lunes, 22 de febrero de 2016

El goleró de la mort

El goleró de la mort


Überfahrt endet auf Friedhof in Lesbos. (D’un diari alemany). [El gran viatge acaba al cementeri de Lesbos]
Durant l’any 2015 van morir ofegats al Mediterrani més de 3.700 emigrants.

Quan era petit anava moltes vegades amb els meus amics fins al riu, i ens solíem banyar en un toll que hi ha just al costat del Pont vell. El toll té una dotzena de metres de llarg, i un punt on la profunditat pot arribar a uns tres metres o menys. Com que som gent de muntanya i aquell riu porta l’aigua soterrada, no érem experts en natació, i el toll famós podia ser realment perillós per a nosaltres. Els pares, per tal de allunyar-nos del perill, ens deien que hi havia un goleró que s’engolia la gent que s’hi acostava. Tot i la nostra imperícia, ningú no va ser engolit mai pel “famós goleró”.
La cosa ha estat ben diferent per a milers d’emigrants –molts d’ells, infants- que durant l’any 2015 han estat engolits per la mar Mediterrània, en haver-se enfonsat la barca o el vaixell  en què pretenien arribar a l’Europa somiada per escapar de les urpes de la fam i la misèria.
Fa dos anys vaig començar a anotar els naufragis i el nombre d’ofegats que es produïen sovint. Alguns tan nombrosos com aquell del 3 d’octubre de 2013 en què es va enfonsar un vaixell, front a la costa de Lampedusa, amb 500 persones a bord, la majoria de les quals van morir ofegades.  
El Papa Francesc va repetir: “Vergonya, vergonya!”. Algunes emissores de ràdio i televisió van fer programes especials, in situ.
Però el degoteig de morts no ha parat. A la fam crònica en molts països africans cal afegir el desastre de la guerra a l’orient mitjà.
A les tertúlies radiofòniques sovint s’emeten judicis i anàlisis extenses i ben intencionades.  El discurs, la xarrada, la notícia de vegades ens intenten portar el fets a nosaltres, però no ens porten a nosaltres al lloc dels fets. I, en els nostres dies, també fan aquest paper les imatges. Passa que no es deixen de produir imatges; bilions d’imatges fan de cobre-cel del planeta; unes imatges desplacen unes altres, el record s’afebleix, i les emocions immediates , sense fonament moral, canvien i perden vigència.
Cal trobar motius per a incitar a la revolució. ¿Són motius prou vàlids els 8,8 milions de persones que moriran enguany, ofegades o en terra ferma, per causa de la fam i la misèria? Deixem-nos barrinar la consciència, no visquem ensopits i consumidors, construïm la fraternitat universal. Acabo amb unes paraules de Martin Luter King, assassinat miserablement: our lives begin to end the day we become silent about things that matter. (Les nostres vides comencen a extingir-se el dia que ens quedem muts front a les coses realment importants).

martes, 16 de febrero de 2016

Einstein Haus

Einstein Haus [teoria, tècnica, ètica]

Anava passejant, o, per millor dir, vagarejant per Berna, la capital de Suïssa. Vaig arribar a un carrer molt llarg, completament porxat a banda i banda, de manera que, si plou o neva, pots fer una llarga caminada sense mullar-te. Hi havia aparadors de rellotgeria i altres comerços. Sobtadament vaig veure un rètol que deia "Einstein Haus". Tot i que sabia que havia viscut uns anys en aquesta ciutat, no havia pensat gens ni mica en el famós personatge. Vaig pujar per unes escales estretes i fosques fins a una habitació no gaire gran, on hi havia una taula de fusta  i unes cadires. De la paret penjaven unes quantes fotografies en blanc i negre, emmarcades. Representaven mitja dotzena de prestigiosos científics de l'època. Em va impressionar més que res la senzillesa monacal de l'estança. Berna és una ciutat silenciosa; imagino que als inicis del segle XX, el silenci seria total. Una habitació despullada i un silenci ambiental: vet ací, les condicions ideals per a la vida teorètica. La senzillesa era la nota dominant d'aquell lloc. Al carrer, només una làpida tenia gravada una inscripció en alemany que recordava que Albert Einstein va viure en aquella casa del 1903 al 1905, i que allà va concebre les línies fonamentals de la teoria de la relativitat. Vaig comprar un quadern titulat Der mächtige Zwerg (El nan poderós) -una referència al "tamany"de l'àtom-, i me'n vaig anar. A l'altra banda de carrer hi havia un pizzeria. Allà vaig dinar, enyorant les magnífiques pizzes romanes.
Molts anys després vaig tindre una sensació pareguda, quan vaig entrar per primer cop a la caravana de Lluís Raluy. Fa de pallasso "cara blanca" a la pista del Circ Raluy. És un geni de la matemàtica i de teoria física. Ha fet ponències en encontres internacionals de matemàtics. Lluny del món universitari reglamentat, el silenci nocturn del campament circense és un camp fecund per al desenvolupament del pensament pur. L'any 1999 li vaig publicar en la meua petita editorial CINCTORRES CLUB la traducció anglesa del seu llibre Ingeniosa teoría del espacio y del tiempo. Translated into English by Dr. Rafael Herrera Guzmán, Mathematical Institute Oxford University. El títol en anglès és An Ingenious Theory of Space and Time.
Parlo de dos teòrics; un, de fama mundial; l'altre, ocult en el circ. Els dos tenen una condició comuna: una vida teoritzant. El verb grec "theorein" significa "reflexionar, contemplar, meditar". La vida teòrica implica una separació "del mundanal ruido", i una passió incansable per mantindre viva i profunda l'activitat del pensament. Sembla que aquests teòrics viuen fora del món; és així, si entenem "el món" com la superficialitat aparent, tant de la realitat física com de la vida social. Però no viuen fora del món; viuen "en el món radical"; és a dir, s'endinsen fins les arrels del món i allà són capaços de descobrir el fonament del que es mostra en la superfície, i altres aspectes de la realitat, ocults fins que els genis de la teoria no els descobreixen.
Altres genis són capaços de soldar la teoria a la realitat física: són els genis de la tècnica, capaços de crear artilugis maquinals que envaeixen la vida quotidiana de la gent. Per desgràcia, moltes invencions tècniques han estat utilitzades en totes les èpoques de la història per a les guerres, totalment dedicades a crear màquines de matar, cada vegada més efectives.
És ací on em pregunto si és admissible mantindre la teoria i la tècnica separades de l'ètica. En aquesta mena d'articles d'extensió limitada no em permeto fer un llarg discurs sobre el tema. Senzillament, incito els qui tenen la delicadesa de llegir-los a que es formulen la pregunta sobre la necessitat de sotmetre teoria i tècnica a una ètica pacifista i ecològica.

I per als qui tinguen ganes de capficar-se en el tema, adjunto un paràgraf pertanyent a un llibret de J. HABERMAS, titulat La ciència i la tècnica com a ideologies, que us aconsello de llegir.

En su crítica a Max Weber, Marcuse llega a la siguiente conclusión: «El concepto de razón técnica es quizá él mismo ideología. No sólo su aplicación sino que ya la técnica misma es dominio sobre la naturaleza y sobre los hombres: un dominio metódico, científico, calculado y calculante. No es que determinados fines e intereses de dominio sólo se advengan a la técnica a posteriori y desde fuera, sino que entran ya en la construcción del mismo aparato técnico. La técnica es en cada caso un proyecto históricosocial; en él se proyecta lo que una sociedad y los intereses en ella dominantes tienen el propósito de hacer con los hombres y con las cosas. Un tal propósito de dominio es material, y en este sentido pertenece a la forma misma de la razóncnica.»




lunes, 1 de febrero de 2016

Els pelegrins de l'aigua

Aquesta carta va ser entregada personalment a Monica Frassoni diputada italiana pels Verds l'any 2002, al Parlament Europeu, al final de la Marxa que vam fer un grup de 8 persones des de Maastricht fins a Brusel·les.
Segurament té validesa, donades les intencions que ens anuncien.


Carta d’agraïment als membres polítics i tècnics del Parlament europeu, defensors de l’Ebre.

Es compleixen gairebé cinquanta anys de la famosa conferència de M. Heidegger titulada Die Frage nach der Technik, que podríem traduir, sense forçar massa el sentit, com “Qüestionament de la Tècnica”. Aquesta conferència fou una important reflexió sobre la humanitat tecnològica.

Un perill inconscientment present en el nostre món és la confusió que se sol fer entre l’essència de la tècnica i la producció, mitjançant instruments-màquines, d’objectes que són, ells mateixos, màquines. Quan aquesta confusió està vigent, les masses humanes, amuntegades en les megàpolis asfàltiques, separades físicament de la terra, es converteixen en immensos formiguers amb tasques de producció, distribució, compra i consumició dels objectes produïts per aquells instruments-màquines.
Però l’essència de la tècnica no és la multiplicitat d’objectes posats en circulació mercantil. Al contrari, l’essència de la tècnica és ben similar a l’origen de l’art; és la “poiesi”, la poètica, aquella força desvetlladora que té lloc en la creativitat inventora de l’home, més enllà de la natura, i a un altre ritme cronològic, diferent del “natural”.
Aquesta invenció és capaç de desvetllar potencialitats dels elements naturals que, sense la tècnica de l’home, no es manifestarien. En principi la tècnica, fins i tot considerada en el camp de la instrumentalitat material, és quelcom meravellós.
Però, les realitzacions tècniques suposen sempre una transformació física, i això comporta un consum irreparable d’energia, és a dir, de destrucció d’elements naturals. La pregunta és si l’home pot entendre, dominar i explotar totalment la Natura, o si aquest intent totalitari significa precisament la destrucció de la Natura i, conseqüentment, de l’home mateix. ¿Tenim carta blanca per “explotar totalment” la terra i omplir-la de fàbriques, de laboratoris i complexos químics, de centrals nuclears, de pantans que impedeixen els processos naturals dels rius?
Ho direm d’una altra manera: ¿és admissible una tècnica global subjugada a un capitalisme global?
Als nostres dies hi ha una mena de polítics  - no tots, a Déu gràcies -  que no tenen temps ni capacitat mental per a la reflexió filosòfica, que s’han convertit en testaferros de les companyies multinacionals, i tracten de convertir la faç de la Terra en una immensa màquina interconnectada on la Natura esdevinga invisible, com un fantasma del passat, només recordada visualment en pantalles de televisió. La finalitat d’aquest projecte és purament crematística: produir objectes, vendre’ls i guanyar diners per als dominadors del sistema. És una tríade mitològica absolutament letal; una perversió de la Trinitat cristiana, la qual, inclusive per als que la consideren mitològica, és una representació en el llenguatge d’un fonament metafísic, personalista i comunitari.
I davant de tot això, el que tenim per cert molta gent és que aquesta mena de polítics i aquells amos-esclaus de la mitologia monetària són gent sense saviesa ni humanisme. De fet, ni tan sols assisteixen a les reunions que tracten dels afamats del nostre món, i alguns no firmen els tractats d’ecologia més necessaris. Ells no són els nostres mestres ni els nostres dirigents.
Nosaltres invoquem per al segle XXI “l’Ecologia global” com el fonament d’una manera nova de tractar els elements naturals, que la tècnica ha d’usar amb mesura i a favor de la vida de tots els éssers humans; mai, a favor de la guerra ni per a plaer d’uns rics que volen privatitzar l’aigua i la terra per als seus jocs, en un egoisme repugnant que no té cap mirament en destruir ecosistemes bàsics per a tots els vivents.
Afortunadament existeix al món una altra mena de polítics: els que no són comparses dels amos-esclaus de les multinacionals capitalistes. Aquesta altra mena està constituïda per dones i hòmens sensibles, intel·ligents, realment demòcrates, profundament respectuosos amb els diversos blocs socials i culturals; respectuosos també amb els ecosistemes naturals que, per connexió i varietat, constitueixen el nostre planeta, que durant milions d’anys ha estat rebut i lliurat com un bé comú, de generació en generació. Aquesta mena de polítics saben perfectament que cap generació ni cap Imperi té dret a privar els nostres fills d’un planeta apte per a la vida. Aquestes dones i hòmens són els més universalistes, i ens han fet entendre que la nostra pàtria és Europa, i que els nostres representants democràtics són ells, la gent que en la seu del Parlament europeu i en les comissions tècniques que en depenen han defensat la vida lliure de l’aigua de l’Ebre, front a uns altres que volen baratar eixa aigua a canvi de favors personals en forma d’uns sous escandalosament superiors als que tenen els treballadors; o a canvi dels guanys que puguen produir de manera immediata els complexos hotelers, els camps de golf, o les indústries incontrolades, que aquella altra mena de polítics han decidit construir per a plaer o benefici de gent que viu a centenars o milers de quilòmetres del riu Ebre.
Per això, quan es compleix un any de la manifestació que vam fer a Brussel·les en defensa de l’Ebre, contra el transvasament de les seues aigües, hem vingut, en representació de milions de persones que pensen com nosaltres, un grup de gent, “els pelegrins de l’aigua”, des de la desembocadura del nostre riu, a entregar-vos esta carta d’agraïment. Som gent del poble, treballadores i treballadors, que no tenim diners ni poder. El nostre poder és la senzillesa i la clarividència que ens dóna la llibertat de consciència. Hem volgut demostrar la nostra gratitud des de la pobresa, caminant pel cor d’Europa, per respirar aquest aire de cultura i llibertat tan diferent del que intenta fer-nos respirar el caciquisme que encara vol sotmetre’ns en aquella península ibèrica on vivim.
Hem fet cinc jornades a peu, des de Maastricht a Brussel·les, i avui, aquí, confiats com xiquets indefensos, us mirem directe als ulls per dir-vos: gràcies, i no ens abandoneu!