lunes, 19 de diciembre de 2016

Hospital “La Guerra”

L’hospital més conegut de Madrid duu el nom de “La Paz”. Un nom ben adequat. El mot “hospital”, derivat del llatí hospes, hospitis -hoste de pas- travessa molts segles i ha conservat sempre un significat de bondat, misericòrdia, acolliment. Al meu poble –igual que a molts altres de la península- hi ha un carrer que es diu “de l’hospitalet”. Els rodamóns i vola-passants tenien, si més no, un aixopluc on poder dormir arrecerats i protegits contra les sobtades vicissituds de la fosca nit.
M’ha arribat el butlletí de Metges sense fronteres per via online, amb un video que mostra el simulacre d’atac contra l’hospital La Paz, de Madrid. Les negres ombres dels avions caça bombarders passen ràpides sobre la façana, mentre se sent el repicat sec de les metralladores. Finalment, unes explosions virtuals destrueixen l’interior de l’edifici. Tot i que el muntatge és només virtual, la gent que hi assisteix, plantats al carrer, sostenint a les mans unes espelmes humils, mostra un espant en la mirada.
S’ha tornat una pràctica usual, en les guerres actuals de l’Orient Mitjà, el bombardeig dels hospitals ubicats en terreny enemic. Els estrategues militars poden argumentar a favor d’esta pràctica perquè, sota l’empara hospitalària, poden refugiar-se tropes enemigues. Aquest argument el puc tornar ad hominem. Si fos vàlid, el podríem aplicar als palaus presidencials i residències dels mandataris, i als que hi viuen als voltants, puix que allà, amb tota seguretat, sí que s’amaguen soldats.
La violència de les màquines de matar s’ha tornat tan gran, i la covardia dels guerrejadors rics ha crescut tant, que ja es busquen les víctimes més innocents i també aquells que volen ajudar-les, siguen del bàndol que siguen. Els reis o conductors de la tropa, els Condottieri, mercenaris italians ben pagats per les ciutats que defensaven, aquests conductors de la soldadesca anaven al camp de batalla, exposats a les armes de l’enemic; molts d’ells morien o eren greument ferits en aquells encontres. Ara, els manadors es queden a casa ben protegits; des d’allà, a milers de quilòmetres del lloc on ocorre la batalla, ordenen el llançament de bombes atòmiques, incendiàries, de raïm...; i ordenen que siguen llançades sobre... els hospitals, que han esdevingut llocs de mort i de terror, ben altrament del que haurien de ser i han estat fins que la perversitat d’alguns els ha destruït literalment.

Tinguem coratge per dir el NO més afirmatiu que conec: No a la guerra!

miércoles, 30 de noviembre de 2016

El mur del diner

Ha arribat el fred i la pluja.Queden lluny aquells dies tòrrids i les caloroses nits estiuenques. Era fàcil sobreviure en l’estació assolellada; només calia romandre quiet, assegut en un banc a la plaça i regar la gargamella amb vi o cervesa, cobrir-se el cap amb un barret, i deixar que el sol complís el seu viatge quotidià. Com no plovia mai, a la nit podia dormir en qualsevol lloc, a l’aire lliure. La càrrega d’alcohol consumit li emboirava la consciència i l’ajudava a vèncer l’insomni generat per la xafogor. Gaudia sempre de la companyia d’un gosset espavilat que no parava d’alenar per vèncer la calor, gitat als peus del seu amo.
Ara és diferent. L’ambient és humit i fred. Vespreja massa prompte. Plovisqueja sovint i són freqüents i sobtades les gotellades. Ell no té paraigua. S’aixopluga sota algun balcó. No té casa. Està massa desorientat per anar a cercar un centre d’acolliment on unes monges valentes i benvolents tenen cura dels exclosos socials.
Avui ha recaptat poques almoines; no soparà; s’acabarà el vi que li queda en un recipient de cartró.
Les parpelles se li tanquen; es mor de son. Entra al rebedor d’un banc. Adossades a la paret del fons, dos màquines anomenades “caixers”, reben la visita de clients que, després d’haver premut unes tecles i d’haver polzejat a la pantalla, agafen els diners que surten per un badall estret, i se’n van.
Ell es prepara el jaç: uns cartrons sobre el terra dur i polit l’aïllen del sòl; damunt col·loca dos mantes una mica mullades, i es gita vestit. No té calefacció, ni comú, ni llençols nets... Només té son; una son pesada com una roda de molí. S’adorm profundament.
Assabentaran el director del banc d’aquesta anomalia. A la nit següent la porta queda tancada amb clau. Ell no pot entrar a la seua “suite”. La seua petita venjança és que tampoc poden entrar els clients del banc, que remuguen enfurismats i impotents.
El diner és un mur que encercla en un espai de seguretat els rics, i deixa fora de la murada els miserables. Fins ara, la concreta presència d’un pidolaire remou alguna consciència de gent del carrer, que deixen anar unes monedes fraccionàries. Ell gaudeix de la llibertat de poder comprar el que més li plau que no coincideix amb el que més necessita. De fet, ho necessita tot, i, per tant, té el dret d’escollir el que més li plaga. Aprofita la ocasió! Quan tot el diner siga virtual, ja no podràs escollir. T’ompliran el sarró de barres de pa –d’eixe que asseca en poques hores- de llaunes de sardines i d’alguna botella d’aigua. De cervesa, no! Han de vetlar per la teua salut. En aquell moment el mur serà més gran que mai i no el podràs superar. El diner serà virtual, i la teua misèria serà real.

Ahir, quan sortia de sopar, ens vam encontrar a la vorera, i em vas desitjar bona nit. Jo et vaig contestar amb la mateixa salutació, sobtat i amb veu baixa, mentre el client bancari no podia obrir la porta.

lunes, 7 de noviembre de 2016

Kapitän Klaus Vogel, en España "ellos" no existen

Mientras algunos malgastan el don del habla, hilvanando discursos vacíos, otros actúan. Han convertido el Parlamento en mercadillo de la parlería. Se parapetan detrás de leyes injustas para resistir la vergüenza de la muerte de 4220 ahogados durante los diez primeros meses del 2016, ahogados, según recuento oficial, en las aguas del Mediterráneo. Para todos "ellos" no habrá Juegos del Mediterráneo ni en el 2018, ni nunca. Ellos se jugaron la vida y la han perdido.
Los políticos españoles han realizado un ejercicio supremo de esa parlería sin fin en un juego de esgrima que ha durado 315 días, hasta encender el semáforo verde -verde que te quiero verde- para que se pudiera constituir un nuevo gobierno o un gobierno remozado.
En medio de tanta controversia, nadie se preocupó de "ellos"; "ellos" no existen. Siguen muriendo sin pausa. Nada puede impedirlo; o, por ajustarnos más, nadie quiere impedirlo. Toda la miseria africana no merece el esfuerzo real de los ricos y bien armados, para salvar las vidas de los pobres e indefensos. Clamor y acción hacen falta para salvar a esos oprimidos, y para despertar nuestras conciencias del sopor que las invade. Clamor del Papa Francisco avergonzado en cierto modo de presidir "la Iglesia de los pobres" -¿quién se acuerda de ello?- y la fraternidad universal. Clamor que no ha tenido ninguna resonancia entre los parlanchines parlamentarios.
¿Acción? La Rusia otra vez imperial presume de haber construido el avión de guerra más letal, el T-50, capaz de portar misiles nucleares, y alcanzar la velocidad de 2.500 kilómetros por hora. Los del otro imperio andan envueltos en la "campaña electoral", reducida a un intercambio de insultos entre una señora de sonrisa exterior fácil y un pelirrojo vociferante.
La acción la ponen en marcha gente de conciencia viva. El capitán Klaus Vogel es uno de ellos. Es capitán de navío. Tiene 59 años. Ha surcado los océanos al mando de los Containerschiffen, esos enormes barcos que transportan, de un lado a otro del mundo, centenares, miles de contenedores llenos de productos producidos aquí y consumidos allá, o producidos allá y consumidos aquí.
Vogel tiene mujer e hijos. Ha comprendido que esos africanos que se embarcan sin ni siquiera saber nadar, a la deriva, huyendo de la muerte en tierra, aunque la encuentren en el mar, esos africanos también tienen mujer e hijos, que también embarcan buscando un futuro luminoso para sus hijos. No pueden protegerse de la lluvia de bombas; no pueden escapar de las garras del hambre. Ha pasado a la acción. Con dinero propio y de familiares y amigos, ha adquirido un barco, el Aquarius, con el que navega por el Mare Nostrum, ojo avizor para salvar a los ocupantes de barcazas o lanchas neumáticas, en trance de muerte. Como escribe la periodista Caterina Lobenstein, el 21 de abril de 2016 en el periódico die Zeit "él oye cómo gritan, ve cómo tiemblan, huele cómo huelen". Está allí, cerca, sin discursos.
Por una vez me sumo al lenguaje militar.


- ¡A sus órdenes, mi capitán!

viernes, 16 de septiembre de 2016

Una capsa de sabates

Els està esperant a l'aeroport. Vénen, en un vol transoceànic, del Perú. Apareixen els dos. Ei! En són tres! Els acompanya un infant quètxua, de pell bruna i amb el cabell molt negre i espés. Se saluden efusivament. Estan contents de retrobar-se. No s'havien vist des de feia més de tres anys; des del dia de la boda; una boda senzilla, sense exageracions. Era una parella jove i ben plantada. Tenien treball assegurat i un món d'amics per conviure feliçment. Però van decidir altra cosa. Havien entés clarament que hi ha una diferència molt gran entre dir el que s'ha de fer i fer el que s'ha de fer. El sentit de la fe catòlica els va empènyer; "katholikós" vol dir, en grec, "universal". La fe catòlica calia viure-la més enllà de les fronteres reduïdes als àmbits localistes. I calia viure-la intensament, disposats a alliberar-se de les minúcies quotidianes, i lluitar per l'alliberament dels qui vivien oprimits pel treball esclau.
Van fer cap a l'altiplà del Perú, on no arribaven ni tan sols els llargs braços de les estructures institucionals; polítiques o religioses; tant s'hi val. Es van submergir en la vida del poble escoltant la vox populi i ajudant la gent tant com podien. Calapuja era el poble on tenien casa, a tocar del llac Titicaca, a 4000 metres sobre el nivell del mar. Era una terra dura, pelada, amb variacions de temperatura entre el dia i la nit que podien anar dels -15 graus de la nit als 15 graus durant el dia.
Van coincidir cronològicament amb l'activitat gerrillero-terrorista del Sendero Luminoso que solia aparèixer per aquells indrets. De vegades, per la nit, gitats però desperts, sentien els trets de les armes. Això significava que al dia següent caldria soterrar algun pobre vilatà. A la nit tornaven a sonar trets; ara, dels soldats de l'exèrcit, anunciant un altre soterrar, és clar.
Altres morien víctimes de la misèria. Ells mateixos oficiaven el funeral. Mai no podran oblidar, encara que visquen cent anys, aquell dia que van soterrar un nadó innocent com una llàgrima. No tenien diners els seus pares. El van encabir dins d'una capsa de sabates. Després van beure cervesa amb els hòmens del poble, en un intent d'ofegar la pena infinita sota aquell cel blau i l'aire tallant com una espasa.

Van tornar a la petita ciutat. Per a alguns seran sempre un exemple d'entrega alliberadora. Per a altres, embolicats en covardies inconscients, potser són una molèstia que intenten esborrar.

miércoles, 7 de septiembre de 2016

Las golondrinas de tu risa

I

Me sobreviene la nostalgia
Como tormenta de verano,
Inesperada y recia.
Tendrá la culpa
Esa canción eterna
De Jacques Brel;
Ne me quittes pas...
Brincan los martillos
De un piano en blanco y negro
Sobre el erial
De mi pecho envejecido.
Bailan
Las golondrinas de tu risa
Ante mis ojos
Que tanto te han mirado,
Y la bandera de tu pelo al viento
Me invita a la batalla de quererte.
Voy a salir de mi trinchera;
Apunta al corazón,
No yerres,
Porque, si fallas,
Te voy a hacer
Mi prisionera.

  
II

Cuando la oscura luz
De tu ausencia argentina
Ilumine, bendita
Mis vacilantes pasos...
Cuando tu blanco amor,
Liviana mariposa
Que jugaba a inquietarnos,
En mi jardín habite,
Y mueva, caprichosa,
El aire del recuerdo...
Cuando ya me haya ido
-porque vivir es irse-
Me matará el dolor,
Pero prometo
Que no me vencerá
El frío del olvido.



III

Si lloras,
Recorreré el camino
Hacia la fuente de tus ojos.
Si ríes, me volveré paloma
Para seguir de cerca
El tierno vuelo
De tu alegría luminosa.
Si duermes,
Caminaré descalzo,
Insomne peregrino,
Sin perturbar tu sueño.
Recogeré en mis manos,
Temblorosas y abiertas,
Como limosna dulce,
El pan de tu mirada.


IV

Vuelve el canto
Del pájaro enjaulado,
Y vuelve el sol que lo ilumina.
Quizás espera
Una mano benigna
Que destroce barrotes
Y abra puertas.



jueves, 1 de septiembre de 2016

El ventre fosc del vaixell

No és un número; és un pare.
No és un número; és una mare.
No és un número; és una filla.
No és un número; és un fill.
No és un número; és un amic.
No és un número; és una vida.

No naufraguen números; naufraguen persones. Cinc-centes persones ofegades reposen en un taüt comunitari: el ventre fosc del vaixell. Altres dos-centes (o més) ofegades també, a coberta.

Ho podem reduir tot a una fitxa:
Data; a l'alba del 19 d'abril de 2015.
Lloc; a 112 km de Líbia, i a 130 de l'illa italiana de Lampedusa.
Morts (confirmats), 24; (estimats) de 700 a 950.
Supervivents, 28.
Uns taüts blancs guarden les restes dels pocs cadàvers  recuperats a la mar. Ningú sap el nom. A la fotografia se'n veuen dos: el número 92 i el 14.
Al seu poble africà, la família del 14 i del 92 mai més no sabran res d'aquell que els va prometre que tornaria amb diners guanyats en terres llunyanes, per tal que els seus fills pogueren eixir de la presó de la fam.
Els van embarcar en aquell Titànic de la misèria, que s'enfonsà en la mar blava i tranquil·la.
Mentrestant, en un transatlàntic enorme, ella està prenent el sol a la vora d'una piscina situada en la part alta del vaixell; ell llegeix desganat una revista mundana, mentre el sol lluenteja exageradament la cadena d'or que duu al coll. Tenen un problema, un gran problema: no saben quin vestit han de triar per al sopar festiu que s'ha de celebrar a la nit.
Els nàufrags del barcone no tenen aquest problema. Només tenen uns texans vells, una camisa i una dessuadora. I, és clar, en aquell vaixell desencaixat, on van comprimits com les sardines en el tonell, no se celebra res. Allí es viatja acompanyats de la por i res més.
Només tenen un desig: baixar a terra! Estan a tocar! Pujaran al vaixell que se'ls acosta i travessaran la frontera d'Europa. Tots! Tots volen saltar. Tots fan cap al lateral del vaixell, que es decanta, i cauen a l'aigua centenars de migrants. El vaixell s'enfonsa, amb cinc-cents migrants empresonats al seu ventre fosc.
Malgrat els esforços d'alguns barcos que hi fan cap, només poden rescatar vint-i-quatre cadàvers i vint-i-vuit supervivents.
No ha calgut cap iceberg per enfonsar aquest transatlàntic dels miserables. N'hi ha hagut prou amb la perversitat dels moderns negrers africans que els cobren molts diners per encabir-los dins d'aquells vells vaixells. Amb la perversitat d'ells i amb la mort de les consciències dels països rics, els dirigents dels quals només tenen discursos estopencs i falsos.
No estiguem segurs que estem segurs en els nostres castells de benestar, protegits pels soldats. 30.000 morts innocents en la guerra de la fam, i en les guerres de la indústria armamentista, ofegats en el Mare Nostrum, són prou com per generar en la "naturalesa social" algun tipus de reacció imprevisible. Quan parlo de "la naturalesa social", em refereixo a les reaccions massives i espontànies. La naturlesa social té els seus procesos, llargs de vegades, però que acaben sorgint a la superfície, tot superant fronteres i enterraments silenciosos i ocultats.
Sembla que ha mort l'esperit revolucionari en el món global. Els polítics no paren de fabricar discursos i armes. Són incapaços d'escombrar la fam que assassina cada dia milers i milers de víctimes innocents. Qui són els polítics? Els que regeixen la polis, la ciutat. En les democràcies els polítics són els representants del poble, diuen. Els polítics que fabriquen armes i discursos som, en realitat, nosaltres, el poble covard i atemorit per les veus dels manadors. ¿És possible una vaga dels treballadors de la mort, que es passen hores i més hores fabricant armes? ¿És possible una vaga dels científics que gasten la seua vida i els sous altíssims que perceben, en desenvolupar armaments atòmics, o "més refinats" -les armes químiques-? Si no hi ha una activació de les consciències, aquestes vagues mai no es faran. Avui, quan els efectes de les armes són globals, ja no serveix aquell principi: "si vis pacem, para bellum". Només val aquest altre: "si vis pacem, para panem". És un contingut de consciència fonamental: el pa global en el món global.

viernes, 1 de julio de 2016

Salvar vidas - Despertar conciencias

Die Ereignisse kommen zu uns, nicht wir zu ihnen.
G. ANDERS, pàgina 117 del primer volum de la seua obra Die Antiquiertheit des Menschen.

Aquesta frase, en català és: els esdeveniments vénen a nosaltres, no anem nosaltres a ells.

Aquesta pàgina que copiem de la magnífica traducció castellana feta per Josep Monter, cal que siga llegida amb interés i profunditat.
La manipulación del hombre llega a domicilio como una provisión, que no se diferencia en nada de la del gas o la electricidad. Pero lo que se envía no son sólo productos artísticos, por ejemplo música o comedias radiofónicas, sino precisamente los sucesos reales, al menos los que son escogidos, limpiados químicamente y preparados para nosotros como "realidad" o como sustituto de ésta. Quien quiere "estar enterado': quien quiere saber lo que hay afuera, ha de recluirse en casa, donde los acontecimientos, "distribuidos para su visión", ya están esperando a salir de la cañería para él al igual que el agua corriente. ¿Cómo iba a ser capaz de encontrar fuera, en el caos de lo real, algo real, que tuviera un significado más que local? Porque, de hecho, el mundo externo tapa al mundo externo. Sólo cuando se ha echado el cerrojo a la puerta tras de nosotros lo externo nos resulta visible; sólo cuando nos hemos convertido en mónadas sin ventanas, se nos refleja el universo; sólo cuando nos hemos dedicado a la torre hasta el punto de, en vez de estar presos, estamos instalados en ella, se nos ofrece y nos sobreviene el mundo.

És a dir, en el nostre món sotmés a la iconomania, no connectem amb la realitat. Els esdeveniments, allò que esdevé, ens és mostrat a la pantalla de la televisió o del smartphone, acompanyat normalment per la paraula d'un testimoni o d'un comentador allunyat del lloc dels fets, però especialitzat en embolcallar la imatge amb paraules.
"La realitat des del sofà" podria ser el lema dels consumidors de televisió, ràdio i smartphone. "La realitat in se"  és la que perceben només els qui van al lloc de l'esdeveniment i es submergeixen en ell.
Per definició, la realitat des del sofà és una falsedat servida a casa, a milions de cases en tot el Planeta. Dic 'per definició', perquè la imago mundi està sempre condicionada per la circumstància. Però el mundus real és quelcom no exacatament equivalent  a la imago mundi. La imago és una representació, una imaginació que substitueix allò que està realment més enllà de la representació.

Vull fer referència a un fet d'abast mundial i a un grup que s'acosta a l'esdeveniment i s'implica directament, vitalment.
El fet: l'interminable migració de milions de persones que fugen de la guerra, de la fam, de la misèria.

Gommone, barcone, scafisti... Aquestes paraules italianes són impreses cada dia als diaris italians, perquè cada dia arriben a les costes italianes del sud centenars -o milers- d'africans fugitius, comprimits dins d'una barca inflable, o en un vaixell mig esquarterat, sovint sense ningú que el sàpiga regir, ja que els scafisti -mariners d'ofici- , havent cobrat milers de dòlars als migrants, abandonen el vaixell per evitar ser detinguts per les forces de la Marina italiana.
Això fa més fàcil l'Esdeveniment: el gommone o el barcone s'enfonsen amb tots els viatgers. Alguns queden surant en la superfície, esperant...la mort, o la salvació, si arriben a temps alguns vaixells de rescat. Entren en acció, entre altres, els membres de 'Metges sense fronteres'. Ells van a l'entranya de l'esdeveniment, rescaten humans reals, entre plors i mirades agraïdes, protegint els més febles, duent-los a port.

Els que no som capaços d'anar a l'esdeveniment, o no podem anar-hi, però tampoc creiem en "la realitat des del sofà", podem, almenys donar suport emotiu i econòmic als qui treballen en el camp de la misèria. Apropant-nos a ells, obtenim un benefici molt gran: ens desperten les consciències ensopides per un consumisme desfermat i una submissió a les ordres dels dictadors dineraris.

miércoles, 1 de junio de 2016

La desraó cientifista

26 d'abril del 2016: fa trenta anys que es va incendiar i "explotar" el reactor 4 de la central atòmica de Txernòbil.
Aquesta catàstrofe va posar de manifest la perversitat de l'ocultació política i manca de responsabilitat dels manadors estatals, i també, l'infantil encís que domina les masses socials dels països industrialitzats davant els descobriments científics i les aplicacions tecnològiques que se'n deriven. La societat dels països industrials ha quedat encisada per les investigacions i els descobriments de les estructures microcòsmiques del macrocosmos. Aquest ebadaliment davant la tecnologia té conseqüències molt greus per a la vida dels habitants de les macrópolis i, en mesura més petita, per a tots els hòmens i éssers vius de la Terra. Aquest escrit d'avui només vol ser un recordatori d'aquella catàstrofe. No em puc posar a fons en aquesta temàtica que, d'altra banda, tracto amb més calma al proper llibre que apareixerà -suposo- cap a finals d'estiu.
Presento, però, dos citacions de dos persones que coneixen bé l'entrellat "del món atòmic".

Franisco Castejón es investigador del Laboratorio Nacional de Fusión del Centro de investigacionesEnergéticas, Medioambientales y Tecnológicas (CIEMAT) y, a la vez, miembro de Ecologistas en Acción. Refiriéndose al accidente nuclear de Fukushima, afirma que las autoridades japonesas mintieron, diciendo que era del nivel 4, cuando en realidad llegó al nivel 6. La nube radioactiva ha llegado a Tokio, una ciudad de 30 millones de habitantes, que es inevacuable.

"Inevacuable": aquest adjectiu explicita una cosa terrible, encara més terrible perquè les autoritats embolcallen els ciutadans amb un núgol d'ignorància, de silenci, i de mitificació "dels poders dels científics". Què podien fer els científics a Hiroshima o a Xernòbil, o a Fukushima? Poca cosa més que morir-se en silenci i amb humilitat davant la força subtil i letal de la radioactivitat i intentar ajudar a evacuar els habitants propers a la foguera. Però la radioactivitat no té fronteres, i, d'altra banda, no es poden traslladar 30 milions de persones. Malgrat tot, és tan boja  l'atracció que exerceix  el mite del progrés maquinal, que sembla que alguns polítics japonesos volen construir noves centrals atòmiques.
  
[una bomba atòmica y] "una central supuestamente pacífica, viene a ser exactamente lo mismo. Las dos cosas son igual de mortíferas. Matar es matar. Muerto quiere decir muerto. Quienes son partidarios del misil y quienes lo son de la central, quienes minimizan los efectos del uno y quienes minimizan los de la otra, tanto valen."

Aquestes paraules de Günther ANDERS semblen injustes o, al menys, exagerades. Una bomba està pensada per matar, mentre que una central atòmica està pensada per a augmentar la comoditat de la gent. Això sembla clar, al menys, abans que la teoria siga contrastada per la realitat del producte. Cal diferenciar, a més, si hi ha alguna altra finalitat no tan bona com la de beneficiar la gent. És segur que les potències dineràries tenen finalitats purament especulatives. I les potències dineràries han perdut el seny ja fa temps; no espereu que el tornen a trobar.
Els fets són com són. Si Xernòbil ha matat directament i conseqüencialment tanta gent com la bomba atòmica a Hiroshima, cal malfiar-se'n d'una tant com de l'altra. Sobretot perquè hi ha alternatives per produir electricitat. Abans de la bomba Little Boy ("el petit noi" la van nomenar els ianquis) funcionaven hospitals, salons nocturns, aparells de ràdio i de televisió...

Penso que Günther Anders té raó amb el que diu. Al menys jo no li la discuteixo. 

lunes, 23 de mayo de 2016

Dos herois ignorats

"3-8-1999, a les 6:15 hores. Sobre l'aeroport de Bruxel.les-Zaventem, un sol roig s'eleva cel amunt. El Boeing 747 de Sabena aterra puntual... De la caixa esquerra del tren d'aterratge surten tres dits d'una mà... El controlador s'acosta una mica més. Dins del tren d'aterratge, troba dos cadàvers d'adolescents negres, fràgils, encongits, amb la cara congelada i en expressió de terror. Eren Fodé Touré Keita i Alacine Keita, dos guineans de 15 i 14 anys, vestits amb un pantaló curt, una samarreta i unes sandàlies...
En ple vol, un Boeing 747 es troba a 11000 metres circa, i en aquesta altura la temperatura és de 50 graus negatius.
Els dos adolescents van grimpar a l'escotilla probablement a l'escala de l'avió a Conakry. A la buxaca de la samarreta de Fodé, el controlador va trobar un full curosament plegat, amb un escrit d'estil poc refinat: "Si vosaltres veieu que nosaltres ens sacrifiquem i exposem les nostres vides, és perquè a l'Àfrica hi ha massa sofriment, i nosaltres us necessitem per poder lluitar contra la pobresa i posar fi a la guerra en Àfrica. Malgrat tot, nosaltres volem estudiar i us demanem que ens ajudeu a estudiar per ser com vosaltres, a l'Àfrica... Finalment us demanem que ens perdoneu la gosadia d'escriure-us aquesta carta, a vosaltres, grans personatges, als quals devem molt de respecte."
Aquesta és una traducció al català del relat inicial del llibre de Jean ZIEGLER, Les nouveaux maîtres du monde.(Els nous amos del món).
El fet és esgarrifós i sublim, a la vegada. Quina misèria més insuportable ha de regnar en la terra màtria dels dos jovenets, per prendre la decisió de realitzar aquesta terrible aventura! I quina innocència tan profunda i pura tenien en la seua ànima: ells creien que aquells "personatges" tan importants farien una conversió radical i els regalarien llibres, enlloc de vendre-li armes, al seu país.
Ja han passat 17anys des que van morir els dos noiets. La seua Àfrica natal no ha millorat. El virus de SIDA, el virus de l'EBOLA, les guerres i la manca de democràcia en molts dels països, la fam assassina sempre present, els abusos dels dictadors més cruels... Tota aquesta collita de desastres manté en la misèria més humiliant a milions d'africans, que es juguen la vida travessant la mar embarcats en vaixells mig podrits, o en barquetes de plàstic que són poca cosa més que una closca de nou dins del mar una mica embravit. Els herois-màrtirs de la injustícia van entregar la seua tendra vida com no som capaços de donar-la els habitants de panxa plena i consciència buida.
Aquells personatges tan importants, als quals gairebé demanaven disculpes per dirigir-los aquella carta, no han estat capaços de plantar cara als qui només miren d'enriquir-se. Els ofegats són milers; els refugiats són milions. Aquells personatges multipliquen els discursos sobre la justícia i la pau, mentre en la realitat creixen les injustícies i la guerra. Els discursos, però, són només bombolles d'aire si no es fan reals en la praxis. El gran Aristòtil ho diu ben clar en la seua Ètica a Nicòmac:  "ens fem constructors construint cases, i ens fem guitarristes tocant la guitarra; de manera semblant, ens fem justos practicant la justícia."
El que ve a dir el filòsof és que la política, el bon règim de la res publica, es construeix amb fets, no amb elucubracions ni amb discursos populistes.

Després de tants anys, ¿qui parla dels dos que van morir a una altura superior a l'Himàlaia, a la panxa d'aquella màquina voladora? Potser els pares o els amics, si mai han sabut res d'ells. Els qui encara sentim vergonya per la injustícia, hauríem de vèncer la peresa i fer saber allò que molts manadors polítics no volen que es sàpiga. Altrament, experimentarem allò que deia Matin Luter King: "Les nostres vides comencen a apagar-se el dia que guardem silenci sobre allò que és realment important."

jueves, 19 de mayo de 2016

Pensar, todavía

Man darf nicht alles machen, was man machen kann
(No debemos hacer todo lo que “podemos” hacer)

Lo que se plantea a continuación es si la capacidad técnica de hacer algo se debe convertir en una obligación moral de llevarlo a cabo. Es decir, junto a los diversos tipos de moral que se propugnan, como por ejemplo, moral intelectualista, esteticista, naturalista o religiosa, ¿cabe en nuestros días establecer la moral tecnológica? La cuestión no es baladí. Podría tener hasta un tinte religioso, en el sentido de que, si hemos sido creados con inteligencia y debemos cultivar la inteligencia, cuando la inteligencia humana descubre nuevas posibilidades para transformar el mundo, ¿no tendrá la obligación “religiosa” de llevarlas a cabo?
De hecho, un libro fundamental para entender –aunque sólo sea un poco- el hecho social de nuestros tiempos, viene a descubrir que en el fondo de ciertos comportamientos subyace un entramado ético-moral fundamentado en una concepción religiosa del mundo y de la vida del hombre en el mundo. Me refiero a La Ética protestante y el espíritu del capitalismo, la obra más conocida de Max WEBER. En él se pone  en claro el origen calvinista de esa especie de adoración del trabajo, no por sí mismo, sino como cumplimiento de un deber religioso. Trabajar es la salvación para el hombre, porque con el trabajo y sólo con él cumple su misión religiosa durante su vida terrenal.
“La primera manifestación (del amor al prójimo) es el cumplimiento de las tareas profesionales impuestas por lex naturae, con un carácter específicamente objetivo e impersonal: como un servicio para dar estructura racional al cosmos que nos rodea”.
“En segundo lugar, como medio principalísimo de conseguir dicha seguridad en sí mismo, se inculcó la necesidad de recurrir al trabajo profesional incesante, único modo de ahuyentar la duda religiosa…”
“Esta recomendación del trabajo profesional como medio de ahuyentar la angustia suscitada por el sentimiento de la propia inferioridad moral, recuerda la interpretación psicológica que daba PASCAL al afán de dinero y la ascesis profesional, como un medio inventado para engañarse sobre la propia nulidad ética”.
“Contra la tentación sexual, como contra la duda o la angustia religiosa, se prescriben distintos remedios: dieta sobria, régimen vegetariano, baños fríos; pero, sobre todo, esta máxima,: “trabaja duramente en tu profesión”.
Para entender la posibilidad, ya real en muchos ámbitos, de una moral tecnológica, sólo hay que tener en cuenta que el trabajo se ha convertido en trabajo técnico, y que se ha olvidado el origen religioso del “deber de trabajar”. Por lo demás, parece que en el sistema universal tecnopolita lo que no tiene la marca de trabajo técnico, no es moral; delendum est.
Hay como un manto invisible que cubre la humanidad global y la determina –le pone los términos, las fronteras- en un campo de productivismo técnico, amputándole de manera constante cualquier facultad que pudiera dirigirlo más allá de esas fronteras. Un autor checo poco conocido, Jan Patocka, tiene un libro denso e incitante, titulado Ensayos heréticos. Uno de esos ensayos es: “Sobre si la civilización técnica es una civilización en decadencia y por qué”. Y allí podemos leer estos párrafos:
“El hombre de la época industrial es incomparablemente más poderoso que el de las épocas precedentes, dispone de un almacenamiento de fuerzas mucho mayor. Al no bastarle la tierra, se aventura hasta los dominios subatómicos de que se alimentan las estrellas. Vive en una sociedad de una densidad inconmensurablemente más elevada y se aprovecha de ello para intensificar proporcionalmente la presión que ejerce sobre la naturaleza a fin de obligarla a entregarle un quantum siempre creciente de esta energía que él confía en integrar a los esquemas de sus cálculos para ponerse a continuación en el tablero de mando…
Al mismo tiempo la evolución intrínseca de la producción, de las técnicas y de las prácticas comerciales y financieras, conduciría al nacimiento de un racionalismo de un tipo completamente nuevo, el único que conocemos: el racionalismo que, queriendo dominar las cosas, es dominado por ellas (por el deseo de beneficio).
… de esa autonomía del proceso de producción que caracteriza al capitalismo moderno. Éste no tarda en romper la cáscara del impulso religioso y establece una alianza con el racionalismo moderno, orientado esencialmente hacia el exterior, alienado de su misión personal y moral, con su formalismo matemático infinitamente eficaz y su rostro próspero vuelto hacia el dominio de la naturaleza, del movimiento y de las fuerzas: ese mecanicismo moderno que muy gustosamente se transforma en maquinismo, aportando así su contribución a lo que llamamos la  Revolución industrial. A continuación, ésta se ramifica a través de nuestra vida, sobre la cual ejerce una influencia cada vez más completa: ni la humanidad europea ni, actualmente, la humanidad en general pueden ya, en su especialización profesional y en el confuso entrelazarse de sus intereses, existir materialmente sin ese modo de producción que se basa cada vez más masivamente en la ciencia y en la técnica (devastando, desde luego, las reservas de energía mundial, planetaria), por más que el dominio racional, la fría “verdad” del más frío de los monstruos, oculte hoy enteramente su origen… y adopte el aspecto de serlo todo, de ser el amo del cosmos.
… H. Arendt ha subrayado que el hombre ya no entiende lo que hace ni lo que calcula, que se contenta, en su relación con la naturaleza, con la simple dominación práctica y la previsión carente de inteligibilidad. En el campo de las ciencias de la naturaleza ha dejado de pisar el suelo de esta tierra mucho antes de los viajes espaciales. Ha perdido ese suelo firme bajo sus pies que es el objeto de su misión. Pero con ello ha renunciado al mismo tiempo a sí mismo, a su posición específica en el universo, posición consistente en que es el único entre las criaturas vivas que conocemos que se refiere al ser, que es esa referencia. El ser deja de ser un problema desde el momento en que todo lo que es se halla al descubierto en su absurdo cuantificable.”
Estas citas del filósofo checo vienen a poner de manifiesto la situación sociológica del hombre aprisionado en el sistema tecnocrático, y no dejan de proponernos una cuestión sobre lo que llamo la moral tecnológica. Como se sabe, la etimología del término “moral” nos lleva a la palabra latina mos-moris, que viene a significar “costumbre”, aquello que “se hace” normalmente en un grupo social. En principio, lo moral no es bueno ni malo, respecto a un valor trascendente de la bondad. Si en un grupo social es costumbre que los hombres sean polígamos, será inmoral un hombre incapaz de maridar a varias hembras. En un grupo social de costumbres monógamas será inmoral el comportamiento del que cohabite con más de una. Para saber si es bueno o malo en un sentido absoluto, este o aquel comportamiento, tendremos que referirnos a concepciones religiosas o metafísicas sobre la naturaleza esencial del hombre. Ahora bien, en un mundo en que el hombre sólo sea una pieza del entramado de producción global tecnológica, tecnocráticamente dirigido, y en el que haya perdido su referencia al ser, al menos como pregunta, quizá la moral, la costumbre, sea efectivamente la última instancia de comportamiento. Y, en ese caso, tanto el poeta, el religioso, como el revolucionario no tienen lugar, ni se les debe permitir tenerlo. La tecnocracia debe eliminar la revolución, y la pregunta crítica. Al hombre ya no le queda otra norma de conducta tranquilizadora más que la moda, lo que se lleva; y más concretamente la moda tecnológica. Gastar sus fuerzas, su tiempo, su “alma” en algo distinto, es inmoral, rechazable. En todo caso, se tolerará la presencia de algún pensador desconectado de la red de aparatos, como un accidente dentro del proceso, digno de compasión, o de benévola mirada nostálgica, como la que se tiende sobre las antiguallas de la abuela guardadas en el desván.
Y, con todo, no veo yo la cosa tan sencilla. Porque no puedo dejar de formular preguntas a quienes se conforman con esa vida fundada en la moral tecnológica.
La moral tecnológica tiene que contestar a esa pregunta de fondo:¿debemos hacer todo lo que podemos hacer? Cuando yo era casi un mozalbete, primerizo en las tareas filosóficas, escribí una apostilla a pie de página en un libro de ética, que correspondía al supuesto de que la humanidad deba regirse por el tándem opuesto y, a la vez, complementario, de pregunta tecnológica-acción técnica. Porque, si ello fuera así, (me preguntaba entonces y me sigo preguntando ahora [1]) en el supuesto de que alguien ideara construir una bomba –o un sistema- con energía suficiente para destruir el planeta Tierra, ¿debía sentirse con la obligación moral-tecnológica de llevar a cabo la prueba final –nunca mejor dicho- para dar cumplimiento a la exigencia de su intelecto? Si alguien piensa que eso es absurdo, debe tener claro que “eso” es exactamente el esquema de la catástrofe bélica llevada al extremo. Esta cuestión-límite abre una brecha en la veneración hacia el absolutismo tecnológico.




[1] 5 DE SEPTIEMBRE 2005 | GINEBRA -- En total, hasta cuatro mil personas podrían morir a causa de la radiación a la que se vieron expuestas a raíz del accidente ocurrido en la central nuclear de Chernóbil hace casi 20 años, según las conclusiones a que ha llegado un equipo internacional integrado por más de 100 científicos.
A mediados del año 2005, sin embargo, no llegan a 50 las defunciones atribuidas directamente a la radiación liberada por el desastre; casi todas esas muertes fueron de trabajadores de servicios de emergencia que sufrieron una exposición intensa y fallecieron a los pocos meses del accidente, pero otras se produjeron más tarde, algunas incluso en 2004.
Las nuevas cifras se presentan en un informe que marca un hito histórico, titulado “Chernobyl’s Legacy: Health, Environmental and Socio-Economic Impacts” (La herencia de Chernóbil: repercusiones sanitarias, ambientales y socioeconómicas), que acaba de publicar el Foro de las Naciones Unidas sobre Chernóbil. En el informe, que resume un documento de 600 páginas publicado en tres volúmenes y recoge el trabajo de centenares de científicos, economistas y expertos del sector de la salud, se evalúan los efectos producidos en 20 años por el mayor accidente nuclear de la historia. El Foro está integrado por ocho organismos especializados de las Naciones Unidas, a saber, el Organismo Internacional de Energía Atómica (OIEA), la Organización Mundial de la Salud (OMS), el Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo (PNUD), la Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO), el Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente (PNUMA), la Oficina de Coordinación de Asuntos Humanitarios de las Naciones Unidas (OCAH-NU), el Comité Científico de las Naciones Unidas para el Estudio de los Efectos de las Radiaciones Atómicas (UNSCEAR) y el Banco Mundial, así como por los Gobiernos de Belarús, Rusia y Ucrania.
“Esta recopilación de las investigaciones más recientes puede ayudar a responder a las preguntas pendientes sobre cuántas muertes, enfermedades y consecuencias económicas realmente produjo el accidente de Chernóbil”, explica el Dr. Burton Bennett, presidente el Foro sobre Chernóbil y autoridad en materia de efectos de las radiaciones. “Los Gobiernos de los tres países más afectados se han dado cuenta de que deben encontrar una manera clara de avanzar, y de que para ello necesitan un firme consenso acerca de las consecuencias ambientales, sanitarias y económicas, así como buenos consejos y apoyo de la comunidad internacional.”
“Fue un accidente muy grave, con importantes consecuencias para la salud, especialmente para los miles de trabajadores que estuvieron expuestos en los primeros días a dosis muy altas de radiación, y los otros miles de personas que contrajeron un cáncer de tiroides. En general, sin embargo, no hemos encontrado efectos negativos profundos en la salud del resto de la población de las zonas circundantes, ni tampoco una contaminación generalizada que siga suponiendo una amenaza sustancial para la vida humana, salvo en algunas zonas excepcionales y restringidas”, añade el Dr. Bennett.
El informe del Foro se propone ayudar a los países afectados a entender la verdadera escala de las consecuencias del accidente, y formula también sugerencias sobre las formas en que los Gobiernos de Belarús, Ucrania y Rusia podrían abordar los principales problemas económicos y sociales. Los miembros del Foro, incluidos representantes de los tres Gobiernos, se reunirán en Viena los días 6 y 7 de septiembre en un encuentro sin precedentes de los expertos del mundo en el accidente de Chernóbil, los efectos de la radiación y la protección radiológica, para examinar esas conclusiones y recomendaciones.

lunes, 18 de abril de 2016

La pluja no és virtual

Ha criat panxa, de tantes hores que passa assegut al sofà. A mà dreta, damunt d'una tauleta de fusta, botelles de cervesa, unes ja buides o altres que acabaran buides. Menja pataques fregides que va traient sense pressa, però sense pausa, d'una bosseta de plàstic; és adir, pataques de supermercat. Pot passar hores mirant futbol i bàsquet a la tele.
La dona es troba a una altra habitació, capficada en les seues coses. Sent un lleuger tabaleig i li pregunta al sedentari.
Que plou?
Ara ho miro al mòbil. Sí; a la pantalla hi ha núvols i ratlletes que cauen de dalt cap a baix.
Però, home. Surt al balcó i estira el braç, a veure si et mulles!
Ui! Fa humitat i fresca! Em puc constipar.

L'home virtual és afectat per la pluja virtual. Mai més no sabrà (assaborirà) com n'és de plàcid caminar sota la pluja en una nit de primavera. Això està reservat per a l'home natural que experimenta la pluja real.
Plou; els caragols passen de la dormició al passeig; lent segons el nostre parer; perfecte i rítmic per a ells que podran menjar herba entrendida i lluenta. Per a la seua desgràcia, uns quants seran agafats pels hòmens i moriran a la cassola, però altres salvaran la pell.
Plou. Revénen les fonts i els rierols. Ronquegen els gripaus i les ranes, en la nit profunda, quan ha passat la tronada.
Plou. Els arbres i les plantes brillaran ufanoses quan ixca el sol.
Plou. Es mullen els gossos de carrer, sense sopluig.
Plou. L'aire s'omple d'olor de terra.
Plou. S'assaonen els bancals i ploren els vidres de les finestres. Somia la xica els primers amors.
Plou. Els xiquets més miserables de la terra, que no tenen aigua neta per beure, surten al carrer i beuen, àvids, aquella aigua pura, vinguda del cel, que regalima per tota la cara.
Plou. La pluja és l'ànima de la terra que, sense ella, es torna esquarterada, morta.

La pluja virtual en la pantalla del mòbil és una pobra mentida front a la pluja real de la vida real.

miércoles, 30 de marzo de 2016

Aigua enverinada

Un dia -pels anys noranta- vaig fer cap a Lichtenstein, un petit país, enclavat entre Suïssa i Alemanya, que té el Rin a una vora, i a l'altra, la serralada dels Alps. És conegut sobretot com un paradís fiscal, on estan inscrites 80.000 empreses, atretes pels baixos impostos que han de pagar. Però no faré una descripció de la seua història, ni de la seua geografia on viuen 35.000 persones, circa. Us parlo d'una sorpresa única. Quan vam acabar de dinar a un restaurant de Vaduz, vaig anar al wàter. En prémer el botó de descàrrega de la cisterna, a més de la baixada de la petita cataracta, una mena de paper plastificat mogut per un motoret elèctrit va recórrer tot l'aro del seient per netejar-lo i desinfectar-lo, encara que estés net.
Per millor fer-me entendre adjunto unes paraules de l'inventor Ramiro Martínez Cabello que, en la sol·licitud de patent presentada del 29/10/1999, com inventor d'un sistema de neteja del seient del W.C., escriu aquestes paraules:

Antecedentes de la invención.
No se conocen Tapas de Wateres con sistemas de limpieza. Sí están difundidos algunos sistemas de protección de la parte inferior o asiento para las Tapas de Wateres. Estos sistemas referidos son muy diferentes al que aquí se describe.
Así, podemos referir las hojas de papel con forma de aro, pensadas para cubrir la parte de asiento de la Tapa.
Otro sistema menos difundido y posiblemente ya desaparecido, es el constituido por una bolsa de plástico continua y sin fondo que cubre a modo de funda la parte de asiento y que de modo automático se desplaza, de modo que se recoge la parte ya usada y despliega una nueva cuando se requiere el uso del Water.

El sistema que em va sorprendre és el darrer que descriu el senyor Ramiro.
Fa vint anys ja teníem la humanitat dividida en dos parts: la que feia invents versallescos per dotar l'excusat de mètodes inversemblants, com per exemple el del restaurant de Vaduz, i la que no tenia ni aigua per beure. I avui tenim al voltant de mil milions que no tenen accés a l'aigua potable. Beuen aigua insalubre, que és un verí enlloc de ser un aliment fonamental. Segons dades de ONU, 884 milions de persones no tenen accés a aigua potable, i 2600 milions no tenen accés a instal·lacions sanitàries. I, al voltant d'un milió i mig de xiquets moren cada any per la consumició d'aigua infecta.
Avui per avui ens sembla que el fet d'obrir l'aixeta i rebre un raig d'aigua neta és quelcom tan general que ho considerem gairebé com un fet de la naturalesa. Les dades que acabo d'exposar ens han de fer veure que no és així.
Jo mateix, nascut el 1947 a Cinctorres, un petit poble muntanyenc dels Ports de Morella, he conegut una gran evolució en la relació de l'home i l'aigua. Al temps de la meua infantesa, el poble estava envoltat de fonts, totes en la rodalia, però cap dins del poble. Calia anar a buscar l'aigua amb atuells buits, i dur-los plens a casa. Molta gent tenien "argadells": una mena de coves o petits banastos fets de vímet que es col·locaven damunt de l'albardó, dos a cada costat del llom de l'animal, i s'encabia un cànter a cada cove. Quan això no era possible, les dones es posaven un cànter al cap d'amunt de la cuixa, recolzat sobre una capsana de roba per no sentir el ròssec que feia mal, i el duien cap a casa, amb fatiga, especialment si anaven a la font de la Vila, situada al cap de baix d'una llarga costera. De fet, un dels "tacos" més repetits en la conversa cinctorrana era: "mecagon la costera de la font"!
A totes les cases hi havia "el canterer", una mena de pessebre, amb un ampit de fusta retallada en diverses corbes, a cada una de les quals corresponia un cànter d'aigua potable. Més tard, potser cap als anys seixanta, en lloc d'anar el poble a les fonts, les fonts "van vindre al poble". Calia anar a la font, però en trobaves una a poques passes de casa! I la sequera? Era un problema alguns anys durant alguns mesos. Es van excavar pous i construir dipòsits com a reserva. Finalment, totes les cases van tindre la possibilitat de gaudir d'aigua corrent.
Aquesta seqüència que ha estat igual per a milers de pobles de l'Europa del sud encara no s'ha produït en milions de llogars dels països més empobrits. Senzillament, no tenen aigua i moren de set o per les infeccions que produeixen les aigües brutes que han de beure perquè no en tenen de netes. Quan dic, moren de set, ho dic literalment. El 31/10/2013 van patir pana, al desert del Níger, dos camions que transportaven emigrants; la gent va ser abandonada, i el resultat fou: 47 xiquets, 32 dones i 7 hòmens morts de set al mig del desert. Éssers humans entregats als xacals! Això va produir en algunes consciències une émotion profonde mais fugitive, com deia una revista africana.
L'any 1967 va ser feta des d'un satèlit la primera foto de tota la Terra. El nostre Planeta cobert majoritàriament per l'aigua dels oceans, en rebre la llum del sol, brillava perdut en la immensitat del cosmos com un diamant blau. Els morts al desert mai van poder imaginar que en aquest planeta blau hi havia aigua de sobra en els països rics habitats per gent de "consciència fugitiva".

[Com que els escrits del blog no han de ser massa extensos, tanquem en aquest punt una primera entrega]. Continuarà.