Una capsa de sabates

Els està esperant a l'aeroport. Vénen, en un vol transoceànic, del Perú. Apareixen els dos. Ei! En són tres! Els acompanya un infant quètxua, de pell bruna i amb el cabell molt negre i espés. Se saluden efusivament. Estan contents de retrobar-se. No s'havien vist des de feia més de tres anys; des del dia de la boda; una boda senzilla, sense exageracions. Era una parella jove i ben plantada. Tenien treball assegurat i un món d'amics per conviure feliçment. Però van decidir altra cosa. Havien entés clarament que hi ha una diferència molt gran entre dir el que s'ha de fer i fer el que s'ha de fer. El sentit de la fe catòlica els va empènyer; "katholikós" vol dir, en grec, "universal". La fe catòlica calia viure-la més enllà de les fronteres reduïdes als àmbits localistes. I calia viure-la intensament, disposats a alliberar-se de les minúcies quotidianes, i lluitar per l'alliberament dels qui vivien oprimits pel treball esclau.

Van fer cap a l'altiplà del Perú, on no arribaven ni tan sols els llargs braços de les estructures institucionals; polítiques o religioses; tant s'hi val. Es van submergir en la vida del poble escoltant la vox populi i ajudant la gent tant com podien. Calapuja era el poble on tenien casa, a tocar del llac Titicaca, a 4000 metres sobre el nivell del mar. Era una terra dura, pelada, amb variacions de temperatura entre el dia i la nit que podien anar dels -15 graus de la nit als 15 graus durant el dia.

Van coincidir cronològicament amb l'activitat gerrillero-terrorista del Sendero Luminoso que solia aparèixer per aquells indrets. De vegades, per la nit, gitats però desperts, sentien els trets de les armes. Això significava que al dia següent caldria soterrar algun pobre vilatà. A la nit tornaven a sonar trets; ara, dels soldats de l'exèrcit, anunciant un altre soterrar, és clar.

Altres morien víctimes de la misèria. Ells mateixos oficiaven el funeral. Mai no podran oblidar, encara que visquen cent anys, aquell dia que van soterrar un nadó innocent com una llàgrima. No tenien diners els seus pares. El van encabir dins d'una capsa de sabates. Després van beure cervesa amb els hòmens del poble, en un intent d'ofegar la pena infinita sota aquell cel blau i l'aire tallant com una espasa.

Van tornar a la petita ciutat. Per a alguns seran sempre un exemple d'entrega alliberadora. Per a altres, embolicats en covardies inconscients, potser són una molèstia que intenten esborrar.