Pitjor que Sarkozy

Estàvem a París. Anàvem a fer una manifestació contra els transvasament  de l’Ebre. Vam voler presentar una carta a l’ambaixada d’Espanya, però el Senyor Aznar no va permetre que ens obriren les portes.

Van ser més comprensius  –o, senzillament més cultes- els polítics francesos i ens van obrir les portes del Parlament. Vam tindre una reunió en una sala amb alguns parlamentaris francesos. Caminant pels passadissos recordo que vaig llegir uns números daurats (crec que la xifra superava el número mil) en una porteta mig oberta, que deixava entreveure una senyoreta teclejant en un ordinador. Vaig pensar quan llargs eren els tentacles de l’Estat. Des d’allí s’emetien lleis i ordenances que havien de complir tots els habitants de l’Estat, des de París fins a l’illa de la Reunió, una anacrònica colònia francesa a les costes africanes; i per suposat, també als racons de la Catalunya del Nord, on el centralisme estatal havia intentat aniquilar el català des de feia molt de temps. Quan vaig fer els primers viatges per la Cerdanya, cercant dades i testimonis locals per copsar la realitat del país on va viure Panxampla com exiliat o fugitiu, vaig poder parlar amb la gent gran sempre en català; eren pobles petits, al costat de Puigcerdà: Sallagosa, Estavar, Rô... La gent més jove no parlava català. Els Estats són els assassins de la parla més efectius que han existit mai. Els Dictadors, gairebé sempre gent inculta i desequilibrada i sangonosa, han tingut la mania d’obligar els súbdits a convertir-se tan incultes com ells i els pobles que els donen suport. Franco va ser un exemplar paradigmàtic; inculte, incapaç de parlar el gallec, o qualsevol llengua que no fóra el castellà, va perseguir amb violència els cultivadors del català.

Fa un any, quan vaig tornar a fer les rutes de Panxampla per preparar la quinta edició, vaig tindre una agradable sorpresa. Denisse –quarantena- em va dir que els seus fills parlaven el català amb facilitat –ella,no- perquè normalment miraven la televisió de Catalunya. Aquests dies penso que ni el centralisme francès s’ha atrevit a fer el que ha fet el senyor dels “trajes” nous. No poden suportar que la gent dels Ports vegen pel·lícules en català; diuen que no tenen diners per fer doblatges al valencià; és clar, no vull pensar que se’ls gasten en altres coses no publicables, segons sembla... El que no tenen és amor al valencià; alguns fins i tot li tenen odi; voldrien que fos realitat el desig franquista; si de cas, el valencià per a la intimitat. Barbaritat que la cap de l’Ajuntament de la ciutat sotmesa se’n done vergonya de parlar el valencià; bé, com l’anterior, que era de l’altre partit. Prefereixo ignorar-los. No estimen el meu poble. Estic segur que la gent dels Ports, la que no vesteix “trajes” nous ni vells, mantindrà la flama encesa, mentre ells són felicitats pels seus “jefes” madrilenys, o gallecs de Madrid, “por su magnífica labor en pro de la unidad de la patria”. Uf; buf!