A Beijing no poden respirar

A Beijing no poden respirar

Joan Josep Rovira Climent

18/01/2016

A Beijing –la Pekín des meus llibres d’escola– la gent no pot respirar, gairebé. És tan alta la pol·lució ambiental que es tapen la boca amb una mascareta, per tal de filtrar les partícules suspeses en l’aire, i amortir una mica els terribles efectes que han de suportar els pulmons. Veig una fotografia que és un resum de la situació antropològica en què viuen milions –molts milions– d’éssers humans.

En primer pla, una dona xinesa jove. Va ben vestida, duu un bolso de cuir, i està ull-ficada mirant la pantalla d’un telèfon mòbil. Porta la boca tapada amb una mascareta. L’àmbit que l’envolta és com un fum cendrós que ho cobreix tot. Al fons es veu un edifici difuminat, amb la teulada pareguda a la dels temples o palaus antics.

Aquesta mena de gas contaminant és produit pels milers de fàbriques i instal·lacions que ho embruten tot, sense adonar-se’n que estan matant la vida. Una innumerable massa de gent està esclavitzada pel sistema de productivisme objectual, sense poder enfrontar-se-li. El sistema capitalista-productivista està asfixiant literalment els habitants de Beijing. Passen dies sencers sense veure el sol, i això comporta una mancança de vitamina D. ¿Solució? Anar a ca l’apotecari i comprar pastilles de vitamina D. Estan recorrent un camí absurd que enriqueix monetàriament els laboratoris farmacèutics. El sol, l’astre rei, un bé comú per a pobres i per a rics en tant que ésser natural, és anul·lat pel món maquinal, i els pobres queden ocults en una versió "suau" dels Nacht und Nebel maltractats pels nazis i llur sistema.

Max Weber parla de la "racionalització" del sistema productivista-capitalista i l’aparell institucional que l’envolta. Avui, però, està més clar que mai que quan aquesta  "racionalitat" és desconnectada de l’humanisme, es converteix en la suprema "irracionalitat".

El que podríem entendre com una racionalitat metodològica, és a dir, una mena de sistema d’organització per interrelacionar adequadament els diversos components operatius i comercials del món maquinal, és quelcom que no pot ser considerat sense referir-ho a la vida dels hòmens. No podem permetre que la racionalitat metodològica genere una irracionalitat vital.

Que això siga un pur desig o que esdevinga una realitat depén de la RESPONSABILITAT dels qui habitem el planeta Terra. Hi ha un llibre escrit per HANS JONAS, publicat als anys setanta, que porta com a títol Das Prinzip Verantwortung, i com a subtítol, Versuch einer Ethik für die technologische Zivilisation. En català podem traduir-los com El principi de responsabilitat. Intent d’una ètica per a la civilització tecnològica.

El lloc i el format que té el present escrit no ens permeten entrar a fons en el contingut d’aquesta obra. Només faré una nota planera referent a un dels aspectes que tracta l’autor: la responsabilitat del món present respecte al món futur. El pare de la noia que he esmentat abans, de ben segur, ha treballat des de fa anys en alguna de les fàbriques que són causants dels gasos que han tornat irrespirable l’ambient de la ciutat. Aquesta catàstrofe ecològica no apareix d’avui a demà, com els bolets. Ja se n’anaven donant compte de la brutícia que generaven. Però la "irracional racionalitat" del sistema productivista no podia, o no volia per interessos monetaris, disminuir el ritme, prendre mesures ecologistes. El present de fa unes dècades no permetia ni crítica ni alternativa. Estava embogit en la producció i els guanys dels nous capitalistes xinesos. La manca d’una ètica de responsabilitat és, en gran part, la causa d’aquesta trista realitat: un món físic brut i insà, com a fruit d’una ètica irresponsable, bruta i opressora.