Aigua enverinada

Un dia -pels anys noranta- vaig fer cap a Lichtenstein, un petit país, enclavat entre Suïssa i Alemanya, que té el Rin a una vora, i a l'altra, la serralada dels Alps. És conegut sobretot com un paradís fiscal, on estan inscrites 80.000 empreses, atretes pels baixos impostos que han de pagar. Però no faré una descripció de la seua història, ni de la seua geografia on viuen 35.000 persones, circa. Us parlo d'una sorpresa única. Quan vam acabar de dinar a un restaurant de Vaduz, vaig anar al wàter. En prémer el botó de descàrrega de la cisterna, a més de la baixada de la petita cataracta, una mena de paper plastificat mogut per un motoret elèctrit va recórrer tot l'aro del seient per netejar-lo i desinfectar-lo, encara que estés net.

Per millor fer-me entendre adjunto unes paraules de l'inventor Ramiro Martínez Cabello que, en la sol·licitud de patent presentada del 29/10/1999, com inventor d'un sistema de neteja del seient del W.C., escriu aquestes paraules:

Antecedentes de la invención.

No se conocen Tapas de Wateres con sistemas de limpieza. Sí están difundidos algunos sistemas de protección de la parte inferior o asiento para las Tapas de Wateres. Estos sistemas referidos son muy diferentes al que aquí se describe.

Así, podemos referir las hojas de papel con forma de aro, pensadas para cubrir la parte de asiento de la Tapa.

Otro sistema menos difundido y posiblemente ya desaparecido, es el constituido por una bolsa de plástico continua y sin fondo que cubre a modo de funda la parte de asiento y que de modo automático se desplaza, de modo que se recoge la parte ya usada y despliega una nueva cuando se requiere el uso del Water.

El sistema que em va sorprendre és el darrer que descriu el senyor Ramiro.

Fa vint anys ja teníem la humanitat dividida en dos parts: la que feia invents versallescos per dotar l'excusat de mètodes inversemblants, com per exemple el del restaurant de Vaduz, i la que no tenia ni aigua per beure. I avui tenim al voltant de mil milions que no tenen accés a l'aigua potable. Beuen aigua insalubre, que és un verí enlloc de ser un aliment fonamental. Segons dades de ONU, 884 milions de persones no tenen accés a aigua potable, i 2600 milions no tenen accés a instal·lacions sanitàries. I, al voltant d'un milió i mig de xiquets moren cada any per la consumició d'aigua infecta.

Avui per avui ens sembla que el fet d'obrir l'aixeta i rebre un raig d'aigua neta és quelcom tan general que ho considerem gairebé com un fet de la naturalesa. Les dades que acabo d'exposar ens han de fer veure que no és així.

Jo mateix, nascut el 1947 a Cinctorres, un petit poble muntanyenc dels Ports de Morella, he conegut una gran evolució en la relació de l'home i l'aigua. Al temps de la meua infantesa, el poble estava envoltat de fonts, totes en la rodalia, però cap dins del poble. Calia anar a buscar l'aigua amb atuells buits, i dur-los plens a casa. Molta gent tenien "argadells": una mena de coves o petits banastos fets de vímet que es col·locaven damunt de l'albardó, dos a cada costat del llom de l'animal, i s'encabia un cànter a cada cove. Quan això no era possible, les dones es posaven un cànter al cap d'amunt de la cuixa, recolzat sobre una capsana de roba per no sentir el ròssec que feia mal, i el duien cap a casa, amb fatiga, especialment si anaven a la font de la Vila, situada al cap de baix d'una llarga costera. De fet, un dels "tacos" més repetits en la conversa cinctorrana era: "mecagon la costera de la font"!

A totes les cases hi havia "el canterer", una mena de pessebre, amb un ampit de fusta retallada en diverses corbes, a cada una de les quals corresponia un cànter d'aigua potable. Més tard, potser cap als anys seixanta, en lloc d'anar el poble a les fonts, les fonts "van vindre al poble". Calia anar a la font, però en trobaves una a poques passes de casa! I la sequera? Era un problema alguns anys durant alguns mesos. Es van excavar pous i construir dipòsits com a reserva. Finalment, totes les cases van tindre la possibilitat de gaudir d'aigua corrent.

Aquesta seqüència que ha estat igual per a milers de pobles de l'Europa del sud encara no s'ha produït en milions de llogars dels països més empobrits. Senzillament, no tenen aigua i moren de set o per les infeccions que produeixen les aigües brutes que han de beure perquè no en tenen de netes. Quan dic, moren de set, ho dic literalment. El 31/10/2013 van patir pana, al desert del Níger, dos camions que transportaven emigrants; la gent va ser abandonada, i el resultat fou: 47 xiquets, 32 dones i 7 hòmens morts de set al mig del desert. Éssers humans entregats als xacals! Això va produir en algunes consciències une émotion profonde mais fugitive, com deia una revista africana.

L'any 1967 va ser feta des d'un satèlit la primera foto de tota la Terra. El nostre Planeta cobert majoritàriament per l'aigua dels oceans, en rebre la llum del sol, brillava perdut en la immensitat del cosmos com un diamant blau. Els morts al desert mai van poder imaginar que en aquest planeta blau hi havia aigua de sobra en els països rics habitats per gent de "consciència fugitiva".

[Com que els escrits del blog no han de ser massa extensos, tanquem en aquest punt una primera entrega]. Continuarà.

18 parroquias, 18 ayuntamientos

¿Sólo hay 18 parroquias en toda España? ¿Sólo hay 18 ayuntamientos en el Reino de España? Microrevolución multiplicada.

El Papa Francisco ha hecho una propuesta: que cada parroquia de Europa acoja una familia de refugiados. Una solución sencilla y efectiva para acabar con el drama que sufren millones de seres humanos expulsados de sus casas y sus tierras por la miseria y por la guerra.

El presidente del gobierno en funciones -a veces parecen funciones de teatro- aceptó el compromiso de acoger en el reino de España a 16.000 refugiados, circa. Pasadas varias semanas después del compromiso, de esos dieciseismil sólo han sido acogidos 18 (dieciocho unidades; no decenas ni centenas!).

Sé a ciencia cierta que miles de parroquias están dispuestas a hacer real la propuesta del Papa Francisco. Lo están deseando. Una propuesta que aceptarían también sin titubeos miles de ayuntamientos. ¿Qué sucede, pues, para que no se lleve a cabo?

Arcana Imperii (Secretos de Estado)

El gobierno, éste y el alternativo si lo hubiere, se erige en único mandatario que no permite que nadie se le adelante     en el campo de la solidaridad, sin su permiso. Pero, como él continua decididamente indeciso, mientras los emigrantes apátridas perecen a millares ahogados en el mar, o sufren las mil inclemencias, hay mucha gente decidida a dar auxilio a esos necesitados. El gobierno -me pregunto también por el comportamiento del jefe del Reino de España- ni siquiera tolera -eso, todavía menos- que un presidente de un territorio federal se atreva a ofrecer asilo a unos miles de refugiados. "Refugiados": una palabra que para muchos resulta una burla, puesto que nadie les ofrece refugio.

¿Puede un gobierno de un Estado dictaminar sobre las acciones que emprenden grupos sociales guiados por un sentimiento de misericordia y de deber moral?

El Estado puede argumentar que la gente desconoce las entrañas de los vaivenes de la geopolítica. La gente puede argumentar que la geopolítica ha causado millones de muertes por causa de las guerras "geopolíticas". Un hecho es obvio: millones de desplazados huyendo de la guerra y de la miseria sufren frío en invierno y sufrirán calor durante el verano; es el destino de los que no tienen la patria que perdieron, ni la que anhelaron.

¿Para cuándo el cierre de las "industrias de las armas"? Quizá ése es el mayor secreto de Estado.

¿Podemos hacer algo, "la gente"? Un día hablaremos de la microrevolución multiplicada.

El circ i l'amistat no són virtuals

Estava situat a primera fila i vaig sentir el cop sec damunt de la pista, i un crit de dolor. S'havia trencat la tíbia i el peronné. És allò que diu el meu amic Lluís Raluy, el germà gran dels quatre que han viscut tota la vida al circ i al món del circ: "Al circ, quan un es mor, es mor de veritat." I això és així literalment. Per fortuna, no és freqüent la mort dels artistes circenses. El que sí que es produeix més sovint és una caiguda com la que va patir la trapezista aquella tarda de desembre. Els circenses són d'una pasta especial. Els escau plenament aquella dita llatina: Frangar, non flectar! Que podem traduir: "em trencaré, però no em deixaré doblegar". Al cap de dos anys, després d'un parell d'intervencions quirúrgiques, la trapezista torna a actuar.

Veus les coses i les persones reals, físiques i psíquiques; els sents bategar el cor, notes el panteig que segueix a un exercici de gimnàstica malabarista, te'n rius amb el pallasso que fa pallassades a tocar teu, estàs amb un ai al cor quan l'artista fa el seu número. Aplaudeixes quan acaba si tot ha anat bé, i encara amb més força, si ha tingut un error.

La "veritat" del circ es contraposa a la "mentida" del cine. El protagonista més valent d'una pel·lícula d'aventures, que no sap ni quantes potes té un cavall, apareix cavalcant com un genet expert. És mentida! El gent és "un doble", mentre el "protagonista" està recolzat tranquil·lament a la barra d'un bar.

Si no hi ha contacte, i "presència real", no hi ha circ. En el segle de les pantalles, algú em pot dir que a la tele pots "veure" un munt de circs. Veure'ls, sí. Però, atenció, la vista és el sentit més necessari segurament -ja ho pensava Aristòtil- però també el més exterior; de fet, si bé ho penseu, la vista exigeix la llunyania; sense separació espacial no pots veure, perquè no tenim perspectiva. En canvi, el tacte necessita la propinqüitat. Els amics són aquells que viuen en la propinqüitat, i no la substitueixen -tot i que de vegades l'encontre no és tan freqüent com hom voldria- per una telefonada o per unes imatges enviades a aquests àlbums evanescents i virtuals que són els "mòbils".

El hambre, arma de destrucción masiva

Hay episodios de la Historia que permanecen durante años en la memoria colectiva, mientras que otros de naturaleza parecida son completamente desconocidos durante mucho tiempo y en muchos países.

Todo el mundo -es una exageración comúnmente usada- ha oído hablar del cerco que los nazis mantuvieron a la ciudad de Leningrado, privando a sus habitantes de comida. Se habla de millones de muertos por hambre y frío, puesto que la ciudad permaneció sitiada durante cerca de novecientos días. Fue una de las muchas brutalidades que los nazis llevaron a cabo. El sitio a Leningrado y el Holocausto son, seguramente, los más conocidos hechos atroces de la segunda guerra mundial.

En nuestro ámbito geográfico, sin embargo, apenas encontraréis un puñado de estudiosos que hayan conocido los terribles hechos del Holodomor o Golodomor (en ucraniano Голодомор, “matar de hambre”). Según información contenida en la enciclopedia virtual Wikipedia, "fue conocido como Genocidio ucraniano u Holocausto ucraniano, nombre atribuido a la hambruna que asoló el territorio de la República Socialista Soviética de Ucrania, en el contexto del proceso de colectivización emprendida por la URSS, durante los años de 1932-1933 en la cual habrían muerto de hambre entre 1,5 y 10 millones de personas."

Según algunos, la masacre fue perpetrada por Stalin, poniendo como excusa la resistencia ofrecida por muchos campesinos contra la colectivización de las tierras. Otros atribuyen la hambruna a causas naturales (una mala cosecha) junto a algunos planes políticos. 

Víctima del Holodomor en una calle

de la ciudad ucraniana de Járkov.

Esta fotografía fue realizada por un espía alemán, en 1932.

En cualquier caso, estos hechos pueden parecer ignominias del pasado, de un pasado lejano; los romanos y otros pueblos guerreros ya practicaban "tácticas efectivas", como sembrar de sal los trigales del enemigo, condenando a la población a sufrir hambre y los desastres que ello conlleva.

Los hambrientos fueron incontables durante la edad media. En el siglo XIX, el hambre obligó a millones de europeos a emigrar a América. El imperialismo europeo contribuyó a la aparición del hambre en la India y en China. Hay un libro muy interesante que trata esta situación: LATE VICTORIAN HOLOCAUSTS, de Mike Davis.

Y en nuestros días se sigue practicando el cerco para dominar al "enemigo". -¿de quién son enemigos los recien nacidos?- como sucede en las guerras de Oriente medio o Africa, o como sucedió no hace muchos años en la ciudad de Sarajevo.

Y existe el hambre actual, la que no sale en las portadas, silenciosa y efectiva como un reptil. Se prevé que este año morirán de hambre cerca de nueve millones de humanos, sin contar las muertes por enfermedades que acompañan a esta terrible dama de la muerte.

En nuestros días, la principal tiranía de los ricos contra los pobres se ejerce utilizando el arma más antigua: el hambre. Las masas emigradas a los cinturones pobres de las grandes urbes son el material sumiso que utiliza el Sistema Capitalista Global (S.C.G.). Tienen hambre y no tienen tierra. El único recurso que les queda es vender su vida: 38 € al mes es un salario común en algunos países en que los trabajadores fabrican ropa o juguetes informáticos para placer y solaz (por usar términos castizos) de los que pueden permitirse el lujo de pertenecer a la clase consumidora, del Planeta.

Frente al S.C.G. es urgente una rebelión revolucionaria. Más allá de las palabras, hay que pasar a un comportamiento personal generalizado, que se convierte en acción efectiva. Dos actuaciones urgentes:

Los pueblos oprimidos y las clases esclavizadas de los países industriales tienen que volver, en la medida de lo posible, a ser agricultores, a tener segura la alimentación. Ese es principio de libertad.

La masa debe reconquistar la conciencia ética; no tiene que consumir productos hechos en países donde los trabajadores son tratados como esclavos.

El goleró de la mort

El goleró de la mort

Überfahrt endet auf Friedhof in Lesbos. (D’un diari alemany). [El gran viatge acaba al cementeri de Lesbos]

Durant l’any 2015 van morir ofegats al Mediterrani més de 3.700 emigrants.

Quan era petit anava moltes vegades amb els meus amics fins al riu, i ens solíem banyar en un toll que hi ha just al costat del Pont vell. El toll té una dotzena de metres de llarg, i un punt on la profunditat pot arribar a uns tres metres o menys. Com que som gent de muntanya i aquell riu porta l’aigua soterrada, no érem experts en natació, i el toll famós podia ser realment perillós per a nosaltres. Els pares, per tal de allunyar-nos del perill, ens deien que hi havia un goleró que s’engolia la gent que s’hi acostava. Tot i la nostra imperícia, ningú no va ser engolit mai pel “famós goleró”.

La cosa ha estat ben diferent per a milers d’emigrants –molts d’ells, infants- que durant l’any 2015 han estat engolits per la mar Mediterrània, en haver-se enfonsat la barca o el vaixell  en què pretenien arribar a l’Europa somiada per escapar de les urpes de la fam i la misèria.

Fa dos anys vaig començar a anotar els naufragis i el nombre d’ofegats que es produïen sovint. Alguns tan nombrosos com aquell del 3 d’octubre de 2013 en què es va enfonsar un vaixell, front a la costa de Lampedusa, amb 500 persones a bord, la majoria de les quals van morir ofegades.  

El Papa Francesc va repetir: “Vergonya, vergonya!”. Algunes emissores de ràdio i televisió van fer programes especials, in situ.

Però el degoteig de morts no ha parat. A la fam crònica en molts països africans cal afegir el desastre de la guerra a l’orient mitjà.

A les tertúlies radiofòniques sovint s’emeten judicis i anàlisis extenses i ben intencionades.  El discurs, la xarrada, la notícia de vegades ens intenten portar el fets a nosaltres, però no ens porten a nosaltres al lloc dels fets. I, en els nostres dies, també fan aquest paper les imatges. Passa que no es deixen de produir imatges; bilions d’imatges fan de cobre-cel del planeta; unes imatges desplacen unes altres, el record s’afebleix, i les emocions immediates , sense fonament moral, canvien i perden vigència.

Cal trobar motius per a incitar a la revolució. ¿Són motius prou vàlids els 8,8 milions de persones que moriran enguany, ofegades o en terra ferma, per causa de la fam i la misèria? Deixem-nos barrinar la consciència, no visquem ensopits i consumidors, construïm la fraternitat universal. Acabo amb unes paraules de Martin Luter King, assassinat miserablement: our lives begin to end the day we become silent about things that matter. (Les nostres vides comencen a extingir-se el dia que ens quedem muts front a les coses realment importants).

Einstein Haus

Einstein Haus [teoria, tècnica, ètica]

Anava passejant, o, per millor dir, vagarejant per Berna, la capital de Suïssa. Vaig arribar a un carrer molt llarg, completament porxat a banda i banda, de manera que, si plou o neva, pots fer una llarga caminada sense mullar-te. Hi havia aparadors de rellotgeria i altres comerços. Sobtadament vaig veure un rètol que deia "Einstein Haus". Tot i que sabia que havia viscut uns anys en aquesta ciutat, no havia pensat gens ni mica en el famós personatge. Vaig pujar per unes escales estretes i fosques fins a una habitació no gaire gran, on hi havia una taula de fusta  i unes cadires. De la paret penjaven unes quantes fotografies en blanc i negre, emmarcades. Representaven mitja dotzena de prestigiosos científics de l'època. Em va impressionar més que res la senzillesa monacal de l'estança. Berna és una ciutat silenciosa; imagino que als inicis del segle XX, el silenci seria total. Una habitació despullada i un silenci ambiental: vet ací, les condicions ideals per a la vida teorètica. La senzillesa era la nota dominant d'aquell lloc. Al carrer, només una làpida tenia gravada una inscripció en alemany que recordava que Albert Einstein va viure en aquella casa del 1903 al 1905, i que allà va concebre les línies fonamentals de la teoria de la relativitat. Vaig comprar un quadern titulat Der mächtige Zwerg (El nan poderós) -una referència al "tamany"de l'àtom-, i me'n vaig anar. A l'altra banda de carrer hi havia un pizzeria. Allà vaig dinar, enyorant les magnífiques pizzes romanes.

Molts anys després vaig tindre una sensació pareguda, quan vaig entrar per primer cop a la caravana de Lluís Raluy. Fa de pallasso "cara blanca" a la pista del Circ Raluy. És un geni de la matemàtica i de teoria física. Ha fet ponències en encontres internacionals de matemàtics. Lluny del món universitari reglamentat, el silenci nocturn del campament circense és un camp fecund per al desenvolupament del pensament pur. L'any 1999 li vaig publicar en la meua petita editorial CINCTORRES CLUB la traducció anglesa del seu llibre Ingeniosa teoría del espacio y del tiempo. Translated into English by Dr. Rafael Herrera Guzmán, Mathematical Institute Oxford University. El títol en anglès és An Ingenious Theory of Space and Time.

Parlo de dos teòrics; un, de fama mundial; l'altre, ocult en el circ. Els dos tenen una condició comuna: una vida teoritzant. El verb grec "theorein" significa "reflexionar, contemplar, meditar". La vida teòrica implica una separació "del mundanal ruido", i una passió incansable per mantindre viva i profunda l'activitat del pensament. Sembla que aquests teòrics viuen fora del món; és així, si entenem "el món" com la superficialitat aparent, tant de la realitat física com de la vida social. Però no viuen fora del món; viuen "en el món radical"; és a dir, s'endinsen fins les arrels del món i allà són capaços de descobrir el fonament del que es mostra en la superfície, i altres aspectes de la realitat, ocults fins que els genis de la teoria no els descobreixen.

Altres genis són capaços de soldar la teoria a la realitat física: són els genis de la tècnica, capaços de crear artilugis maquinals que envaeixen la vida quotidiana de la gent. Per desgràcia, moltes invencions tècniques han estat utilitzades en totes les èpoques de la història per a les guerres, totalment dedicades a crear màquines de matar, cada vegada més efectives.

És ací on em pregunto si és admissible mantindre la teoria i la tècnica separades de l'ètica. En aquesta mena d'articles d'extensió limitada no em permeto fer un llarg discurs sobre el tema. Senzillament, incito els qui tenen la delicadesa de llegir-los a que es formulen la pregunta sobre la necessitat de sotmetre teoria i tècnica a una ètica pacifista i ecològica.

I per als qui tinguen ganes de capficar-se en el tema, adjunto un paràgraf pertanyent a un llibret de J. HABERMAS, titulat La ciència i la tècnica com a ideologies, que us aconsello de llegir.

En su crítica a Max Weber, Marcuse llega a la siguiente conclusión: «El concepto de razón técnica es quizá él mismo ideología. No sólo su aplicación sino que ya la técnica misma es dominio sobre la naturaleza y sobre los hombres: un dominio metódico, científico, calculado y calculante. No es que determinados fines e intereses de dominio sólo se advengan a la técnica a posteriori y desde fuera, sino que entran ya en la construcción del mismo aparato técnico. La técnica es en cada caso un proyecto histórico–social; en él se proyecta lo que una sociedad y los intereses en ella dominantes tienen el propósito de hacer con los hombres y con las cosas. Un tal propósito de dominio es material, y en este sentido pertenece a la forma misma de la razón técnica.»

Els pelegrins de l'aigua

Aquesta carta va ser entregada personalment a Monica Frassoni diputada italiana pels Verds l'any 2002, al Parlament Europeu, al final de la Marxa que vam fer un grup de 8 persones des de Maastricht fins a Brusel·les.
Segurament té validesa, donades les intencions que ens anuncien.

Carta d’agraïment als membres polítics i tècnics del Parlament europeu, defensors de l’Ebre.

Es compleixen gairebé cinquanta anys de la famosa conferència de M. Heidegger titulada Die Frage nach der Technik, que podríem traduir, sense forçar massa el sentit, com “Qüestionament de la Tècnica”. Aquesta conferència fou una important reflexió sobre la humanitat tecnològica.

Un perill inconscientment present en el nostre món és la confusió que se sol fer entre l’essència de la tècnica i la producció, mitjançant instruments-màquines, d’objectes que són, ells mateixos, màquines. Quan aquesta confusió està vigent, les masses humanes, amuntegades en les megàpolis asfàltiques, separades físicament de la terra, es converteixen en immensos formiguers amb tasques de producció, distribució, compra i consumició dels objectes produïts per aquells instruments-màquines.

Però l’essència de la tècnica no és la multiplicitat d’objectes posats en circulació mercantil. Al contrari, l’essència de la tècnica és ben similar a l’origen de l’art; és la “poiesi”, la poètica, aquella força desvetlladora que té lloc en la creativitat inventora de l’home, més enllà de la natura, i a un altre ritme cronològic, diferent del “natural”.

Aquesta invenció és capaç de desvetllar potencialitats dels elements naturals que, sense la tècnica de l’home, no es manifestarien. En principi la tècnica, fins i tot considerada en el camp de la instrumentalitat material, és quelcom meravellós.

Però, les realitzacions tècniques suposen sempre una transformació física, i això comporta un consum irreparable d’energia, és a dir, de destrucció d’elements naturals. La pregunta és si l’home pot entendre, dominar i explotar totalment la Natura, o si aquest intent totalitari significa precisament la destrucció de la Natura i, conseqüentment, de l’home mateix. ¿Tenim carta blanca per “explotar totalment” la terra i omplir-la de fàbriques, de laboratoris i complexos químics, de centrals nuclears, de pantans que impedeixen els processos naturals dels rius?

Ho direm d’una altra manera: ¿és admissible una tècnica global subjugada a un capitalisme global?

Als nostres dies hi ha una mena de polítics  - no tots, a Déu gràcies -  que no tenen temps ni capacitat mental per a la reflexió filosòfica, que s’han convertit en testaferros de les companyies multinacionals, i tracten de convertir la faç de la Terra en una immensa màquina interconnectada on la Natura esdevinga invisible, com un fantasma del passat, només recordada visualment en pantalles de televisió. La finalitat d’aquest projecte és purament crematística: produir objectes, vendre’ls i guanyar diners per als dominadors del sistema. És una tríade mitològica absolutament letal; una perversió de la Trinitat cristiana, la qual, inclusive per als que la consideren mitològica, és una representació en el llenguatge d’un fonament metafísic, personalista i comunitari.

I davant de tot això, el que tenim per cert molta gent és que aquesta mena de polítics i aquells amos-esclaus de la mitologia monetària són gent sense saviesa ni humanisme. De fet, ni tan sols assisteixen a les reunions que tracten dels afamats del nostre món, i alguns no firmen els tractats d’ecologia més necessaris. Ells no són els nostres mestres ni els nostres dirigents.

Nosaltres invoquem per al segle XXI “l’Ecologia global” com el fonament d’una manera nova de tractar els elements naturals, que la tècnica ha d’usar amb mesura i a favor de la vida de tots els éssers humans; mai, a favor de la guerra ni per a plaer d’uns rics que volen privatitzar l’aigua i la terra per als seus jocs, en un egoisme repugnant que no té cap mirament en destruir ecosistemes bàsics per a tots els vivents.

Afortunadament existeix al món una altra mena de polítics: els que no són comparses dels amos-esclaus de les multinacionals capitalistes. Aquesta altra mena està constituïda per dones i hòmens sensibles, intel·ligents, realment demòcrates, profundament respectuosos amb els diversos blocs socials i culturals; respectuosos també amb els ecosistemes naturals que, per connexió i varietat, constitueixen el nostre planeta, que durant milions d’anys ha estat rebut i lliurat com un bé comú, de generació en generació. Aquesta mena de polítics saben perfectament que cap generació ni cap Imperi té dret a privar els nostres fills d’un planeta apte per a la vida. Aquestes dones i hòmens són els més universalistes, i ens han fet entendre que la nostra pàtria és Europa, i que els nostres representants democràtics són ells, la gent que en la seu del Parlament europeu i en les comissions tècniques que en depenen han defensat la vida lliure de l’aigua de l’Ebre, front a uns altres que volen baratar eixa aigua a canvi de favors personals en forma d’uns sous escandalosament superiors als que tenen els treballadors; o a canvi dels guanys que puguen produir de manera immediata els complexos hotelers, els camps de golf, o les indústries incontrolades, que aquella altra mena de polítics han decidit construir per a plaer o benefici de gent que viu a centenars o milers de quilòmetres del riu Ebre.

Per això, quan es compleix un any de la manifestació que vam fer a Brussel·les en defensa de l’Ebre, contra el transvasament de les seues aigües, hem vingut, en representació de milions de persones que pensen com nosaltres, un grup de gent, “els pelegrins de l’aigua”, des de la desembocadura del nostre riu, a entregar-vos esta carta d’agraïment. Som gent del poble, treballadores i treballadors, que no tenim diners ni poder. El nostre poder és la senzillesa i la clarividència que ens dóna la llibertat de consciència. Hem volgut demostrar la nostra gratitud des de la pobresa, caminant pel cor d’Europa, per respirar aquest aire de cultura i llibertat tan diferent del que intenta fer-nos respirar el caciquisme que encara vol sotmetre’ns en aquella península ibèrica on vivim.

Hem fet cinc jornades a peu, des de Maastricht a Brussel·les, i avui, aquí, confiats com xiquets indefensos, us mirem directe als ulls per dir-vos: gràcies, i no ens abandoneu!

L'hort de la Sort

L'HORT DE LA SORT

  

No és, l'hivern, l'estació de la mort, sinó, de la dormició. Els qui dormen no estan morts; i, de tant en tant, es desperten.

És un capvespre de les darreries de gener, quan ja la gent no es desitja un bon any nou, perquè ja no és nou del tot. Ja han passat prou dies per haver-se complit els nous naixements i les morts dels benvolguts. Inexorable, el temps no fa marxa enrere.

Estem a l'Hort de la Sort, intentant fotografiar algun ocell. Caminem curosos damunt la terra tova del troç on encara és petit i tendre el planter d'hortalisses. Ni la terra ni els arbres estan formigats: les formigues reposen a les galeries del formiguer, gaudint del menjar que hi van guardar durant els dies llargs i calorosos de l'estiu, mentre les cigales malfeineres no paraven de cantar escondides en l'ombra dels arbres ben fullats. Passem per la vora d'un favar ufanós que dóna els primers fruits. Les faveres estan florides; mai hauria pensat que tinguessen unes flors tan delicades i hermoses; una planta plebeua amb ornamentacions de princesa.

Al costat de l'hort n'hi ha un altre, amb un casalici blanquejat. Hi creix un pi sempre vestit amb fulles perennes, i també un arbre despullat de les fulles caduques. Entre les rames retallades al cel es veu un niu gran i ben construït. Serà un bon lloc per covar els ous i criar els pollets nou-nascuts, quan arribe el temps de primavera. Surt de la casa una senyora d'amable càracter i de narrativa fàcil i clara. Ens fa saber que en aquell niu habiten les tòrtores. "Al meu home, que me se va morir fa poc, sempre li ho dia, que no matare les tòrtores, pobretes. El meu home era caçador, però les tòrtores no les matava".

Se'ns presenta "Platxetes", un gos jovenet, blanc, amb platxes de colors. Lladrugueja sense parar. La senyora diu que li fa molta companyia. "Si se'm moria, ja pluc plegar gàbies". "És que, de quan se va morir l'home, tinc una pena molt gran; això és una pena molt grossa; més que quan no tens què posar a l'olla."

Acabem la xarratola i seguim recorrent l'hort. El sol s'ha post darrere la serralda del Caro i envermelleix tènuement uns núvols plans i trencats. Una parella de gats quiets ens miren de reüll, desconfiats. A poc a poc, gradualment, s'espessa la foscor, mentre la lluna s'eleva pel Coll de l'Alba, una mica emboirada, a dos dies de fer el ple.

El ronc d'un tractor -només això- em recorda que el món de les màquines i la pressa segueix allà fora. 

A Beijing no poden respirar

A Beijing no poden respirar

Joan Josep Rovira Climent

18/01/2016

A Beijing –la Pekín des meus llibres d’escola– la gent no pot respirar, gairebé. És tan alta la pol·lució ambiental que es tapen la boca amb una mascareta, per tal de filtrar les partícules suspeses en l’aire, i amortir una mica els terribles efectes que han de suportar els pulmons. Veig una fotografia que és un resum de la situació antropològica en què viuen milions –molts milions– d’éssers humans.

En primer pla, una dona xinesa jove. Va ben vestida, duu un bolso de cuir, i està ull-ficada mirant la pantalla d’un telèfon mòbil. Porta la boca tapada amb una mascareta. L’àmbit que l’envolta és com un fum cendrós que ho cobreix tot. Al fons es veu un edifici difuminat, amb la teulada pareguda a la dels temples o palaus antics.

Aquesta mena de gas contaminant és produit pels milers de fàbriques i instal·lacions que ho embruten tot, sense adonar-se’n que estan matant la vida. Una innumerable massa de gent està esclavitzada pel sistema de productivisme objectual, sense poder enfrontar-se-li. El sistema capitalista-productivista està asfixiant literalment els habitants de Beijing. Passen dies sencers sense veure el sol, i això comporta una mancança de vitamina D. ¿Solució? Anar a ca l’apotecari i comprar pastilles de vitamina D. Estan recorrent un camí absurd que enriqueix monetàriament els laboratoris farmacèutics. El sol, l’astre rei, un bé comú per a pobres i per a rics en tant que ésser natural, és anul·lat pel món maquinal, i els pobres queden ocults en una versió "suau" dels Nacht und Nebel maltractats pels nazis i llur sistema.

Max Weber parla de la "racionalització" del sistema productivista-capitalista i l’aparell institucional que l’envolta. Avui, però, està més clar que mai que quan aquesta  "racionalitat" és desconnectada de l’humanisme, es converteix en la suprema "irracionalitat".

El que podríem entendre com una racionalitat metodològica, és a dir, una mena de sistema d’organització per interrelacionar adequadament els diversos components operatius i comercials del món maquinal, és quelcom que no pot ser considerat sense referir-ho a la vida dels hòmens. No podem permetre que la racionalitat metodològica genere una irracionalitat vital.

Que això siga un pur desig o que esdevinga una realitat depén de la RESPONSABILITAT dels qui habitem el planeta Terra. Hi ha un llibre escrit per HANS JONAS, publicat als anys setanta, que porta com a títol Das Prinzip Verantwortung, i com a subtítol, Versuch einer Ethik für die technologische Zivilisation. En català podem traduir-los com El principi de responsabilitat. Intent d’una ètica per a la civilització tecnològica.

El lloc i el format que té el present escrit no ens permeten entrar a fons en el contingut d’aquesta obra. Només faré una nota planera referent a un dels aspectes que tracta l’autor: la responsabilitat del món present respecte al món futur. El pare de la noia que he esmentat abans, de ben segur, ha treballat des de fa anys en alguna de les fàbriques que són causants dels gasos que han tornat irrespirable l’ambient de la ciutat. Aquesta catàstrofe ecològica no apareix d’avui a demà, com els bolets. Ja se n’anaven donant compte de la brutícia que generaven. Però la "irracional racionalitat" del sistema productivista no podia, o no volia per interessos monetaris, disminuir el ritme, prendre mesures ecologistes. El present de fa unes dècades no permetia ni crítica ni alternativa. Estava embogit en la producció i els guanys dels nous capitalistes xinesos. La manca d’una ètica de responsabilitat és, en gran part, la causa d’aquesta trista realitat: un món físic brut i insà, com a fruit d’una ètica irresponsable, bruta i opressora.

Pitjor que Sarkozy

Estàvem a París. Anàvem a fer una manifestació contra els transvasament  de l’Ebre. Vam voler presentar una carta a l’ambaixada d’Espanya, però el Senyor Aznar no va permetre que ens obriren les portes.

Van ser més comprensius  –o, senzillament més cultes- els polítics francesos i ens van obrir les portes del Parlament. Vam tindre una reunió en una sala amb alguns parlamentaris francesos. Caminant pels passadissos recordo que vaig llegir uns números daurats (crec que la xifra superava el número mil) en una porteta mig oberta, que deixava entreveure una senyoreta teclejant en un ordinador. Vaig pensar quan llargs eren els tentacles de l’Estat. Des d’allí s’emetien lleis i ordenances que havien de complir tots els habitants de l’Estat, des de París fins a l’illa de la Reunió, una anacrònica colònia francesa a les costes africanes; i per suposat, també als racons de la Catalunya del Nord, on el centralisme estatal havia intentat aniquilar el català des de feia molt de temps. Quan vaig fer els primers viatges per la Cerdanya, cercant dades i testimonis locals per copsar la realitat del país on va viure Panxampla com exiliat o fugitiu, vaig poder parlar amb la gent gran sempre en català; eren pobles petits, al costat de Puigcerdà: Sallagosa, Estavar, Rô... La gent més jove no parlava català. Els Estats són els assassins de la parla més efectius que han existit mai. Els Dictadors, gairebé sempre gent inculta i desequilibrada i sangonosa, han tingut la mania d’obligar els súbdits a convertir-se tan incultes com ells i els pobles que els donen suport. Franco va ser un exemplar paradigmàtic; inculte, incapaç de parlar el gallec, o qualsevol llengua que no fóra el castellà, va perseguir amb violència els cultivadors del català.

Fa un any, quan vaig tornar a fer les rutes de Panxampla per preparar la quinta edició, vaig tindre una agradable sorpresa. Denisse –quarantena- em va dir que els seus fills parlaven el català amb facilitat –ella,no- perquè normalment miraven la televisió de Catalunya. Aquests dies penso que ni el centralisme francès s’ha atrevit a fer el que ha fet el senyor dels “trajes” nous. No poden suportar que la gent dels Ports vegen pel·lícules en català; diuen que no tenen diners per fer doblatges al valencià; és clar, no vull pensar que se’ls gasten en altres coses no publicables, segons sembla... El que no tenen és amor al valencià; alguns fins i tot li tenen odi; voldrien que fos realitat el desig franquista; si de cas, el valencià per a la intimitat. Barbaritat que la cap de l’Ajuntament de la ciutat sotmesa se’n done vergonya de parlar el valencià; bé, com l’anterior, que era de l’altre partit. Prefereixo ignorar-los. No estimen el meu poble. Estic segur que la gent dels Ports, la que no vesteix “trajes” nous ni vells, mantindrà la flama encesa, mentre ells són felicitats pels seus “jefes” madrilenys, o gallecs de Madrid, “por su magnífica labor en pro de la unidad de la patria”. Uf; buf!