26 d'abril del 2016:
fa trenta anys que es va incendiar i "explotar" el reactor 4 de la
central atòmica de Txernòbil.
Aquesta catàstrofe va
posar de manifest la perversitat de l'ocultació política i manca de
responsabilitat dels manadors estatals, i també, l'infantil encís que domina
les masses socials dels països industrialitzats davant els descobriments
científics i les aplicacions tecnològiques que se'n deriven. La societat dels
països industrials ha quedat encisada per les investigacions i els
descobriments de les estructures microcòsmiques del macrocosmos. Aquest
ebadaliment davant la tecnologia té conseqüències molt greus per a la vida dels
habitants de les macrópolis i, en mesura més petita, per a tots els hòmens i
éssers vius de la Terra. Aquest escrit d'avui només vol ser un recordatori
d'aquella catàstrofe. No em puc posar a fons en aquesta temàtica que, d'altra
banda, tracto amb més calma al proper llibre que apareixerà -suposo- cap a
finals d'estiu.
Presento, però, dos citacions
de dos persones que coneixen bé l'entrellat "del món atòmic".
Franisco Castejón es
investigador del Laboratorio Nacional de Fusión del Centro de
investigacionesEnergéticas, Medioambientales y Tecnológicas (CIEMAT) y, a la
vez, miembro de Ecologistas en Acción. Refiriéndose al accidente nuclear de
Fukushima, afirma que las autoridades japonesas mintieron, diciendo que era del
nivel 4, cuando en realidad llegó al nivel 6. La nube radioactiva ha llegado a
Tokio, una ciudad de 30 millones de habitantes, que es inevacuable.
"Inevacuable":
aquest adjectiu explicita una cosa terrible, encara més terrible perquè les
autoritats embolcallen els ciutadans amb un núgol d'ignorància, de silenci, i
de mitificació "dels poders dels científics". Què podien fer els
científics a Hiroshima o a Xernòbil, o a Fukushima? Poca cosa més que morir-se
en silenci i amb humilitat davant la força subtil i letal de la radioactivitat
i intentar ajudar a evacuar els habitants propers a la foguera. Però la
radioactivitat no té fronteres, i, d'altra banda, no es poden traslladar 30
milions de persones. Malgrat tot, és tan boja
l'atracció que exerceix el mite
del progrés maquinal, que sembla que alguns polítics japonesos volen construir
noves centrals atòmiques.
[una bomba atòmica y]
"una central supuestamente pacífica, viene a ser exactamente lo mismo. Las dos
cosas son igual de mortíferas. Matar es
matar. Muerto quiere decir muerto. Quienes son partidarios del misil y quienes
lo son de la central, quienes minimizan los efectos del uno y quienes minimizan los de la otra,
tanto valen."
Aquestes paraules de
Günther ANDERS semblen injustes o, al menys, exagerades. Una bomba està pensada
per matar, mentre que una central atòmica està pensada per a augmentar la
comoditat de la gent. Això sembla clar, al menys, abans que la teoria siga
contrastada per la realitat del producte. Cal diferenciar, a més, si hi ha
alguna altra finalitat no tan bona com la de beneficiar la gent. És segur que
les potències dineràries tenen finalitats purament especulatives. I les
potències dineràries han perdut el seny ja fa temps; no espereu que el tornen a
trobar.
Els fets són com són. Si Xernòbil ha matat directament i conseqüencialment
tanta gent com la bomba atòmica a Hiroshima, cal malfiar-se'n d'una tant com de
l'altra. Sobretot perquè hi ha alternatives per produir electricitat. Abans de
la bomba Little Boy ("el petit noi" la
van nomenar els ianquis) funcionaven hospitals, salons nocturns, aparells de
ràdio i de televisió...
Penso que Günther
Anders té raó amb el que diu. Al menys jo no li la discuteixo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario