lunes, 21 de septiembre de 2009

fragment del llibre EL TEMPS I LA MIRADA

LA CARA AMABLE DE LA TARDOR

En agafar el desviament de la carretera que duu a Catí, després d’uns revolts, entrem en un paisatge sereníssim. A mà dreta, un poltre saltironeja al costat de sa mare, mentre altres cavalls juguen a barallar-se. Llueix un sol retillent; l’aire és tanslúcid; el cel, blau. En travessar el poble, la planúria és immensa; a la banda esquerra hi ha una ermita, al mig del pla, gairebé mimetitzada amb el terreny. A l’altra banda hi ha alguns masos, a l’inici d’unes muntanyes baixes, situades al final de la gran plana. Acarats cap al sud, reben la llum del sol de mig matí, com un do. En un altironet veig un edifici que reconec com el de les escoles. Cap als setanta en van construir algunes de noves als pobles rurals, i totes tenien el mateix patró arquitectònic. Degueren reunir-se els xiquets de la contrada, i aixina no els calia desplaçar-se cada dia al poble. Tot aquest paisatge està puntejat per carrasques solitàries, o petits carrascars ombrívols. Els arbres es mostren sans i ufanosos. Del cotxe estant, em sembla reconèixer algunes plantacions d’oliveres jóvens. Fem cap a la carretera que va de Castelló a Vilafranca, i en resseguim uns pocs quilòmetres. A mà dreta veig un mas de pedra assolellada, amb torre de defensa, quadrada, rematada amb merlets. Girem a l’esquerra, i enfilem la carretera que ens duu a Benassal. És un poble net, ordenat. Al costat de la murada i fins a una plaça de terra, on fan curses de bous a les festes, hi ha unes paradetes de mercat de carrer. A Benassal també ha arribat l’algaravia de pobles. Veig un matrimoni jove, marroquí, que té una paradeta de sabates i espardenyes. Una vilatana de tota la vida se n’emprova un parell, mentre comenta que les altres que els va comprar li van tan bé. Els marroquins entenen perfectament el bell i cert valencià de la vilatana. Tota la clientela d’una altra paradeta, de roba, són europeus de l’Est; parelles be jóvens que volen que les fotografie, mentre riuen i fan comentaris.
Travessem l’arc del mur; l’arc més famós del País valencià, i passegem sense pressa per els carrers silenciosos. L’església està tancada. Veig una mena de bosses de plàstic penjades d’uns cordells estesos de balcó a balcó. No sé què pot ser. Casualment llegiré més tard en un diari que, el dia de San Nicolau, els xiquets d’escola encara celebren la festa del Gall-Gallet. En l’antigor els que penjaven de les cordes eren galls de veres. Ara això faria lleig, i han estat substituïts per aquelles bosses pintades, tot i que ens seguim menjant els galls de veres.
A moltes parets del poble veig unes plaques de metacrilat amb una representació de la cara del gran mestre Carles Salvador, i explicacions de tradicions benassalenques que tan bé descriu el gramàtic valencià. Ja tinc una edat en què els viatges consisteixen moltes vegades en reviscolar vivències hagudes en visites anteriors als llocs que ara torno a recórrer. I recordo avui altra companyia, i la filla del mestre, i llibres i coses i racons de la seua casa. I proclamo novament la meua admiració pel seu treball, immers en el poble.
Hi ha una carretera que va de Benassal a Vilafranca. Condueixo sense cap pressa. En girar una revolta, veig a mà dreta tres casetes de pedra juntes, i a mà esquerra, un roure magnífic, amb les fulles mortes però encara no caigudes. Eiche es diu en alemany est arbre, segons em fa saber Markus; i em fa saber també que per als germànics és un arbre mític. És immens, amb bastants cimals grossos, tot formant un conjunt proporcionat. ¿Plató o Hume? Tenim la idea de la bellesa i la proporció innates, i reconeixem en algunes coses una ombra d’aquella prèvia configuració ideal, ens diu –piú meno- Plató. Hume diu, en canvi, que les idees no són altra cosa que memòria afeblida, representativa de les sensacions que hem tingut en directe, les quals són la font del nostre coneixement, i en conformen al mateix temps el seu límit. En aquest moment, davant d’aquest arbre, em sento fill de la terra i admirador de la terra i del roure fill de la terra. I deixo de banda les teories dels dos filòsofs. Càtula no para de recórrer el camp, sempre olorant l’aire i el sòl. Què lluny queden les urbs i els urbanites i les seues presses; què lluny queda la caterva d’imbècils prostituïts a la televisió-negoci, barata uns milions de pessetes. Què poca cosa és l’home i la paraula seua front al paisatge immens i el silenci imperant.
Seguim la ruta. Allà, al darrere de les muntanyes més properes, veig el cap de Penyagolosa, el cim més alt del País Valencià. Té un color blavós, tant a penes mitigat per una suau calitja. Quan eixim a la carretera principal, deixem Vilafranca a l’esquerra, i torço cap a la dreta. Hi ha una recta llarga. El paisatge s’assemella a l’altiplanície peruana; només uns eriçons ressecs fan present la vida en estes llomes feréstegues. Als indrets amb una mica més de terra solen sembrar pataques de secar, que són molt bones. Abans d’arribar al Coll d’Ares, agafem una pista alquitranada que duu cap a Morella. Una rabera d’ovelles pastura encalmada. A banda i banda creixen pinars que he recorregut moltes vegades, al temps del rovelló. Ja hem agafat el ram que porta cap a Cinctorres. Hi ha alguns bancals llaurats. No conec res més humà que la terra llaurada; segurament genera evocacions mítiques i profundament naturals –radicals, m’atreviria a dir- de la maternitat original de tota vida. Passem pel costat d’una edificació gran i ben feta: l’Hostal nou, a la vora mateixa del camí. El temps s’encarrega, sense cap esforç, de destruir l’adjectiu; tot ho fa vell. Entre les lloses i els cantals de la llera del riu es poden veure, de tant en tant, alguns tollets d’aigua escassa.
Cap a migdia, fem cap al poble. El sol il·lumina el fossar de parets blanques i xiprers foscos. Allí dormen –“kementerion” vol dir dormitori- els que van donar la vida i la paraula. Alguns d’ells sempre presents al cor del meu cor.
Vaig al corral del pati, agafo llenya grossa, i encenc el foc. Les flames ballen en un caos bellugadís, i em recorden Heràclit. I, més que res, avui em recorden el foc del forn on es coïa aquell pa tan bo que havia pastat ma mare.
Em retrobo amb la família més volguda i amb amics de la infantesa. Sento la bonor de les fonts on vaig beure la vida, ara després de mil batalles interiors i exteriors de resistència al sistema i al seu inexorable imperialisme. Small is beautifull; sí, és bonica la petitesa, la proximitat, el despullament de tot, la puritat dels orígens. Dormo ben a gust. Estranyament no fa fred en estes serralades que passen els mil metres molt sovint. Quan m’alço, a les vuit de relotge, que són les sis de sol, una llum lleugerament daurada, fresca i neta, il·lumina la muntanya del Pi redó, com una carícia. L’aire és pur. Els arbres del pati, ja sense cap fulla, estan en la dormició hivernal; me’n vaig a les eres, amb Càtula. Maria de Matietes –els renoms són més perdurables que els cognoms oficials escrits als llibres de la Parròquia i de la Sala- està despellotant un conill, el cap del qual està enganxat a un clau de la porta de la pallissa. Se sent un sorollet suau a mesura que la pell girada se separa del sagí que cobreix el llom i el panxó de l’animalet. Maria comenta que quan ja no posen carn, només mengen i, per tant, cal matar-los. És una mort tan integrada en la naturalesa que no provoca cap sentiment dramàtic. Mors illorum, vita nostra, deien en llatí. En el procés natural la mort no existeix; només hi ha traspassos entre organismes desintegrats i organismes de nova organització... la presa morta es torna lleó viu. Quan era xiquet, ajudava a ma mare a matar els conills. Estirat cap per avall, l’animalet es conformava al destí; un cop precís i sec al bascoll amb les estenalles del foc li produïa una mort immediata. Després li arrancàvem la pell, el desventràvem i, fins i tot, netejaven els budellets per fer-ne trenetes que eren molt bones a la cassoleta d’arròs; s’aprofitava també el cap, hemipartit amb una destraleta, i els cartílags de les orelles. Càtula, moguda per un instint estructural, salta parets i bancals, perseguint un parell de gats. Tornem a casa, i anem amb la família a esmorzar al bar de Gallina.
Emprenc el viatge de tornada. La plaça major del Forcall està atapida de cotxes. Me’n vaig cap a Morella. A mà dreta, la Mola Garumba, immensa, plana com la mà. A l’esquerra, els turons rogencs amb covatxes poc profundes. En algunes d’elles hi ha pintures rupestres, el conjunt més conegut de les quals està al costat d’un mas anomenat Morella la Vella. Quan jo tenia uns divuit anys, hi vaig anar amb mon pare per fer un tracte de cavalleries. Recordo l’avuelo Efrén, el patriarca de la casa, retallant la cansaladeta rància d’un pernil. Algú em va contar que tenia unes garbetes d’herbes a la falsa, i que, a la primavera d’estiu i a la d’hivern, els feia fer una novena a tots els habitats del mas. Durant nou dies, en dejú, tots havien de beure bons tassons d’una “pòcima” secreta que ell havia preparat. Això era bo per al canvi de sang d’estes èpoques de l’any.
Una néta d’ell em va mostrar unes quantes destrals i altres peces, que pertanyien al neolític, crec. Després em va dur per uns carrascars fins una cova amb restes de les velles civilitzacions, diferent a la que coneix tothom. Mentre recordo tot això, hem arribat a l’alçada de la fàbrica de Giner, una edificació industrial notabilíssima, que avui és utilitzada com hotel. Fem una breu parada a Morella per visitar una llibreria. Els carrers estan plens de turistes. Només sents converses de preus i de compres. Són com una plaga necessària. Ens n’anem.
Passem el port de Torre Miró, a més de mil dos-cents metres, que a l’hivern queda sovint tapat per la neu. No molt lluny de Montroig m’aturo per fer una visita a un mas magnífic. Està tot ell reforçat amb diversos contraforts de pedra. El bancal ha estat llaurat recentment. Damunt d’una llometa hi ha uns boscatges. Una parella d’àguiles sobrevola el territori, ataüllant el terra per descobrir una víctima de les seues urpes.
Dinem a Montroig i, després, ens n’anem cap a Vallderoures. Hi fem cap a hora de sexta. El canyar de la vora del riu, tan verd i ufanós este estiu, ara està sec. Pugem fins al castell i l’església vella. Dos o tres parelles jóvens esbufeguen exageradament, mentre pugen pels carrers costeruts. Des de l’esplanada del castell es veuen les muntanyes cobertes per uns núvols prims i estirats.
Fem una parada a Arnes. Markus queda impressionat per l’edifici de l’Ajuntament, i em pregunta com pot ser que un poble tan petit tinga aquell magnífic edifici. Jo no ho sé tampoc.
Encara entrarem a Lledó per fer una visita a uns amics. Des d’un balcó de sa casa contemplem tota la serralada dels Ports de Beseit, com una murada inexpugnable, precedida de les vinyes i altres conreus d’Orta i Arnes. Fineix el dia i ens acomiadem. Ha estat un bell viatge.

viernes, 11 de septiembre de 2009

INTRODUCCIÓ al llibre L'ESTAT, UN MITE INNECESSARI

INTRODUCCIÓ


Aquest escrit no és una diatriba contra l’Estat, si entenem amb aquest mot una certa estructura social construïda per facilitar la vida de les persones en tot allò referent a la cobertura de les necessitats bàsiques, amb la finalitat de procurar una convivència pacífica i enrequidora, quan aquestes persones formen grups molt nombrosos. Si depassa aquestes funcions, l’Estat es converteix en un Ens mitològic, es transforma en l’objectivació pseudoreligiosa (en el sentit de Feuerbach) més perillosa que ha engendrat mai la Humanitat. La mitificació de l’Estat inicia un procès imparable d’anul·lació de les decisions personals o de grups menors que l’Estat on viuen –de bon grat o per força- i la dominació absoluta de les persones que se li han de sotmetre, vulguen o no, cada vegada més. I en aquest sentit no hi fa res que l’Estat siga formalment democràtic o dictatorial. Des de l’estatalisme radical de Hegel, l’Estat ha esdevingut el que anomeno “topall metafísic” per als súbdits. És una violència normativada que oprimeix la massa, especialment la massa més illetrada. I, com dic, això és així iindependentment de la forma de govern que tinga l’Estat. Democràcia formal, dictadura presidencial o monàrquica, dictadura del proletariat, oligarquia.
Marx i Engels, en el famós Manifest del Partit comunista tenen aquesta frase que es refereix als Estats de la seua època sobretot:
“El poder estatal modern no és més que un comité que administra els afers col·lectius de tota la classe burgesa”. O siga, el poble veurà sempre els poderosos allunyats d’ell i propers als capitalistes. El poble sentirà paor davant dl poder mitificat dels governants. I no tindrà cap refugi per escapolir-se de les urpes del Monstre. Aquest Estat omnipresent, encisat per la riquesa i l’activisme productiu de bens materials, és la creació de la nova burgesia de l’època industrial. Fem una llarga cita del mateix Manifest, que deixa molt clar que en pensaven els dos teòrics marxistes respecte a la nova burgesia.



“La burgesia ha desenrotllat una funció altament revolucionària en la història.
La burgesia, allí on ha arribat al poder, ha destruït totes les condicions de vida feudals, patriarcals, idíl·liques. Ha esquinçat sense pietat tot l'abigarrament de vincles feudals que lligaven els homes als seus superiors naturals, i no ha deixat entre home i home cap altre vincle que no sigui l'interès nu i el < La burgesia ha arrencat l'aurèola a totes les activitats que abans d'ella havien estat considerades amb un temor religiós i dignes de veneració. Ha convertit el metge, el jurista, el capellà, el poeta, l'home de ciència en els seus treballadors a sou.
La burgesia ha arrencat el vel del sentimentalisme commovedor a les relacions familiars i les ha reduïdes a simples relacions monetàries.
La burgesia ha posat al descobert fins a quin punt la manifestació brutal de la força, que els reaccionaris admiren tant en l'edat mitjana, trobava el seu completament més adequat en la ganduleria més indolent. Ha estat ella la primera en mostrar allò de què és capaç l'activitat humana. Ha acomplert meravelles ben diferents de les piràmides d'Egipte, dels aqüeductes romans i les catedrals gòtiques, ha portat a terme expedicions ben diferents de les invasions dels bàrbars i les croades.
La burgesia no pot existir sense revolucionar ininterrompudament els instruments de producció i, per tant, les relacions socials. Ben al contrari, la conservació intacta de les velles formes de producció havia estat la primera condició d'existència de totes les classes industrials precedents. La transformació constant de la producció, la ininterrompuda commoció de totes les condicions socials , la inseguretat i el moviment eterns distingeixen l'època burgesa de totes les altres. (5) Totes les condicions de vida encarnades, rovellades, amb els seus ròssecs de punts de vista i opinions esdevingudes venerables per l'edat, són dissoltes, totes les creades de nou envelleixen abans que puguin consolidar-se. Tot allò relacionat amb els estaments i l'estabilitat socials s'evapora, és profanat tot allò que era sagrat, i els homes es creuen obligats finalment a considerar amb sang freda la seva posició en la vida, les seves relacions recíproques.
La necessitat d'una venda sempre més àmplia per als seus productes escampa la burgesia per tot el món. Ha de fer-se un niu arreu, arreu ha d'arrelar, arreu ha d'estrènyer relacions.
La burgesia, amb l'explotació del mercat mundial, ha fet esdevenir cosmopolites la producció i el consum de tots els països. Amb gran sentiment dels reaccionaris ha sostret a la indústria la seva base nacional. Les antiquíssimes indústries nacionals han estat anorreades i ho seran cada dia més.”
(N.B. La traducció catalana és de Jordi Moners i Sinyol)
Cal tenir en compte algunes característiques que dibuixen ben definidament el rostre de la burgesia.
De primer, la inseguretat i el moviment incessant “que distingeixen l’època burgesa de totes les altres”. En segon lloc, “la burgesia, amb l'explotació del mercat mundial, ha fet esdevenir cosmopolites la producció i el consum de tots els països. Amb gran sentiment dels reaccionaris ha sostret a la indústria la seva base nacional. Les antiquíssimes indústries nacionals han estat anorreades i ho seran cada dia més.” I una altra nota molt important ha estat la creació de ciutats enormes, aconseguint –o, si més no, intentant aconseguir- una submissió del camp a la ciutat.

Amb l’aparició de la nova buregsia industrial es produeix una explosió d’activisme humà de proporcions gegantines. La revolució burgesa ha posat en marxa una immensa màquina productiva d’abast mundial. I aquesta turbonada s’ha endut per davant qualsevol institució social que puga representar un fre al seu domini total. En bona parta, la força d’esta embranzida revolucionària prové de la tècnica que tot ho envaeix i ho transforma. Aquesta realitat de la Tècnica total és intengrada en diverses “superestructures ideològiques”. Alguns grups trobaran el fonament del seu activisme delerós en una concepció antropològica propera al Übermensch de Nietzsche. Altres, ben al contrari, es veuran compel·lits a aquesta acció incessant, tot basant-se en una mena d’obligació religiosa, com exposarà magistralment Max Weber. El resulta, però, és el mateix. La humanitat capitalista industrial ja només té una missió: convertir el planeta en una immensa màquina en moviment constant.
Aquest pla d’acció necessita una “seguretat social”. Sense aquesta “tranquil·litat de les masses”, la màquina universal no pot funcionar. Caldrà, doncs, anorrear qualsevol element de qualsevol mena, que puga entrebancar el seu funcionament. ¡Què hauran de fer els amos de la màquina? De primer, eliminar –físicament o mitjançant la protocensura informativa- les restes “mitològiques” que encara puguen quedar en la societat. Per exemple, els does de festa nascuts originàriament per al culte i per al descans del treball –és a dir, per al tempspersonal- seran eliminats o buidats del contingut originari. Això es manifesta actualment en els noticiaris de la televisió on les vacances degudes a festes d’origen relgiós són “uniformades” informativament en quilòmetres de coa a les autopistes farcides de cotxes, o en índex d’ocupació dels hotels, de platja o de muntanya, segons l’època.
L’altra cosa que necessiten els amos de la màquina universal és un gran vigilant, per poder aconseguir que cap element revolucionari no puga sembrar en el cap de les masses llavors de judici crític. El primer estament d’aquest “domador de feres” és la Banca, que ha esdevingut l’instrument més perfecte de subjectar (i matar, sical) la massa. El partits polítics s’han convertit en bona part en maquinàries autòmates on està prohibit pensar, i, sobretot, pensar contrar la Banca. L’Estat és a la fi el comité de gestió de la oligarquia burgesa capitalista mundial; i juga el paper que tenien antigues castes sacerdotal. Fa cerimònies públiques, té la força de les armes, deixa que les televisions i altres mitjans tornen imbècil la gran massa, i ultilitza el llenguatge críptic –en això és mestra la Banca- per tal que el ciutadà se senta perdut, esmaperdut, diríem, i faça confiança al gran Mite que acaba dictaminant sobre tot: la ciència, la economia, la moral sexual, la vida i la mort des súbdits.
Aquestes pàgines sí que són una diatriba contra aquest Estat- Mite.

lunes, 7 de septiembre de 2009

Vells poemes nous

I
Em sembla tot estrictament inútil,
Tret de l'amor i la justícia.
I, encara, aquestes dames insegures
Em porten per camins de boira.
Al cor del cor
Vells somnis s'amunteguen
Dormint, però no morts.
El cos revolt aquesta nit de juny;
Els ulls, feixucs de son;
Els ulls, desperts d'amor.
Jo estic fora del temps
I els de la ràdio
Proclamen que és la una.

II
A més del dia, la nit i la vesprada,
Tinc a les mans, amb por de no trencar-los
Calidoscopis imprevisibles com la vida.

III
¿Calia o no
que el teu nom arribés
al meu balcó,
jove coloma
amb mil petons al bec?
Jo, pelegrí, vaig desfermar
La porta de ta casa,
I, asserenat,
Vaig perdre el pas
Al mig del teu jardí.
¿Calia o no
Que el temps passés tan lent
Fins ara?

Etiquetas:

miércoles, 2 de septiembre de 2009

L'ESTAT, UN MITE INNECESSARI

No faré aquí una perllongada disquisició sobre el món dels mites, que ha merescut i segueix mereixent profunds estudis de tota una munió d’antropòlegs. Donaré, però, una definició personal que ens pot servir com a punt de referència per als conceptes que pretenc desenvolupar tot seguit. Entendrem, ni que siga provisionalment, la creació mítica com “una funció poiètica d’un grup humà que crea un ens imaginari, clos en una intangibilitat hermètica, al qual se li atribueix una existència real intramundana o extramundana i una certa influència en alguns succesos de la Natura i en la història dels humans.” El MITE és el resultat concret d’aquesta funció poiètica. Recordem que el verb grec “poiein” vol dir ‘crear, produir’. De fet, el poeta crea imatges, expressions, paraules que no existien.En algunes comunitats humanes es va teixint tot un món d’elements mítics que, un cop interrelacionats, constitueixen una mena de referent més important que el món immediat i quotidià. Al mateix temps sorgeix una classe social minoritària i poderosa que s’atribueix funcions intermediàries entre el poble i l’univers mític. És molt important per a aquesta classe mantindre un distanciament de la resta, de la gent normal, del ‘laos’ (d’aquí prové el terme ‘laic’).