Einstein Haus

Einstein Haus [teoria, tècnica, ètica]

Anava passejant, o, per millor dir, vagarejant per Berna, la capital de Suïssa. Vaig arribar a un carrer molt llarg, completament porxat a banda i banda, de manera que, si plou o neva, pots fer una llarga caminada sense mullar-te. Hi havia aparadors de rellotgeria i altres comerços. Sobtadament vaig veure un rètol que deia "Einstein Haus". Tot i que sabia que havia viscut uns anys en aquesta ciutat, no havia pensat gens ni mica en el famós personatge. Vaig pujar per unes escales estretes i fosques fins a una habitació no gaire gran, on hi havia una taula de fusta  i unes cadires. De la paret penjaven unes quantes fotografies en blanc i negre, emmarcades. Representaven mitja dotzena de prestigiosos científics de l'època. Em va impressionar més que res la senzillesa monacal de l'estança. Berna és una ciutat silenciosa; imagino que als inicis del segle XX, el silenci seria total. Una habitació despullada i un silenci ambiental: vet ací, les condicions ideals per a la vida teorètica. La senzillesa era la nota dominant d'aquell lloc. Al carrer, només una làpida tenia gravada una inscripció en alemany que recordava que Albert Einstein va viure en aquella casa del 1903 al 1905, i que allà va concebre les línies fonamentals de la teoria de la relativitat. Vaig comprar un quadern titulat Der mächtige Zwerg (El nan poderós) -una referència al "tamany"de l'àtom-, i me'n vaig anar. A l'altra banda de carrer hi havia un pizzeria. Allà vaig dinar, enyorant les magnífiques pizzes romanes.

Molts anys després vaig tindre una sensació pareguda, quan vaig entrar per primer cop a la caravana de Lluís Raluy. Fa de pallasso "cara blanca" a la pista del Circ Raluy. És un geni de la matemàtica i de teoria física. Ha fet ponències en encontres internacionals de matemàtics. Lluny del món universitari reglamentat, el silenci nocturn del campament circense és un camp fecund per al desenvolupament del pensament pur. L'any 1999 li vaig publicar en la meua petita editorial CINCTORRES CLUB la traducció anglesa del seu llibre Ingeniosa teoría del espacio y del tiempo. Translated into English by Dr. Rafael Herrera Guzmán, Mathematical Institute Oxford University. El títol en anglès és An Ingenious Theory of Space and Time.

Parlo de dos teòrics; un, de fama mundial; l'altre, ocult en el circ. Els dos tenen una condició comuna: una vida teoritzant. El verb grec "theorein" significa "reflexionar, contemplar, meditar". La vida teòrica implica una separació "del mundanal ruido", i una passió incansable per mantindre viva i profunda l'activitat del pensament. Sembla que aquests teòrics viuen fora del món; és així, si entenem "el món" com la superficialitat aparent, tant de la realitat física com de la vida social. Però no viuen fora del món; viuen "en el món radical"; és a dir, s'endinsen fins les arrels del món i allà són capaços de descobrir el fonament del que es mostra en la superfície, i altres aspectes de la realitat, ocults fins que els genis de la teoria no els descobreixen.

Altres genis són capaços de soldar la teoria a la realitat física: són els genis de la tècnica, capaços de crear artilugis maquinals que envaeixen la vida quotidiana de la gent. Per desgràcia, moltes invencions tècniques han estat utilitzades en totes les èpoques de la història per a les guerres, totalment dedicades a crear màquines de matar, cada vegada més efectives.

És ací on em pregunto si és admissible mantindre la teoria i la tècnica separades de l'ètica. En aquesta mena d'articles d'extensió limitada no em permeto fer un llarg discurs sobre el tema. Senzillament, incito els qui tenen la delicadesa de llegir-los a que es formulen la pregunta sobre la necessitat de sotmetre teoria i tècnica a una ètica pacifista i ecològica.

I per als qui tinguen ganes de capficar-se en el tema, adjunto un paràgraf pertanyent a un llibret de J. HABERMAS, titulat La ciència i la tècnica com a ideologies, que us aconsello de llegir.

En su crítica a Max Weber, Marcuse llega a la siguiente conclusión: «El concepto de razón técnica es quizá él mismo ideología. No sólo su aplicación sino que ya la técnica misma es dominio sobre la naturaleza y sobre los hombres: un dominio metódico, científico, calculado y calculante. No es que determinados fines e intereses de dominio sólo se advengan a la técnica a posteriori y desde fuera, sino que entran ya en la construcción del mismo aparato técnico. La técnica es en cada caso un proyecto histórico–social; en él se proyecta lo que una sociedad y los intereses en ella dominantes tienen el propósito de hacer con los hombres y con las cosas. Un tal propósito de dominio es material, y en este sentido pertenece a la forma misma de la razón técnica.»