El silenci de la neu

A la llar es mantenien vives les brases d'un color vermellós, il·luminades quan les revifàvem i en fèiem saltar espurnalls, fent anar l'aire dels pulmons a través del bufador, un tub de metall, o, en cases més pobres, alguna canya. A banda i banda de la braserada es col·locaven dos tronques de carrasca que es consumien molt lentament i mantenien la calor fins i tot quan les brases s'anaven convertint en punyats de cendra. El pare i la mare seien a cada costat de la llar; això, sí: cadascú, al seu; sempre, al seu.

L'estovor del foc i el cansament d'un dia ple de corredisses ens vencien, als xiquets. Se'ns anaven tancant les parpelles. O siga que dèiem bonanit i anàvem a dormir.

A l'hivern més crugo, quan el fred era molt intens, després de sopar, les mares posaven botelles de xampany plenes d'aigua bullint, ben tapades, al llit, entre el matalap i les mantes cobertores i l'edredó. Ens posàvem al llit com petits cabirols al jaç, amb la caldoreta de les botelles encomanada als peus. A poc a poc s'escalfaven els llançols gebrats i ens adormíem plàcidament.

En ser el demà, del llit estant, ja sabíem que havia nevat durant la nit; es percebia el silenci de la neu. No se sentien les ferradures dels matxos ni l'esquelleig del bestiar. No se sentia la xarratola de les veïnes ni la garleria dels pardalets vilers. No se sentia res. El món estava cobert pel sileci de la neu. Abans de nevar, l'aire s'encalmava i el cel es tornava uniforme, gris, una mica blanquinós. Quan vèiem caure la neu, quedàvem badocs davant d'aquell fenomen tan especial; la neu era silenciosa, monacal, contràriament al gotellam sorollós de la pluja. Nevava durant hores seguides; el mantell que tot ho cobria anava creixent sense pausa. Obries el finestró del balcó i veies el pardalet tot estarrufat, posat damunt del fil de la llum.La teulada de la casa d'enfront, coberta de neu; i uns llargs "caramels" de gel que penjaven del ràfel. Quedaven també nevats uns rams de panisses col·locats en un balcó. Segur que el pardalet ja els tenia ataüllats per poder menjar-se'ls.

Els matalaps eren de llana. De tant en tant es descosien per estovar la llana endurida. Al poble venia sovint el matalaper de la Cuba, un llogarret de l'Aragó fronterer amb el País Valencià. Era un home no molt gran, sarmentós, que venia caminant des del seu poble i emprenia una dura jornada de treball. Duia una fina vergueta de corronyer, amb la qual colpia la llana que s'anava convertint en flocalls esbufats. Després calia tornar a lligar la roba del matalap, que tenia vint puntades, si era per a un llit de matrimoni, i algunes menys, si era més petit. La primera nit del matalap nou t'enfonsaves, literalment, en un somni suau i profund.