El mur del diner

Ha arribat el fred i la pluja.Queden lluny aquells dies tòrrids i les caloroses nits estiuenques. Era fàcil sobreviure en l’estació assolellada; només calia romandre quiet, assegut en un banc a la plaça i regar la gargamella amb vi o cervesa, cobrir-se el cap amb un barret, i deixar que el sol complís el seu viatge quotidià. Com no plovia mai, a la nit podia dormir en qualsevol lloc, a l’aire lliure. La càrrega d’alcohol consumit li emboirava la consciència i l’ajudava a vèncer l’insomni generat per la xafogor. Gaudia sempre de la companyia d’un gosset espavilat que no parava d’alenar per vèncer la calor, gitat als peus del seu amo.

Ara és diferent. L’ambient és humit i fred. Vespreja massa prompte. Plovisqueja sovint i són freqüents i sobtades les gotellades. Ell no té paraigua. S’aixopluga sota algun balcó. No té casa. Està massa desorientat per anar a cercar un centre d’acolliment on unes monges valentes i benvolents tenen cura dels exclosos socials.

Avui ha recaptat poques almoines; no soparà; s’acabarà el vi que li queda en un recipient de cartró.

Les parpelles se li tanquen; es mor de son. Entra al rebedor d’un banc. Adossades a la paret del fons, dos màquines anomenades “caixers”, reben la visita de clients que, després d’haver premut unes tecles i d’haver polzejat a la pantalla, agafen els diners que surten per un badall estret, i se’n van.

Ell es prepara el jaç: uns cartrons sobre el terra dur i polit l’aïllen del sòl; damunt col·loca dos mantes una mica mullades, i es gita vestit. No té calefacció, ni comú, ni llençols nets... Només té son; una son pesada com una roda de molí. S’adorm profundament.

Assabentaran el director del banc d’aquesta anomalia. A la nit següent la porta queda tancada amb clau. Ell no pot entrar a la seua “suite”. La seua petita venjança és que tampoc poden entrar els clients del banc, que remuguen enfurismats i impotents.

El diner és un mur que encercla en un espai de seguretat els rics, i deixa fora de la murada els miserables. Fins ara, la concreta presència d’un pidolaire remou alguna consciència de gent del carrer, que deixen anar unes monedes fraccionàries. Ell gaudeix de la llibertat de poder comprar el que més li plau que no coincideix amb el que més necessita. De fet, ho necessita tot, i, per tant, té el dret d’escollir el que més li plaga. Aprofita la ocasió! Quan tot el diner siga virtual, ja no podràs escollir. T’ompliran el sarró de barres de pa –d’eixe que asseca en poques hores- de llaunes de sardines i d’alguna botella d’aigua. De cervesa, no! Han de vetlar per la teua salut. En aquell moment el mur serà més gran que mai i no el podràs superar. El diner serà virtual, i la teua misèria serà real.

Ahir, quan sortia de sopar, ens vam encontrar a la vorera, i em vas desitjar bona nit. Jo et vaig contestar amb la mateixa salutació, sobtat i amb veu baixa, mentre el client bancari no podia obrir la porta.