avanç biogràfic-parcial de Victorine.

Estic preparant la quinta edició de PANXAMPLA, ¿BANDOLER O FUGITIU?, la qual inclourà noves informacions, sobretot, textos i fotografies referents a Victorine i la seua família. Ací us presento un text parcial.

VICTORINE

Fem cap a la casa de Madame Cathala. La porta del jardí està tancada; el cancell de vidrieres que antecedeix l’entrada de la casa també té la porta tancada. No goso a fer soroll ni trucar al timbre. Els porticons de les finestres estan tancats. El trull i els magatzems del costat també estan silenciosos. Ens assomem a unes piques de marbre buides, amb alguna rama seca i fulles mortes, en lloc d’aigua. Una porteta de ferro rovellat mig oberta ens permet de traure el cap i mirar el magnífic jardí -en realitat és com un bosc particular- al costat de la casa. Me n’adono que uns quants grans arbres -no sabria dir si són avets- han estat tallats recentment. La superfície de la soca , llisa i sense esguells, uniforme, revela que no ha estat la destral ni la força del llenyataire qui ha tombat els magnífics arbres, sinó una màquina de serrar, provista de motor.

En tornar a la carretera, prenem unes fotos del cafè i seguim el viatge. Madamme Cathala hi era, dins de la casa -m’ho van dir més avant les filles- amb una senyora que la cuida; però, com que a l’Europa interior els vespres ja són per recollir-se, no vaig gosar a trucar a la porta tancada.

Mentre seguim el viatge, recordo la primera vegada que vaig conèixer la família de Victorine. De primer, va ser parlant per telèfon amb Madamme Cathala, la neboda de Victorine que es va veure molt sorpresa que algú haguera escrit sobre la seua tia. Ja velleta, va vindre, acompanyada per sa filla Bernardette i el seu gendre, en cotxe, fins a Tortosa, perquè volien conèixer-me. Vam visitar el poble de Panxampla, Alfara de Carles. Els vaig fer saber que Victorine havia tingut un fill, la qual cosa les va deixar literalment bocabadades, perquè mai ningú de la família no ho havia sabut. Ho van saber més d’un segle després del seu naixement.

Elles van contar-me coses de la tia Victorine, que em van descobrir el seu caràcter indòmit, la seua decisió per a viure a la seua manera.

Més endavant, va vindre fins Tortosa , Suzanne, l’altra filla de Madamme Cathala, que va voler conèixer també la terra màtria del famós nuvi espanyol de sa tia.

Al cap d’un temps vaig fer un viatge a la casa de La Parre, per fer una filmació de la ruta de Panxampla. Vam esmorzar , Enric i jo, a la casa que avui hem trobat closa i en silenci. Era un matí del mes de maig, lluminós i suau. Van vindre també les cosines Simone i Lulu. L’ambient demostrava que era una casa de família rica i culta. En haver-acabat la xarrada, vam anar al jardí, que, en realitat era un camp extens, amb herba verda, grans arbres i... un petit ramat d’ovelles, més ornamentals que de rendibilitat econòmica. Allò encara mostrava l’estampa d’una família benestant durant bona part dels inicis del segle vint. De fet, vaig llegir més tarda el llibre inèdit NOTRE EL DORADO, escrit per Mme. Cathala en un estil elegant, fluid, de gran qualitat literària, on vaig poder descobrir l’estil de vida d’una família econòmicament poderosa. Els Villemaigne -aquest és el cognom de Mme. Cathala abans de casar-se- pervenien d’una família aristocràtica, amb títol i tot, que els va ser pres pel corrent revolucionari, i retornat recentment. El seu pare era un apassionat de l’automòbil; tenia un Bugatti, un esportiu distingit de l’època, amb el qual va participar en alguna cursa, i seguia de prop alguna etapa del Tour. Tenien encarregats de les vinyes, treballadors i servents al mateix temps, molts d’ells d’origen català.

Mentre passegem pel jardí boscà, m’imagino l’alfarenc Panxampla i el seu tracte amb aquesta gent d’alt llinatge. De fet, no tots els familiars eren tan rics. Els pares de Victorine tenien un cafè a la vora de la carretera, just enfront de la parada de la diligència de cavalls que llavors encara feia el trajecte; bé, seria una taverna de poble més que un cafè, si tenim en compte l’aspecte de l’edifici que està conservat encara. Panxampla es devia guanyar la sopa treballant com un brazier, un dels mils que acampaven pel sud de França, exiliats per raons polítiques. És molt probable que treballés per al senyor Villemagne. Si anava a prendre alguna beguda al cafè de Victorine, es deguera presentar com un soldat carlista , un exiliat polític. Les renebodes de Victorine, em van parlar al principi del soldat espanyol que havia estat nuvi de sa tia. Va ser una figura idealitzada , segurament de bona fe, per la mateixa Victorine davant de la família, a la qual, com dèiem abans, mai els va contar que havia tingut un fill amb l’alfarenc exiliat, o més haviat escàpol.

Un cop va ser pres el seu estimat, i finalment afusellat a Tarragona, la vida de Victorine es va veure escapçada. Sobretot, perquè el fill només va viure uns pocs dies. ¿Què feia una noia de dinou anys en una capital allunyada de sa casa, tota sola, sense recursos econòmics, fugida de casa? Victorine, a la fi, hi va retornar. Son pare, un home d’aspecte estatuari, amb barba i mostatxo blancs, la deguera rebre indignat, però, a la fi, paternalment. I sa mare, una dona magra, vestida de negre de cap a peus, maternalment. Passades les jornades del disgut comentat repetidament, fets els retrets que són del cas, calia redreçar la vida d’aquella criatura. Segurament cap jove del poble voldria casar-se amb ella. A la fi, van trobar una solució: la van casar amb un militar cinquanta anys més vell que ella.