homo viator

PITJOR QUE SARKOZY

2010-10-10T16:14:00.000-07:00

PITJOR QUE SARKOZY

Estàvem a París. Anàvem a fer una manifestació contra els transvasament de l’Ebre. Vam voler presentar una carta a l’ambaixada d’Espanya, però el Senyor Aznar no va permetre que ens obriren les portes.

Van ser més comprensius –o, senzillament més cultes- els polítics francesos i ens van obrir les portes del Parlament. Vam tindre una reunió en una sala amb alguns parlamentaris francesos. Caminant pels passadissos recordo que vaig llegir uns números daurats (crec que la xifra superava el número mil) en una porteta mig oberta, que deixava entreveure una senyoreta teclejant en un ordinador. Vaig pensar quan llargs eren els tentacles de l’Estat. Des d’allí s’emetien lleis i ordenances que havien de complir tots els habitants de l’Estat, des de París fins a l’illa de la Reunió, una anacrònica colònia francesa a les costes africanes; i per suposat, també als racons de la Catalunya del Nord, on el centralisme estatal havia intentat aniquilar el català des de feia molt de temps. Quan vaig fer els primers viatges per la Cerdanya, cercant dades i testimonis locals per copsar la realitat del país on va viure Panxampla com exiliat o fugitiu, vaig poder parlar amb la gent gran sempre en català; eren pobles petits, al costat de Puigcerdà: Sallagosa, Estavar, Rô... La gent més jove no parlava català. Els Estats són els assassins de la parla més efectius que han existit mai. Els Dictadors, gairebé sempre gent inculta i desequilibrada i sangonosa, han tingut la mania d’obligar els súbdits a convertir-se tan incultes com ells i els pobles que els donen suport. Franco va ser un exemplar paradigmàtic; inculte, incapaç de parlar el gallec, o qualsevol llengua que no fóra el castellà, va perseguir amb violència els cultivadors del català.

Fa un any, quan vaig tornar a fer les rutes de Panxampla per preparar la quinta edició, vaig tindre una agradable sorpresa. Denisse –quarantena- em va dir que els seus fills parlaven el català amb facilitat –ella,no- perquè normalment miraven la televisió de Catalunya. Aquests dies penso que ni el centralisme francès s’ha atrevit a fer el que ha fet el senyor dels “trajes” nous. No poden suportar que la gent dels Ports vegen pel·lícules en català; diuen que no tenen diners per fer doblatges al valencià; és clar, no vull pensar que se’ls gasten en altres coses no publicables, segons sembla... El que no tenen és amor al valencià; alguns fins i tot li tenen odi; voldrien que fos realitat el desig franquista; si de cas, el valencià per a la intimitat. Barbaritat que la cap de l’Ajuntament de la ciutat sotmesa se’n done vergonya de parlar el valencià; bé, com l’anterior, que era de l’altre partit. Prefereixo ignorar-los. No estimen el meu poble. Estic segur que la gent dels Ports, la que no vesteix “trajes” nous ni vells, mantindrà la flama encesa, mentre ells són felicitats pels seus “jefes” madrilenys, o gallecs de Madrid, “por su magnífica labor en pro de la unidad de la patria”. Uf; buf!

fotos tercera entrega

2010-09-27T12:12:00.000-07:00

Les persones, cadascú amb la seua força i visió particular, i el grup de persones -que mai va ser una massa " borreguil manejable" pel poder, vam lluitar i lluitarem.

més fotos marxa blava

2010-09-25T16:37:00.000-07:00

Bona nit. A mesura que vaja dominant el món del blog, suposo que podré mostrar les fotografies amb més polidesa. Però n'aniré penjant ja des d'ara. Estes de la marxa blava volen ser un homenatge; de primer a Ismael, per la seua entrega, per la seua puresa, sense cap interés personal, en la lluita contra la bogeria contra natura, dels rapinyaires de la terra. No va morir al llit; va morir damunt la terra, al costat mateix de l'Ebre, com moren els guerrilers, encara que ell fou un guerriler sense armes. Però l'homenatge és per a tots els que vam lluitar despullats front als poderosos i calculadors.

M'agradaria recuperar adreces dels maños i mañes; si seguiu en contacte, i me les voleu enviar, us dono les gràcies.

fotos marxa blava

2010-09-24T11:52:00.000-07:00

-en este desé aniversari, he retrobat fotos de la marxa blava. N'aniré penjant alguna.

avanç biogràfic-parcial de Victorine.

2010-09-23T12:12:00.000-07:00

Estic preparant la quinta edició de PANXAMPLA, ¿BANDOLER O FUGITIU?, la qual inclourà noves informacions, sobretot, textos i fotografies referents a Victorine i la seua família. Ací us presento un text parcial.

VICTORINE

Fem cap a la casa de Madame Cathala. La porta del jardí està tancada; el cancell de vidrieres que antecedeix l’entrada de la casa també té la porta tancada. No goso a fer soroll ni trucar al timbre. Els porticons de les finestres estan tancats. El trull i els magatzems del costat també estan silenciosos. Ens assomem a unes piques de marbre buides, amb alguna rama seca i fulles mortes, en lloc d’aigua. Una porteta de ferro rovellat mig oberta ens permet de traure el cap i mirar el magnífic jardí -en realitat és com un bosc particular- al costat de la casa. Me n’adono que uns quants grans arbres -no sabria dir si són avets- han estat tallats recentment. La superfície de la soca , llisa i sense esguells, uniforme, revela que no ha estat la destral ni la força del llenyataire qui ha tombat els magnífics arbres, sinó una màquina de serrar, provista de motor.

En tornar a la carretera, prenem unes fotos del cafè i seguim el viatge. Madamme Cathala hi era, dins de la casa -m’ho van dir més avant les filles- amb una senyora que la cuida; però, com que a l’Europa interior els vespres ja són per recollir-se, no vaig gosar a trucar a la porta tancada.

Mentre seguim el viatge, recordo la primera vegada que vaig conèixer la família de Victorine. De primer, va ser parlant per telèfon amb Madamme Cathala, la neboda de Victorine que es va veure molt sorpresa que algú haguera escrit sobre la seua tia. Ja velleta, va vindre, acompanyada per sa filla Bernardette i el seu gendre, en cotxe, fins a Tortosa, perquè volien conèixer-me. Vam visitar el poble de Panxampla, Alfara de Carles. Els vaig fer saber que Victorine havia tingut un fill, la qual cosa les va deixar literalment bocabadades, perquè mai ningú de la família no ho havia sabut. Ho van saber més d’un segle després del seu naixement.

Elles van contar-me coses de la tia Victorine, que em van descobrir el seu caràcter indòmit, la seua decisió per a viure a la seua manera.

Més endavant, va vindre fins Tortosa , Suzanne, l’altra filla de Madamme Cathala, que va voler conèixer també la terra màtria del famós nuvi espanyol de sa tia.

Al cap d’un temps vaig fer un viatge a la casa de La Parre, per fer una filmació de la ruta de Panxampla. Vam esmorzar , Enric i jo, a la casa que avui hem trobat closa i en silenci. Era un matí del mes de maig, lluminós i suau. Van vindre també les cosines Simone i Lulu. L’ambient demostrava que era una casa de família rica i culta. En haver-acabat la xarrada, vam anar al jardí, que, en realitat era un camp extens, amb herba verda, grans arbres i... un petit ramat d’ovelles, més ornamentals que de rendibilitat econòmica. Allò encara mostrava l’estampa d’una família benestant durant bona part dels inicis del segle vint. De fet, vaig llegir més tarda el llibre inèdit NOTRE EL DORADO, escrit per Mme. Cathala en un estil elegant, fluid, de gran qualitat literària, on vaig poder descobrir l’estil de vida d’una família econòmicament poderosa. Els Villemaigne -aquest és el cognom de Mme. Cathala abans de casar-se- pervenien d’una família aristocràtica, amb títol i tot, que els va ser pres pel corrent revolucionari, i retornat recentment. El seu pare era un apassionat de l’automòbil; tenia un Bugatti, un esportiu distingit de l’època, amb el qual va participar en alguna cursa, i seguia de prop alguna etapa del Tour. Tenien encarregats de les vinyes, treballadors i servents al mateix temps, molts d’ells d’origen català.

Mentre passegem pel jardí boscà, m’imagino l’alfarenc Panxampla i el seu tracte amb aquesta gent d’alt llinatge. De fet, no tots els familiars eren tan rics. Els pares de Victorine tenien un cafè a la vora de la carretera, just enfront de la parada de la diligència de cavalls que llavors encara feia el trajecte; bé, seria una taverna de poble més que un cafè, si tenim en compte l’aspecte de l’edifici que està conservat encara. Panxampla es devia guanyar la sopa treballant com un brazier, un dels mils que acampaven pel sud de França, exiliats per raons polítiques. És molt probable que treballés per al senyor Villemagne. Si anava a prendre alguna beguda al cafè de Victorine, es deguera presentar com un soldat carlista , un exiliat polític. Les renebodes de Victorine, em van parlar al principi del soldat espanyol que havia estat nuvi de sa tia. Va ser una figura idealitzada , segurament de bona fe, per la mateixa Victorine davant de la família, a la qual, com dèiem abans, mai els va contar que havia tingut un fill amb l’alfarenc exiliat, o més haviat escàpol.

Un cop va ser pres el seu estimat, i finalment afusellat a Tarragona, la vida de Victorine es va veure escapçada. Sobretot, perquè el fill només va viure uns pocs dies. ¿Què feia una noia de dinou anys en una capital allunyada de sa casa, tota sola, sense recursos econòmics, fugida de casa? Victorine, a la fi, hi va retornar. Son pare, un home d’aspecte estatuari, amb barba i mostatxo blancs, la deguera rebre indignat, però, a la fi, paternalment. I sa mare, una dona magra, vestida de negre de cap a peus, maternalment. Passades les jornades del disgut comentat repetidament, fets els retrets que són del cas, calia redreçar la vida d’aquella criatura. Segurament cap jove del poble voldria casar-se amb ella. A la fi, van trobar una solució: la van casar amb un militar cinquanta anys més vell que ella.

darrers llibres de jj rovira climent

2010-09-21T11:20:00.001-07:00

Enguany he tret dos llibres nous: EL TEMPS I LA MIRADA i HISTÒRIES DE MAQUIS ALS PORTS DE MORELLA. El primer va eixir al mes d'abril , i el segon, a l'agost. Amb ells inicio la col·lecció Homo viator.
EL TEMPS I LA MIRADA és un llibre de viatges, amb descripcions del món exterior i insinuacions sobre el món interior. L'àmbit geogràfic és els econtorns més pròxims:Vall-de-roures, Mirambell, Catí, Benassal, Castelló... És com una segona navegació, per recordar terminolgia platònica, per la Terra màtria.

El segon llibre és una sèrie de relats que tenen com fonament fets tristos ocorreguts per les serralades dels Ports, molts dels quals han estat dolosament silenciats durant molts anys. Hi ha un parell de converses amb dos senyors que van viure directament el temps dels maquis. Un, de Catí; l'altre, d'Arnes. El dibuix de la portada i algun altre que hi ha dins són de Frederic Mauri, al qual li agareixo profundament la seua col·laboració.
D'aquest llibre se'n va fer una presentació el 20 d'agost a Benassal. Fou molt concorreguda. Si les coses no es torcen, en farem unes altres: el 7 d'octubre a Tarragona, a la llibreria la Rambla; el 19 de novembre a Móra d'Ebre, a la llibreria la Bassa; el 26 de novembre a Vinaròs, a la biblioteca municipal.

fragment del llibre EL TEMPS I LA MIRADA

2009-09-21T15:18:00.000-07:00

LA CARA AMABLE DE LA TARDOR

En agafar el desviament de la carretera que duu a Catí, després d’uns revolts, entrem en un paisatge sereníssim. A mà dreta, un poltre saltironeja al costat de sa mare, mentre altres cavalls juguen a barallar-se. Llueix un sol retillent; l’aire és tanslúcid; el cel, blau. En travessar el poble, la planúria és immensa; a la banda esquerra hi ha una ermita, al mig del pla, gairebé mimetitzada amb el terreny. A l’altra banda hi ha alguns masos, a l’inici d’unes muntanyes baixes, situades al final de la gran plana. Acarats cap al sud, reben la llum del sol de mig matí, com un do. En un altironet veig un edifici que reconec com el de les escoles. Cap als setanta en van construir algunes de noves als pobles rurals, i totes tenien el mateix patró arquitectònic. Degueren reunir-se els xiquets de la contrada, i aixina no els calia desplaçar-se cada dia al poble. Tot aquest paisatge està puntejat per carrasques solitàries, o petits carrascars ombrívols. Els arbres es mostren sans i ufanosos. Del cotxe estant, em sembla reconèixer algunes plantacions d’oliveres jóvens. Fem cap a la carretera que va de Castelló a Vilafranca, i en resseguim uns pocs quilòmetres. A mà dreta veig un mas de pedra assolellada, amb torre de defensa, quadrada, rematada amb merlets. Girem a l’esquerra, i enfilem la carretera que ens duu a Benassal. És un poble net, ordenat. Al costat de la murada i fins a una plaça de terra, on fan curses de bous a les festes, hi ha unes paradetes de mercat de carrer. A Benassal també ha arribat l’algaravia de pobles. Veig un matrimoni jove, marroquí, que té una paradeta de sabates i espardenyes. Una vilatana de tota la vida se n’emprova un parell, mentre comenta que les altres que els va comprar li van tan bé. Els marroquins entenen perfectament el bell i cert valencià de la vilatana. Tota la clientela d’una altra paradeta, de roba, són europeus de l’Est; parelles be jóvens que volen que les fotografie, mentre riuen i fan comentaris.
Travessem l’arc del mur; l’arc més famós del País valencià, i passegem sense pressa per els carrers silenciosos. L’església està tancada. Veig una mena de bosses de plàstic penjades d’uns cordells estesos de balcó a balcó. No sé què pot ser. Casualment llegiré més tard en un diari que, el dia de San Nicolau, els xiquets d’escola encara celebren la festa del Gall-Gallet. En l’antigor els que penjaven de les cordes eren galls de veres. Ara això faria lleig, i han estat substituïts per aquelles bosses pintades, tot i que ens seguim menjant els galls de veres.
A moltes parets del poble veig unes plaques de metacrilat amb una representació de la cara del gran mestre Carles Salvador, i explicacions de tradicions benassalenques que tan bé descriu el gramàtic valencià. Ja tinc una edat en què els viatges consisteixen moltes vegades en reviscolar vivències hagudes en visites anteriors als llocs que ara torno a recórrer. I recordo avui altra companyia, i la filla del mestre, i llibres i coses i racons de la seua casa. I proclamo novament la meua admiració pel seu treball, immers en el poble.
Hi ha una carretera que va de Benassal a Vilafranca. Condueixo sense cap pressa. En girar una revolta, veig a mà dreta tres casetes de pedra juntes, i a mà esquerra, un roure magnífic, amb les fulles mortes però encara no caigudes. Eiche es diu en alemany est arbre, segons em fa saber Markus; i em fa saber també que per als germànics és un arbre mític. És immens, amb bastants cimals grossos, tot formant un conjunt proporcionat. ¿Plató o Hume? Tenim la idea de la bellesa i la proporció innates, i reconeixem en algunes coses una ombra d’aquella prèvia configuració ideal, ens diu –piú meno- Plató. Hume diu, en canvi, que les idees no són altra cosa que memòria afeblida, representativa de les sensacions que hem tingut en directe, les quals són la font del nostre coneixement, i en conformen al mateix temps el seu límit. En aquest moment, davant d’aquest arbre, em sento fill de la terra i admirador de la terra i del roure fill de la terra. I deixo de banda les teories dels dos filòsofs. Càtula no para de recórrer el camp, sempre olorant l’aire i el sòl. Què lluny queden les urbs i els urbanites i les seues presses; què lluny queda la caterva d’imbècils prostituïts a la televisió-negoci, barata uns milions de pessetes. Què poca cosa és l’home i la paraula seua front al paisatge immens i el silenci imperant.
Seguim la ruta. Allà, al darrere de les muntanyes més properes, veig el cap de Penyagolosa, el cim més alt del País Valencià. Té un color blavós, tant a penes mitigat per una suau calitja. Quan eixim a la carretera principal, deixem Vilafranca a l’esquerra, i torço cap a la dreta. Hi ha una recta llarga. El paisatge s’assemella a l’altiplanície peruana; només uns eriçons ressecs fan present la vida en estes llomes feréstegues. Als indrets amb una mica més de terra solen sembrar pataques de secar, que són molt bones. Abans d’arribar al Coll d’Ares, agafem una pista alquitranada que duu cap a Morella. Una rabera d’ovelles pastura encalmada. A banda i banda creixen pinars que he recorregut moltes vegades, al temps del rovelló. Ja hem agafat el ram que porta cap a Cinctorres. Hi ha alguns bancals llaurats. No conec res més humà que la terra llaurada; segurament genera evocacions mítiques i profundament naturals –radicals, m’atreviria a dir- de la maternitat original de tota vida. Passem pel costat d’una edificació gran i ben feta: l’Hostal nou, a la vora mateixa del camí. El temps s’encarrega, sense cap esforç, de destruir l’adjectiu; tot ho fa vell. Entre les lloses i els cantals de la llera del riu es poden veure, de tant en tant, alguns tollets d’aigua escassa.
Cap a migdia, fem cap al poble. El sol il·lumina el fossar de parets blanques i xiprers foscos. Allí dormen –“kementerion” vol dir dormitori- els que van donar la vida i la paraula. Alguns d’ells sempre presents al cor del meu cor.
Vaig al corral del pati, agafo llenya grossa, i encenc el foc. Les flames ballen en un caos bellugadís, i em recorden Heràclit. I, més que res, avui em recorden el foc del forn on es coïa aquell pa tan bo que havia pastat ma mare.
Em retrobo amb la família més volguda i amb amics de la infantesa. Sento la bonor de les fonts on vaig beure la vida, ara després de mil batalles interiors i exteriors de resistència al sistema i al seu inexorable imperialisme. Small is beautifull; sí, és bonica la petitesa, la proximitat, el despullament de tot, la puritat dels orígens. Dormo ben a gust. Estranyament no fa fred en estes serralades que passen els mil metres molt sovint. Quan m’alço, a les vuit de relotge, que són les sis de sol, una llum lleugerament daurada, fresca i neta, il·lumina la muntanya del Pi redó, com una carícia. L’aire és pur. Els arbres del pati, ja sense cap fulla, estan en la dormició hivernal; me’n vaig a les eres, amb Càtula. Maria de Matietes –els renoms són més perdurables que els cognoms oficials escrits als llibres de la Parròquia i de la Sala- està despellotant un conill, el cap del qual està enganxat a un clau de la porta de la pallissa. Se sent un sorollet suau a mesura que la pell girada se separa del sagí que cobreix el llom i el panxó de l’animalet. Maria comenta que quan ja no posen carn, només mengen i, per tant, cal matar-los. És una mort tan integrada en la naturalesa que no provoca cap sentiment dramàtic. Mors illorum, vita nostra, deien en llatí. En el procés natural la mort no existeix; només hi ha traspassos entre organismes desintegrats i organismes de nova organització... la presa morta es torna lleó viu. Quan era xiquet, ajudava a ma mare a matar els conills. Estirat cap per avall, l’animalet es conformava al destí; un cop precís i sec al bascoll amb les estenalles del foc li produïa una mort immediata. Després li arrancàvem la pell, el desventràvem i, fins i tot, netejaven els budellets per fer-ne trenetes que eren molt bones a la cassoleta d’arròs; s’aprofitava també el cap, hemipartit amb una destraleta, i els cartílags de les orelles. Càtula, moguda per un instint estructural, salta parets i bancals, perseguint un parell de gats. Tornem a casa, i anem amb la família a esmorzar al bar de Gallina.
Emprenc el viatge de tornada. La plaça major del Forcall està atapida de cotxes. Me’n vaig cap a Morella. A mà dreta, la Mola Garumba, immensa, plana com la mà. A l’esquerra, els turons rogencs amb covatxes poc profundes. En algunes d’elles hi ha pintures rupestres, el conjunt més conegut de les quals està al costat d’un mas anomenat Morella la Vella. Quan jo tenia uns divuit anys, hi vaig anar amb mon pare per fer un tracte de cavalleries. Recordo l’avuelo Efrén, el patriarca de la casa, retallant la cansaladeta rància d’un pernil. Algú em va contar que tenia unes garbetes d’herbes a la falsa, i que, a la primavera d’estiu i a la d’hivern, els feia fer una novena a tots els habitats del mas. Durant nou dies, en dejú, tots havien de beure bons tassons d’una “pòcima” secreta que ell havia preparat. Això era bo per al canvi de sang d’estes èpoques de l’any.
Una néta d’ell em va mostrar unes quantes destrals i altres peces, que pertanyien al neolític, crec. Després em va dur per uns carrascars fins una cova amb restes de les velles civilitzacions, diferent a la que coneix tothom. Mentre recordo tot això, hem arribat a l’alçada de la fàbrica de Giner, una edificació industrial notabilíssima, que avui és utilitzada com hotel. Fem una breu parada a Morella per visitar una llibreria. Els carrers estan plens de turistes. Només sents converses de preus i de compres. Són com una plaga necessària. Ens n’anem.
Passem el port de Torre Miró, a més de mil dos-cents metres, que a l’hivern queda sovint tapat per la neu. No molt lluny de Montroig m’aturo per fer una visita a un mas magnífic. Està tot ell reforçat amb diversos contraforts de pedra. El bancal ha estat llaurat recentment. Damunt d’una llometa hi ha uns boscatges. Una parella d’àguiles sobrevola el territori, ataüllant el terra per descobrir una víctima de les seues urpes.
Dinem a Montroig i, després, ens n’anem cap a Vallderoures. Hi fem cap a hora de sexta. El canyar de la vora del riu, tan verd i ufanós este estiu, ara està sec. Pugem fins al castell i l’església vella. Dos o tres parelles jóvens esbufeguen exageradament, mentre pugen pels carrers costeruts. Des de l’esplanada del castell es veuen les muntanyes cobertes per uns núvols prims i estirats.
Fem una parada a Arnes. Markus queda impressionat per l’edifici de l’Ajuntament, i em pregunta com pot ser que un poble tan petit tinga aquell magnífic edifici. Jo no ho sé tampoc.
Encara entrarem a Lledó per fer una visita a uns amics. Des d’un balcó de sa casa contemplem tota la serralada dels Ports de Beseit, com una murada inexpugnable, precedida de les vinyes i altres conreus d’Orta i Arnes. Fineix el dia i ens acomiadem. Ha estat un bell viatge.

INTRODUCCIÓ al llibre L'ESTAT, UN MITE INNECESSARI

2009-09-11T10:51:00.000-07:00

INTRODUCCIÓ

Aquest escrit no és una diatriba contra l’Estat, si entenem amb aquest mot una certa estructura social construïda per facilitar la vida de les persones en tot allò referent a la cobertura de les necessitats bàsiques, amb la finalitat de procurar una convivència pacífica i enrequidora, quan aquestes persones formen grups molt nombrosos. Si depassa aquestes funcions, l’Estat es converteix en un Ens mitològic, es transforma en l’objectivació pseudoreligiosa (en el sentit de Feuerbach) més perillosa que ha engendrat mai la Humanitat. La mitificació de l’Estat inicia un procès imparable d’anul·lació de les decisions personals o de grups menors que l’Estat on viuen –de bon grat o per força- i la dominació absoluta de les persones que se li han de sotmetre, vulguen o no, cada vegada més. I en aquest sentit no hi fa res que l’Estat siga formalment democràtic o dictatorial. Des de l’estatalisme radical de Hegel, l’Estat ha esdevingut el que anomeno “topall metafísic” per als súbdits. És una violència normativada que oprimeix la massa, especialment la massa més illetrada. I, com dic, això és així iindependentment de la forma de govern que tinga l’Estat. Democràcia formal, dictadura presidencial o monàrquica, dictadura del proletariat, oligarquia.
Marx i Engels, en el famós Manifest del Partit comunista tenen aquesta frase que es refereix als Estats de la seua època sobretot:
“El poder estatal modern no és més que un comité que administra els afers col·lectius de tota la classe burgesa”. O siga, el poble veurà sempre els poderosos allunyats d’ell i propers als capitalistes. El poble sentirà paor davant dl poder mitificat dels governants. I no tindrà cap refugi per escapolir-se de les urpes del Monstre. Aquest Estat omnipresent, encisat per la riquesa i l’activisme productiu de bens materials, és la creació de la nova burgesia de l’època industrial. Fem una llarga cita del mateix Manifest, que deixa molt clar que en pensaven els dos teòrics marxistes respecte a la nova burgesia.

“La burgesia ha desenrotllat una funció altament revolucionària en la història.
La burgesia, allí on ha arribat al poder, ha destruït totes les condicions de vida feudals, patriarcals, idíl·liques. Ha esquinçat sense pietat tot l'abigarrament de vincles feudals que lligaven els homes als seus superiors naturals, i no ha deixat entre home i home cap altre vincle que no sigui l'interès nu i el < La burgesia ha arrencat l'aurèola a totes les activitats que abans d'ella havien estat considerades amb un temor religiós i dignes de veneració. Ha convertit el metge, el jurista, el capellà, el poeta, l'home de ciència en els seus treballadors a sou.
La burgesia ha arrencat el vel del sentimentalisme commovedor a les relacions familiars i les ha reduïdes a simples relacions monetàries.
La burgesia ha posat al descobert fins a quin punt la manifestació brutal de la força, que els reaccionaris admiren tant en l'edat mitjana, trobava el seu completament més adequat en la ganduleria més indolent. Ha estat ella la primera en mostrar allò de què és capaç l'activitat humana. Ha acomplert meravelles ben diferents de les piràmides d'Egipte, dels aqüeductes romans i les catedrals gòtiques, ha portat a terme expedicions ben diferents de les invasions dels bàrbars i les croades.
La burgesia no pot existir sense revolucionar ininterrompudament els instruments de producció i, per tant, les relacions socials. Ben al contrari, la conservació intacta de les velles formes de producció havia estat la primera condició d'existència de totes les classes industrials precedents. La transformació constant de la producció, la ininterrompuda commoció de totes les condicions socials , la inseguretat i el moviment eterns distingeixen l'època burgesa de totes les altres. (5) Totes les condicions de vida encarnades, rovellades, amb els seus ròssecs de punts de vista i opinions esdevingudes venerables per l'edat, són dissoltes, totes les creades de nou envelleixen abans que puguin consolidar-se. Tot allò relacionat amb els estaments i l'estabilitat socials s'evapora, és profanat tot allò que era sagrat, i els homes es creuen obligats finalment a considerar amb sang freda la seva posició en la vida, les seves relacions recíproques.
La necessitat d'una venda sempre més àmplia per als seus productes escampa la burgesia per tot el món. Ha de fer-se un niu arreu, arreu ha d'arrelar, arreu ha d'estrènyer relacions.
La burgesia, amb l'explotació del mercat mundial, ha fet esdevenir cosmopolites la producció i el consum de tots els països. Amb gran sentiment dels reaccionaris ha sostret a la indústria la seva base nacional. Les antiquíssimes indústries nacionals han estat anorreades i ho seran cada dia més.”
(N.B. La traducció catalana és de Jordi Moners i Sinyol)
Cal tenir en compte algunes característiques que dibuixen ben definidament el rostre de la burgesia.
De primer, la inseguretat i el moviment incessant “que distingeixen l’època burgesa de totes les altres”. En segon lloc, “la burgesia, amb l'explotació del mercat mundial, ha fet esdevenir cosmopolites la producció i el consum de tots els països. Amb gran sentiment dels reaccionaris ha sostret a la indústria la seva base nacional. Les antiquíssimes indústries nacionals han estat anorreades i ho seran cada dia més.” I una altra nota molt important ha estat la creació de ciutats enormes, aconseguint –o, si més no, intentant aconseguir- una submissió del camp a la ciutat.

Amb l’aparició de la nova buregsia industrial es produeix una explosió d’activisme humà de proporcions gegantines. La revolució burgesa ha posat en marxa una immensa màquina productiva d’abast mundial. I aquesta turbonada s’ha endut per davant qualsevol institució social que puga representar un fre al seu domini total. En bona parta, la força d’esta embranzida revolucionària prové de la tècnica que tot ho envaeix i ho transforma. Aquesta realitat de la Tècnica total és intengrada en diverses “superestructures ideològiques”. Alguns grups trobaran el fonament del seu activisme delerós en una concepció antropològica propera al Übermensch de Nietzsche. Altres, ben al contrari, es veuran compel·lits a aquesta acció incessant, tot basant-se en una mena d’obligació religiosa, com exposarà magistralment Max Weber. El resulta, però, és el mateix. La humanitat capitalista industrial ja només té una missió: convertir el planeta en una immensa màquina en moviment constant.
Aquest pla d’acció necessita una “seguretat social”. Sense aquesta “tranquil·litat de les masses”, la màquina universal no pot funcionar. Caldrà, doncs, anorrear qualsevol element de qualsevol mena, que puga entrebancar el seu funcionament. ¡Què hauran de fer els amos de la màquina? De primer, eliminar –físicament o mitjançant la protocensura informativa- les restes “mitològiques” que encara puguen quedar en la societat. Per exemple, els does de festa nascuts originàriament per al culte i per al descans del treball –és a dir, per al tempspersonal- seran eliminats o buidats del contingut originari. Això es manifesta actualment en els noticiaris de la televisió on les vacances degudes a festes d’origen relgiós són “uniformades” informativament en quilòmetres de coa a les autopistes farcides de cotxes, o en índex d’ocupació dels hotels, de platja o de muntanya, segons l’època.
L’altra cosa que necessiten els amos de la màquina universal és un gran vigilant, per poder aconseguir que cap element revolucionari no puga sembrar en el cap de les masses llavors de judici crític. El primer estament d’aquest “domador de feres” és la Banca, que ha esdevingut l’instrument més perfecte de subjectar (i matar, sical) la massa. El partits polítics s’han convertit en bona part en maquinàries autòmates on està prohibit pensar, i, sobretot, pensar contrar la Banca. L’Estat és a la fi el comité de gestió de la oligarquia burgesa capitalista mundial; i juga el paper que tenien antigues castes sacerdotal. Fa cerimònies públiques, té la força de les armes, deixa que les televisions i altres mitjans tornen imbècil la gran massa, i ultilitza el llenguatge críptic –en això és mestra la Banca- per tal que el ciutadà se senta perdut, esmaperdut, diríem, i faça confiança al gran Mite que acaba dictaminant sobre tot: la ciència, la economia, la moral sexual, la vida i la mort des súbdits.
Aquestes pàgines sí que són una diatriba contra aquest Estat- Mite.

Vells poemes nous

2009-09-07T11:29:00.000-07:00

Em sembla tot estrictament inútil,
Tret de l'amor i la justícia.
I, encara, aquestes dames insegures
Em porten per camins de boira.
Al cor del cor
Vells somnis s'amunteguen
Dormint, però no morts.
El cos revolt aquesta nit de juny;
Els ulls, feixucs de son;
Els ulls, desperts d'amor.
Jo estic fora del temps
I els de la ràdio
Proclamen que és la una.

II
A més del dia, la nit i la vesprada,
Tinc a les mans, amb por de no trencar-los
Calidoscopis imprevisibles com la vida.

III
¿Calia o no
que el teu nom arribés
al meu balcó,
jove coloma
amb mil petons al bec?
Jo, pelegrí, vaig desfermar
La porta de ta casa,
I, asserenat,
Vaig perdre el pas
Al mig del teu jardí.
¿Calia o no
Que el temps passés tan lent
Fins ara?

L'ESTAT, UN MITE INNECESSARI

2009-09-02T14:40:00.000-07:00

No faré aquí una perllongada disquisició sobre el món dels mites, que ha merescut i segueix mereixent profunds estudis de tota una munió d’antropòlegs. Donaré, però, una definició personal que ens pot servir com a punt de referència per als conceptes que pretenc desenvolupar tot seguit. Entendrem, ni que siga provisionalment, la creació mítica com “una funció poiètica d’un grup humà que crea un ens imaginari, clos en una intangibilitat hermètica, al qual se li atribueix una existència real intramundana o extramundana i una certa influència en alguns succesos de la Natura i en la història dels humans.” El MITE és el resultat concret d’aquesta funció poiètica. Recordem que el verb grec “poiein” vol dir ‘crear, produir’. De fet, el poeta crea imatges, expressions, paraules que no existien.En algunes comunitats humanes es va teixint tot un món d’elements mítics que, un cop interrelacionats, constitueixen una mena de referent més important que el món immediat i quotidià. Al mateix temps sorgeix una classe social minoritària i poderosa que s’atribueix funcions intermediàries entre el poble i l’univers mític. És molt important per a aquesta classe mantindre un distanciament de la resta, de la gent normal, del ‘laos’ (d’aquí prové el terme ‘laic’).