lunes, 25 de enero de 2016

L'hort de la Sort

L'HORT DE LA SORT
  
No és, l'hivern, l'estació de la mort, sinó, de la dormició. Els qui dormen no estan morts; i, de tant en tant, es desperten.

És un capvespre de les darreries de gener, quan ja la gent no es desitja un bon any nou, perquè ja no és nou del tot. Ja han passat prou dies per haver-se complit els nous naixements i les morts dels benvolguts. Inexorable, el temps no fa marxa enrere.
Estem a l'Hort de la Sort, intentant fotografiar algun ocell. Caminem curosos damunt la terra tova del troç on encara és petit i tendre el planter d'hortalisses. Ni la terra ni els arbres estan formigats: les formigues reposen a les galeries del formiguer, gaudint del menjar que hi van guardar durant els dies llargs i calorosos de l'estiu, mentre les cigales malfeineres no paraven de cantar escondides en l'ombra dels arbres ben fullats. Passem per la vora d'un favar ufanós que dóna els primers fruits. Les faveres estan florides; mai hauria pensat que tinguessen unes flors tan delicades i hermoses; una planta plebeua amb ornamentacions de princesa.
Al costat de l'hort n'hi ha un altre, amb un casalici blanquejat. Hi creix un pi sempre vestit amb fulles perennes, i també un arbre despullat de les fulles caduques. Entre les rames retallades al cel es veu un niu gran i ben construït. Serà un bon lloc per covar els ous i criar els pollets nou-nascuts, quan arribe el temps de primavera. Surt de la casa una senyora d'amable càracter i de narrativa fàcil i clara. Ens fa saber que en aquell niu habiten les tòrtores. "Al meu home, que me se va morir fa poc, sempre li ho dia, que no matare les tòrtores, pobretes. El meu home era caçador, però les tòrtores no les matava".
Se'ns presenta "Platxetes", un gos jovenet, blanc, amb platxes de colors. Lladrugueja sense parar. La senyora diu que li fa molta companyia. "Si se'm moria, ja pluc plegar gàbies". "És que, de quan se va morir l'home, tinc una pena molt gran; això és una pena molt grossa; més que quan no tens què posar a l'olla."
Acabem la xarratola i seguim recorrent l'hort. El sol s'ha post darrere la serralda del Caro i envermelleix tènuement uns núvols plans i trencats. Una parella de gats quiets ens miren de reüll, desconfiats. A poc a poc, gradualment, s'espessa la foscor, mentre la lluna s'eleva pel Coll de l'Alba, una mica emboirada, a dos dies de fer el ple.

El ronc d'un tractor -només això- em recorda que el món de les màquines i la pressa segueix allà fora. 

lunes, 18 de enero de 2016

A Beijing no poden respirar

A Beijing no poden respirar

Joan Josep Rovira Climent
18/01/2016

A Beijing –la Pekín des meus llibres descola– la gent no pot respirar, gairebé. És tan alta la pol·lució ambiental que es tapen la boca amb una mascareta, per tal de filtrar les partícules suspeses en laire, i amortir una mica els terribles efectes que han de suportar els pulmons. Veig una fotografia que és un resum de la situació antropològica en què viuen milions molts milions– d’éssers humans.
En primer pla, una dona xinesa jove. Va ben vestida, duu un bolso de cuir, i està ull-ficada mirant la pantalla d’un telèfon mòbil. Porta la boca tapada amb una mascareta. L’àmbit que lenvolta és com un fum cendrós que ho cobreix tot. Al fons es veu un edifici difuminat, amb la teulada pareguda a la dels temples o palaus antics.
Aquesta mena de gas contaminant és produit pels milers de fàbriques i instal·lacions que ho embruten tot, sense adonar-se’n que estan matant la vida. Una innumerable massa de gent està esclavitzada pel sistema de productivisme objectual, sense poder enfrontar-se-li. El sistema capitalista-productivista està asfixiant literalment els habitants de Beijing. Passen dies sencers sense veure el sol, i això comporta una mancança de vitamina D. ¿Solució? Anar a ca l’apotecari i comprar pastilles de vitamina D. Estan recorrent un camí absurd que enriqueix monetàriament els laboratoris farmacèutics. El sol, l’astre rei, un bé comú per a pobres i per a rics en tant que ésser natural, és anul·lat pel món maquinal, i els pobres queden ocults en una versió "suau" dels Nacht und Nebel maltractats pels nazis i llur sistema.
Max Weber parla de la "racionalització" del sistema productivista-capitalista i l’aparell institucional que l’envolta. Avui, però, està més clar que mai que quan aquesta  "racionalitat" és desconnectada de l’humanisme, es converteix en la suprema "irracionalitat".
El que podríem entendre com una racionalitat metodològica, és a dir, una mena de sistema d’organització per interrelacionar adequadament els diversos components operatius i comercials del món maquinal, és quelcom que no pot ser considerat sense referir-ho a la vida dels hòmens. No podem permetre que la racionalitat metodològica genere una irracionalitat vital.
Que això siga un pur desig o que esdevinga una realitat depén de la RESPONSABILITAT dels qui habitem el planeta Terra. Hi ha un llibre escrit per HANS JONAS, publicat als anys setanta, que porta com a títol Das Prinzip Verantwortung, i com a subtítol, Versuch einer Ethik für die technologische Zivilisation. En català podem traduir-los com El principi de responsabilitat. Intent d’una ètica per a la civilització tecnològica.
El lloc i el format que té el present escrit no ens permeten entrar a fons en el contingut d’aquesta obra. Només faré una nota planera referent a un dels aspectes que tracta l’autor: la responsabilitat del món present respecte al món futur. El pare de la noia que he esmentat abans, de ben segur, ha treballat des de fa anys en alguna de les fàbriques que són causants dels gasos que han tornat irrespirable l’ambient de la ciutat. Aquesta catàstrofe ecològica no apareix d’avui a demà, com els bolets. Ja se n’anaven donant compte de la brutícia que generaven. Però la "irracional racionalitat" del sistema productivista no podia, o no volia per interessos monetaris, disminuir el ritme, prendre mesures ecologistes. El present de fa unes dècades no permetia ni crítica ni alternativa. Estava embogit en la producció i els guanys dels nous capitalistes xinesos. La manca d’una ètica de responsabilitat és, en gran part, la causa d’aquesta trista realitat: un món físic brut i insà, com a fruit d’una ètica irresponsable, bruta i opressora.