miércoles, 1 de junio de 2016

La desraó cientifista

26 d'abril del 2016: fa trenta anys que es va incendiar i "explotar" el reactor 4 de la central atòmica de Txernòbil.
Aquesta catàstrofe va posar de manifest la perversitat de l'ocultació política i manca de responsabilitat dels manadors estatals, i també, l'infantil encís que domina les masses socials dels països industrialitzats davant els descobriments científics i les aplicacions tecnològiques que se'n deriven. La societat dels països industrials ha quedat encisada per les investigacions i els descobriments de les estructures microcòsmiques del macrocosmos. Aquest ebadaliment davant la tecnologia té conseqüències molt greus per a la vida dels habitants de les macrópolis i, en mesura més petita, per a tots els hòmens i éssers vius de la Terra. Aquest escrit d'avui només vol ser un recordatori d'aquella catàstrofe. No em puc posar a fons en aquesta temàtica que, d'altra banda, tracto amb més calma al proper llibre que apareixerà -suposo- cap a finals d'estiu.
Presento, però, dos citacions de dos persones que coneixen bé l'entrellat "del món atòmic".

Franisco Castejón es investigador del Laboratorio Nacional de Fusión del Centro de investigacionesEnergéticas, Medioambientales y Tecnológicas (CIEMAT) y, a la vez, miembro de Ecologistas en Acción. Refiriéndose al accidente nuclear de Fukushima, afirma que las autoridades japonesas mintieron, diciendo que era del nivel 4, cuando en realidad llegó al nivel 6. La nube radioactiva ha llegado a Tokio, una ciudad de 30 millones de habitantes, que es inevacuable.

"Inevacuable": aquest adjectiu explicita una cosa terrible, encara més terrible perquè les autoritats embolcallen els ciutadans amb un núgol d'ignorància, de silenci, i de mitificació "dels poders dels científics". Què podien fer els científics a Hiroshima o a Xernòbil, o a Fukushima? Poca cosa més que morir-se en silenci i amb humilitat davant la força subtil i letal de la radioactivitat i intentar ajudar a evacuar els habitants propers a la foguera. Però la radioactivitat no té fronteres, i, d'altra banda, no es poden traslladar 30 milions de persones. Malgrat tot, és tan boja  l'atracció que exerceix  el mite del progrés maquinal, que sembla que alguns polítics japonesos volen construir noves centrals atòmiques.
  
[una bomba atòmica y] "una central supuestamente pacífica, viene a ser exactamente lo mismo. Las dos cosas son igual de mortíferas. Matar es matar. Muerto quiere decir muerto. Quienes son partidarios del misil y quienes lo son de la central, quienes minimizan los efectos del uno y quienes minimizan los de la otra, tanto valen."

Aquestes paraules de Günther ANDERS semblen injustes o, al menys, exagerades. Una bomba està pensada per matar, mentre que una central atòmica està pensada per a augmentar la comoditat de la gent. Això sembla clar, al menys, abans que la teoria siga contrastada per la realitat del producte. Cal diferenciar, a més, si hi ha alguna altra finalitat no tan bona com la de beneficiar la gent. És segur que les potències dineràries tenen finalitats purament especulatives. I les potències dineràries han perdut el seny ja fa temps; no espereu que el tornen a trobar.
Els fets són com són. Si Xernòbil ha matat directament i conseqüencialment tanta gent com la bomba atòmica a Hiroshima, cal malfiar-se'n d'una tant com de l'altra. Sobretot perquè hi ha alternatives per produir electricitat. Abans de la bomba Little Boy ("el petit noi" la van nomenar els ianquis) funcionaven hospitals, salons nocturns, aparells de ràdio i de televisió...

Penso que Günther Anders té raó amb el que diu. Al menys jo no li la discuteixo.