Per a mi -i imagino que per a tots els qui han viscut uns anys a Itàlia- resulta molt agradable poder escoltar alguns turistes vinguts de la llarga i estreta península.
A la tauleta del costat estan dinant un matrimoni de parla musical, a saltironets la d’ella, i amorfa la d’ell, i amorf tot ell.
Permesso...
Ma come, siedi con noi...
No he pogut passar sense fer conversa. Els pregunto qui és Matteo Salvini. Em contesten a duo que un ministre i vicepresident d’Itàlia, que es distingeix per limitar l’entrada a Itàlia de milers de migrants que hi han fet cap en quantitats descomunals durant els darrers anys.
Certo, ma cosa ne pensate?
Puc comprovar com n’és d'efectiva la substitució del discurs personal per l’argumentari oficial dels partits polítics, que agafa pes a base de repetir-lo i mostrar-lo a la pantalla. El marit amorf sembla que vinga d’aprovar un examen de política. La dona, de cabell ros i ulls de pardal teuladí, repeteix el discurs ministerial, però amb personalitat pròpia, cum mica salis.
No serà tan fàcil d’enganyar com el seu home quan Salvini cita el Papa que ha dit, segons ell, que existeix també el dret de no-emigrar. Ella sap que conviuen dos Papes actualment a Roma. El Papa Francesc no ha dit això, i, si ho ha dit el Papa Benet, té tota la raó: tothom té el dret a poder viure i morir en la terra màtria, sense haver de fugir.
En una frase de xuleria estatalista, el ministre diu: gli Stati sono gli Stati. I privati fanno altro. Hem d'acabar la xarrada.
Em dirigeixo a la dona: e, i bambini?
Ah, no! Els xiquets han de ser rescatats. I, si no ho fan gli Stati, ho farem i privati. Arrivederci!
Giusi Nicolini, valenta alcaldessa de Lampedusa, citava les paraules d'un pare que preferia posar el seu fill en una barcassa destarotada, isolada en perill al mig del mar, abans que deixar-lo en terra africana, perquè pensava que era més segura la mar que les ciutats líbies. Era la manera desesperada de posar en mans de l’atzar aquell que hauria d’estar en braços de la mare.
Fa uns dies llegia unes paraules de HEIDEGGER que feien notar el poder de l’inútil. Allò que és útil, i, per tant, econòmicament valuós, és desitjat per molts, mentre que l’inútil demostra el seu poder en el fet que els caça-tresors el deixen tranquil, perdut, oblidat.
Quelcom de semblant passa amb i bambini encauats en el ventre fosc del vaixell. No tenen força, ni poder, ni capacitat de violència. Només tenen el silenci del terror i una mirada profunda. I també són els que, silenciosos i esmaperduts encaminen el cor dels salvinis cap a un encontre de pau i misericòrdia, més enllà de les baralles polítiques.
Conditio naturalis
La condició natural és la que afecta primàriament a tots els components d’un gènere o una espècie.
Si travesses el mar en un vaixell i trobes uns xiquets nadant, agafats a una fusta, allò que tindràs en compte per salvar-los és la seua condició humana, sense fer cap tria ni mostrar cap preferència. No veurem el fill d’un rei o d’un llaurador. Veurem uns xiquets en perill -tots- de naufragi. I només hi ha una resposta èticament correcta: intentar rescatar-los. Potser que un dels nàufrags siga fill d’un ministre. Primer que res traiem-lo del mar i duem-lo a port segur. Després ja farem anàlisis i discursos. El concepte d’urgència i de compromís és superior a qualsevol altre en aquell moment.
La indefensió dels bambiniés la seua força davant la consciència de la Unió Europea, si és que li queda consciència viva.
