lunes, 13 de febrero de 2017

Les ovelles devoren els hòmens

Al blog d’avui trobareu un text de “Utopia”, de Thomas More. És clarivident i descarat front als capitalistes anglesos de principis del segle XVI.
Només cal que ho apliquem a les terres devastades d’Àfrica i altres territoris del planeta, i trobarem explicació a moltes situacions d’injustícia global que semblen inexplicables.


Las ovejas -contesté- vuestras ovejas. Tan mansas y tan acostumbradas a alimentarse con sobriedad, son ahora, según dicen, tan voraces y asilvestradas que devoran hasta a los mismos hombres, devastando campos y asolando casas y aldeas. Vemos, en efecto, a los nobles, los ricos y hasta a los mismos abades, santos varones, en todos los lugares del reino donde se cría la lana más fina y más cara..., y no bastándoles lo que tenían para vivir con lujo y ociosidad, a cuenta del bien común -cuando no en su perjuicio- ahora no dejan nada para cultivos. Lo cercan todo, y para ello, si es necesario derribar casas, destruyen las aldeas no dejando en pie más que las iglesias que dedican a establo de las ovejas. No satisfechos con los espacios reservados a caza y viveros, estos piadosos varones convierten en pastizales desiertos todos los cultivos y granjas. Para que uno de estos garduños -inexplicable y atroz peste del pueblo- pueda cercar una serie de tierras unificadas con varios miles de yugadas, ha tenido que forzar a sus colonos a que le vendan sus tierras. Para ello, unas veces se ha adelantado a cercarlas con engaño, otras los ha cargado de injurias, y otras los ha acorralado con pleitos y vejaciones. Y así tienen que marcharse como pueden hombres, mujeres, maridos, esposas, huérfanos, viudas, padres con hijos pequeños, familias más numerosas que ricas, pues la tierra necesita muchos brazos. Emigran de sus lugares conocidos y acostumbrados sin encontrar dónde asentarse. Ante la necesidad de dejar sus enseres, ya de por sí de escaso valor, tienen que venderlos al más bajo precio. Y luego de agotar en su ir y venir el poco dinero que tenían, ¿qué otro camino les queda más que robar y exponerse a que les ahorquen con todo derecho o irse por esos caminos pidiendo limosna? En tal caso, pueden acabar también en la cárcel como maleantes, vagos, por más que ellos se empeñen en trabajar, si no hay nadie que quiera darles trabajo. Por otra parte, ¿cómo darles trabajo si en las faenas del campo que era lo suyo ya no hay nada que hacer? Ya no se siembra. Y para las faenas del pastoreo, con un pastor o boyero sobra para guiarlos rebaños en tierras que labradas necesitaban muchos más brazos. Así se explica también que, en muchos lugares, los precios de los víveres hayan subido vertiginosamente. Y lo más extraño es que la lana se ha puesto tan cara, que la pobre gente de estas tierras no puede comprar ni la de la más ínfima calidad... De esta manera, mucha gente sin trabajo cae en la ociosidad.
Por si fuera poco, después de incrementarse los pastizales, la epizootia diezmó las ovejas, como si la ira de Dios descargara sobre los rebaños su cólera por la codicia de los dueños. Hubiera sido más justo haberla dejado caer sobre la cabeza de éstos. Pues no se ha de creer, que, aunque el número de ovejas haya aumentado, no por ello baja el precio de la lana. La verdad es que, si bien no existe un «monopolio» en el sentido de que sea uno quien la vende, sí existe un «oligopolio». El negocio de la lana ha caído en manos de unos cuantos que, además, son ricos. Ahora bien, éstos no tienen prisa en vender antes de lo que les convenga. Y no les conviene sino a buen precio. Por la misma razón, e incluso con más fuerza, se han encarecido las otras especies de vacuno. La destrucción de los establos y la reducción del área cultivada, ha traído como consecuencia que nadie se preocupe de su reproducción y de su cría. Porque estos nuevos ricos no se preocupan de obtener crías de vacuno o de ovino. Las compran flacas y a bajo precio en otros sitios y las engordan en sus pastizales para venderlas después al mejor precio.

viernes, 20 de enero de 2017

El silenci de la neu

A la llar es mantenien vives les brases d'un color vermellós, il·luminades quan les revifàvem i en fèiem saltar espurnalls, fent anar l'aire dels pulmons a través del bufador, un tub de metall, o, en cases més pobres, alguna canya. A banda i banda de la braserada es col·locaven dos tronques de carrasca que es consumien molt lentament i mantenien la calor fins i tot quan les brases s'anaven convertint en punyats de cendra. El pare i la mare seien a cada costat de la llar; això, sí: cadascú, al seu; sempre, al seu.
L'estovor del foc i el cansament d'un dia ple de corredisses ens vencien, als xiquets. Se'ns anaven tancant les parpelles. O siga que dèiem bonanit i anàvem a dormir.
A l'hivern més crugo, quan el fred era molt intens, després de sopar, les mares posaven botelles de xampany plenes d'aigua bullint, ben tapades, al llit, entre el matalap i les mantes cobertores i l'edredó. Ens posàvem al llit com petits cabirols al jaç, amb la caldoreta de les botelles encomanada als peus. A poc a poc s'escalfaven els llançols gebrats i ens adormíem plàcidament.
En ser el demà, del llit estant, ja sabíem que havia nevat durant la nit; es percebia el silenci de la neu. No se sentien les ferradures dels matxos ni l'esquelleig del bestiar. No se sentia la xarratola de les veïnes ni la garleria dels pardalets vilers. No se sentia res. El món estava cobert pel sileci de la neu. Abans de nevar, l'aire s'encalmava i el cel es tornava uniforme, gris, una mica blanquinós. Quan vèiem caure la neu, quedàvem badocs davant d'aquell fenomen tan especial; la neu era silenciosa, monacal, contràriament al gotellam sorollós de la pluja. Nevava durant hores seguides; el mantell que tot ho cobria anava creixent sense pausa. Obries el finestró del balcó i veies el pardalet tot estarrufat, posat damunt del fil de la llum.La teulada de la casa d'enfront, coberta de neu; i uns llargs "caramels" de gel que penjaven del ràfel. Quedaven també nevats uns rams de panisses col·locats en un balcó. Segur que el pardalet ja els tenia ataüllats per poder menjar-se'ls.


Els matalaps eren de llana. De tant en tant es descosien per estovar la llana endurida. Al poble venia sovint el matalaper de la Cuba, un llogarret de l'Aragó fronterer amb el País Valencià. Era un home no molt gran, sarmentós, que venia caminant des del seu poble i emprenia una dura jornada de treball. Duia una fina vergueta de corronyer, amb la qual colpia la llana que s'anava convertint en flocalls esbufats. Després calia tornar a lligar la roba del matalap, que tenia vint puntades, si era per a un llit de matrimoni, i algunes menys, si era més petit. La primera nit del matalap nou t'enfonsaves, literalment, en un somni suau i profund. 

lunes, 2 de enero de 2017

El calendari

El calendari és un memorandum fonamentat en el gir que fa la Terra sobre si mateixa al voltant d'un eix imaginari i en el camí que recorre en una elíptica imaginària al voltant del sol. Per entendre aquesta descripció, sempre he tingut present el joc de la sarrompa; és el mot que donem als Ports de Morella al que en altres llocs s'anomena baldufa, trompa o trompitxol. És aquella mena de pera, de fusta, a la qual se li enrosca un cordell. Quan ja està ben cordat, fas un cop impulsiu, desenroscant-lo totalment; la sarrompa volta sobre si mateixa, i a la vegada recorre un espai, depenent de l'habilitat del jugador.
Tornem al calendari. A cada gir que fa la Terra sobre si mateixa l'anomenem "dia", i al camí que fa per recórrer tota l'elíptica, l'anomenem "any". Com la memòria de l'home és feble, a partir de les calendes romanes (calendae ) que designaven el primer dia de cada mes, s'han imprés, al llarg dels segles, diversos tipus de calendaris que, en principi, serveixen per situar-nos en el temps i en l'espai. Actualment els calendaris més corrents estan impresos en paper, on els números indiquen el dia, la setmana, el mes i l'any.
Aquesta ficció matemàtica és "la cara exterior" del calendari. El "contingut interior" és la vida i la mort dels humans.
Per exemple: el dia 1 de gener de 2017 va ser per a molts milions de gent dia de silenci i de dormir fins a la vesprada, per desempallegar-se i desempatxar-se dels efectes de massa beure i massa menjar. El mateix dia, però, el recordaran mil africans com l'intent fracassat de superar la xarxa metàl·lica de sis metres d'alçada coronada per ganivets feridors que marca la frontera de Ceuta; només dos ho van aconseguir al preu de talls i ferides.

Aquesta pàgina us la dedico als qui teniu la paciència de llegir els escrits del meu blog. Uns desitjo un "calendari interior" que us òmpliga la vida de bones obres envers els altres i de bones obres dels altres vers vosaltres.

lunes, 19 de diciembre de 2016

Hospital “La Guerra”

L’hospital més conegut de Madrid duu el nom de “La Paz”. Un nom ben adequat. El mot “hospital”, derivat del llatí hospes, hospitis -hoste de pas- travessa molts segles i ha conservat sempre un significat de bondat, misericòrdia, acolliment. Al meu poble –igual que a molts altres de la península- hi ha un carrer que es diu “de l’hospitalet”. Els rodamóns i vola-passants tenien, si més no, un aixopluc on poder dormir arrecerats i protegits contra les sobtades vicissituds de la fosca nit.
M’ha arribat el butlletí de Metges sense fronteres per via online, amb un video que mostra el simulacre d’atac contra l’hospital La Paz, de Madrid. Les negres ombres dels avions caça bombarders passen ràpides sobre la façana, mentre se sent el repicat sec de les metralladores. Finalment, unes explosions virtuals destrueixen l’interior de l’edifici. Tot i que el muntatge és només virtual, la gent que hi assisteix, plantats al carrer, sostenint a les mans unes espelmes humils, mostra un espant en la mirada.
S’ha tornat una pràctica usual, en les guerres actuals de l’Orient Mitjà, el bombardeig dels hospitals ubicats en terreny enemic. Els estrategues militars poden argumentar a favor d’esta pràctica perquè, sota l’empara hospitalària, poden refugiar-se tropes enemigues. Aquest argument el puc tornar ad hominem. Si fos vàlid, el podríem aplicar als palaus presidencials i residències dels mandataris, i als que hi viuen als voltants, puix que allà, amb tota seguretat, sí que s’amaguen soldats.
La violència de les màquines de matar s’ha tornat tan gran, i la covardia dels guerrejadors rics ha crescut tant, que ja es busquen les víctimes més innocents i també aquells que volen ajudar-les, siguen del bàndol que siguen. Els reis o conductors de la tropa, els Condottieri, mercenaris italians ben pagats per les ciutats que defensaven, aquests conductors de la soldadesca anaven al camp de batalla, exposats a les armes de l’enemic; molts d’ells morien o eren greument ferits en aquells encontres. Ara, els manadors es queden a casa ben protegits; des d’allà, a milers de quilòmetres del lloc on ocorre la batalla, ordenen el llançament de bombes atòmiques, incendiàries, de raïm...; i ordenen que siguen llançades sobre... els hospitals, que han esdevingut llocs de mort i de terror, ben altrament del que haurien de ser i han estat fins que la perversitat d’alguns els ha destruït literalment.

Tinguem coratge per dir el NO més afirmatiu que conec: No a la guerra!

miércoles, 30 de noviembre de 2016

El mur del diner

Ha arribat el fred i la pluja.Queden lluny aquells dies tòrrids i les caloroses nits estiuenques. Era fàcil sobreviure en l’estació assolellada; només calia romandre quiet, assegut en un banc a la plaça i regar la gargamella amb vi o cervesa, cobrir-se el cap amb un barret, i deixar que el sol complís el seu viatge quotidià. Com no plovia mai, a la nit podia dormir en qualsevol lloc, a l’aire lliure. La càrrega d’alcohol consumit li emboirava la consciència i l’ajudava a vèncer l’insomni generat per la xafogor. Gaudia sempre de la companyia d’un gosset espavilat que no parava d’alenar per vèncer la calor, gitat als peus del seu amo.
Ara és diferent. L’ambient és humit i fred. Vespreja massa prompte. Plovisqueja sovint i són freqüents i sobtades les gotellades. Ell no té paraigua. S’aixopluga sota algun balcó. No té casa. Està massa desorientat per anar a cercar un centre d’acolliment on unes monges valentes i benvolents tenen cura dels exclosos socials.
Avui ha recaptat poques almoines; no soparà; s’acabarà el vi que li queda en un recipient de cartró.
Les parpelles se li tanquen; es mor de son. Entra al rebedor d’un banc. Adossades a la paret del fons, dos màquines anomenades “caixers”, reben la visita de clients que, després d’haver premut unes tecles i d’haver polzejat a la pantalla, agafen els diners que surten per un badall estret, i se’n van.
Ell es prepara el jaç: uns cartrons sobre el terra dur i polit l’aïllen del sòl; damunt col·loca dos mantes una mica mullades, i es gita vestit. No té calefacció, ni comú, ni llençols nets... Només té son; una son pesada com una roda de molí. S’adorm profundament.
Assabentaran el director del banc d’aquesta anomalia. A la nit següent la porta queda tancada amb clau. Ell no pot entrar a la seua “suite”. La seua petita venjança és que tampoc poden entrar els clients del banc, que remuguen enfurismats i impotents.
El diner és un mur que encercla en un espai de seguretat els rics, i deixa fora de la murada els miserables. Fins ara, la concreta presència d’un pidolaire remou alguna consciència de gent del carrer, que deixen anar unes monedes fraccionàries. Ell gaudeix de la llibertat de poder comprar el que més li plau que no coincideix amb el que més necessita. De fet, ho necessita tot, i, per tant, té el dret d’escollir el que més li plaga. Aprofita la ocasió! Quan tot el diner siga virtual, ja no podràs escollir. T’ompliran el sarró de barres de pa –d’eixe que asseca en poques hores- de llaunes de sardines i d’alguna botella d’aigua. De cervesa, no! Han de vetlar per la teua salut. En aquell moment el mur serà més gran que mai i no el podràs superar. El diner serà virtual, i la teua misèria serà real.

Ahir, quan sortia de sopar, ens vam encontrar a la vorera, i em vas desitjar bona nit. Jo et vaig contestar amb la mateixa salutació, sobtat i amb veu baixa, mentre el client bancari no podia obrir la porta.

lunes, 7 de noviembre de 2016

Kapitän Klaus Vogel, en España "ellos" no existen

Mientras algunos malgastan el don del habla, hilvanando discursos vacíos, otros actúan. Han convertido el Parlamento en mercadillo de la parlería. Se parapetan detrás de leyes injustas para resistir la vergüenza de la muerte de 4220 ahogados durante los diez primeros meses del 2016, ahogados, según recuento oficial, en las aguas del Mediterráneo. Para todos "ellos" no habrá Juegos del Mediterráneo ni en el 2018, ni nunca. Ellos se jugaron la vida y la han perdido.
Los políticos españoles han realizado un ejercicio supremo de esa parlería sin fin en un juego de esgrima que ha durado 315 días, hasta encender el semáforo verde -verde que te quiero verde- para que se pudiera constituir un nuevo gobierno o un gobierno remozado.
En medio de tanta controversia, nadie se preocupó de "ellos"; "ellos" no existen. Siguen muriendo sin pausa. Nada puede impedirlo; o, por ajustarnos más, nadie quiere impedirlo. Toda la miseria africana no merece el esfuerzo real de los ricos y bien armados, para salvar las vidas de los pobres e indefensos. Clamor y acción hacen falta para salvar a esos oprimidos, y para despertar nuestras conciencias del sopor que las invade. Clamor del Papa Francisco avergonzado en cierto modo de presidir "la Iglesia de los pobres" -¿quién se acuerda de ello?- y la fraternidad universal. Clamor que no ha tenido ninguna resonancia entre los parlanchines parlamentarios.
¿Acción? La Rusia otra vez imperial presume de haber construido el avión de guerra más letal, el T-50, capaz de portar misiles nucleares, y alcanzar la velocidad de 2.500 kilómetros por hora. Los del otro imperio andan envueltos en la "campaña electoral", reducida a un intercambio de insultos entre una señora de sonrisa exterior fácil y un pelirrojo vociferante.
La acción la ponen en marcha gente de conciencia viva. El capitán Klaus Vogel es uno de ellos. Es capitán de navío. Tiene 59 años. Ha surcado los océanos al mando de los Containerschiffen, esos enormes barcos que transportan, de un lado a otro del mundo, centenares, miles de contenedores llenos de productos producidos aquí y consumidos allá, o producidos allá y consumidos aquí.
Vogel tiene mujer e hijos. Ha comprendido que esos africanos que se embarcan sin ni siquiera saber nadar, a la deriva, huyendo de la muerte en tierra, aunque la encuentren en el mar, esos africanos también tienen mujer e hijos, que también embarcan buscando un futuro luminoso para sus hijos. No pueden protegerse de la lluvia de bombas; no pueden escapar de las garras del hambre. Ha pasado a la acción. Con dinero propio y de familiares y amigos, ha adquirido un barco, el Aquarius, con el que navega por el Mare Nostrum, ojo avizor para salvar a los ocupantes de barcazas o lanchas neumáticas, en trance de muerte. Como escribe la periodista Caterina Lobenstein, el 21 de abril de 2016 en el periódico die Zeit "él oye cómo gritan, ve cómo tiemblan, huele cómo huelen". Está allí, cerca, sin discursos.
Por una vez me sumo al lenguaje militar.


- ¡A sus órdenes, mi capitán!

viernes, 16 de septiembre de 2016

Una capsa de sabates

Els està esperant a l'aeroport. Vénen, en un vol transoceànic, del Perú. Apareixen els dos. Ei! En són tres! Els acompanya un infant quètxua, de pell bruna i amb el cabell molt negre i espés. Se saluden efusivament. Estan contents de retrobar-se. No s'havien vist des de feia més de tres anys; des del dia de la boda; una boda senzilla, sense exageracions. Era una parella jove i ben plantada. Tenien treball assegurat i un món d'amics per conviure feliçment. Però van decidir altra cosa. Havien entés clarament que hi ha una diferència molt gran entre dir el que s'ha de fer i fer el que s'ha de fer. El sentit de la fe catòlica els va empènyer; "katholikós" vol dir, en grec, "universal". La fe catòlica calia viure-la més enllà de les fronteres reduïdes als àmbits localistes. I calia viure-la intensament, disposats a alliberar-se de les minúcies quotidianes, i lluitar per l'alliberament dels qui vivien oprimits pel treball esclau.
Van fer cap a l'altiplà del Perú, on no arribaven ni tan sols els llargs braços de les estructures institucionals; polítiques o religioses; tant s'hi val. Es van submergir en la vida del poble escoltant la vox populi i ajudant la gent tant com podien. Calapuja era el poble on tenien casa, a tocar del llac Titicaca, a 4000 metres sobre el nivell del mar. Era una terra dura, pelada, amb variacions de temperatura entre el dia i la nit que podien anar dels -15 graus de la nit als 15 graus durant el dia.
Van coincidir cronològicament amb l'activitat gerrillero-terrorista del Sendero Luminoso que solia aparèixer per aquells indrets. De vegades, per la nit, gitats però desperts, sentien els trets de les armes. Això significava que al dia següent caldria soterrar algun pobre vilatà. A la nit tornaven a sonar trets; ara, dels soldats de l'exèrcit, anunciant un altre soterrar, és clar.
Altres morien víctimes de la misèria. Ells mateixos oficiaven el funeral. Mai no podran oblidar, encara que visquen cent anys, aquell dia que van soterrar un nadó innocent com una llàgrima. No tenien diners els seus pares. El van encabir dins d'una capsa de sabates. Després van beure cervesa amb els hòmens del poble, en un intent d'ofegar la pena infinita sota aquell cel blau i l'aire tallant com una espasa.

Van tornar a la petita ciutat. Per a alguns seran sempre un exemple d'entrega alliberadora. Per a altres, embolicats en covardies inconscients, potser són una molèstia que intenten esborrar.

miércoles, 7 de septiembre de 2016

Las golondrinas de tu risa

I

Me sobreviene la nostalgia
Como tormenta de verano,
Inesperada y recia.
Tendrá la culpa
Esa canción eterna
De Jacques Brel;
Ne me quittes pas...
Brincan los martillos
De un piano en blanco y negro
Sobre el erial
De mi pecho envejecido.
Bailan
Las golondrinas de tu risa
Ante mis ojos
Que tanto te han mirado,
Y la bandera de tu pelo al viento
Me invita a la batalla de quererte.
Voy a salir de mi trinchera;
Apunta al corazón,
No yerres,
Porque, si fallas,
Te voy a hacer
Mi prisionera.

  
II

Cuando la oscura luz
De tu ausencia argentina
Ilumine, bendita
Mis vacilantes pasos...
Cuando tu blanco amor,
Liviana mariposa
Que jugaba a inquietarnos,
En mi jardín habite,
Y mueva, caprichosa,
El aire del recuerdo...
Cuando ya me haya ido
-porque vivir es irse-
Me matará el dolor,
Pero prometo
Que no me vencerá
El frío del olvido.



III

Si lloras,
Recorreré el camino
Hacia la fuente de tus ojos.
Si ríes, me volveré paloma
Para seguir de cerca
El tierno vuelo
De tu alegría luminosa.
Si duermes,
Caminaré descalzo,
Insomne peregrino,
Sin perturbar tu sueño.
Recogeré en mis manos,
Temblorosas y abiertas,
Como limosna dulce,
El pan de tu mirada.


IV

Vuelve el canto
Del pájaro enjaulado,
Y vuelve el sol que lo ilumina.
Quizás espera
Una mano benigna
Que destroce barrotes
Y abra puertas.



jueves, 1 de septiembre de 2016

El ventre fosc del vaixell

No és un número; és un pare.
No és un número; és una mare.
No és un número; és una filla.
No és un número; és un fill.
No és un número; és un amic.
No és un número; és una vida.

No naufraguen números; naufraguen persones. Cinc-centes persones ofegades reposen en un taüt comunitari: el ventre fosc del vaixell. Altres dos-centes (o més) ofegades també, a coberta.

Ho podem reduir tot a una fitxa:
Data; a l'alba del 19 d'abril de 2015.
Lloc; a 112 km de Líbia, i a 130 de l'illa italiana de Lampedusa.
Morts (confirmats), 24; (estimats) de 700 a 950.
Supervivents, 28.
Uns taüts blancs guarden les restes dels pocs cadàvers  recuperats a la mar. Ningú sap el nom. A la fotografia se'n veuen dos: el número 92 i el 14.
Al seu poble africà, la família del 14 i del 92 mai més no sabran res d'aquell que els va prometre que tornaria amb diners guanyats en terres llunyanes, per tal que els seus fills pogueren eixir de la presó de la fam.
Els van embarcar en aquell Titànic de la misèria, que s'enfonsà en la mar blava i tranquil·la.
Mentrestant, en un transatlàntic enorme, ella està prenent el sol a la vora d'una piscina situada en la part alta del vaixell; ell llegeix desganat una revista mundana, mentre el sol lluenteja exageradament la cadena d'or que duu al coll. Tenen un problema, un gran problema: no saben quin vestit han de triar per al sopar festiu que s'ha de celebrar a la nit.
Els nàufrags del barcone no tenen aquest problema. Només tenen uns texans vells, una camisa i una dessuadora. I, és clar, en aquell vaixell desencaixat, on van comprimits com les sardines en el tonell, no se celebra res. Allí es viatja acompanyats de la por i res més.
Només tenen un desig: baixar a terra! Estan a tocar! Pujaran al vaixell que se'ls acosta i travessaran la frontera d'Europa. Tots! Tots volen saltar. Tots fan cap al lateral del vaixell, que es decanta, i cauen a l'aigua centenars de migrants. El vaixell s'enfonsa, amb cinc-cents migrants empresonats al seu ventre fosc.
Malgrat els esforços d'alguns barcos que hi fan cap, només poden rescatar vint-i-quatre cadàvers i vint-i-vuit supervivents.
No ha calgut cap iceberg per enfonsar aquest transatlàntic dels miserables. N'hi ha hagut prou amb la perversitat dels moderns negrers africans que els cobren molts diners per encabir-los dins d'aquells vells vaixells. Amb la perversitat d'ells i amb la mort de les consciències dels països rics, els dirigents dels quals només tenen discursos estopencs i falsos.
No estiguem segurs que estem segurs en els nostres castells de benestar, protegits pels soldats. 30.000 morts innocents en la guerra de la fam, i en les guerres de la indústria armamentista, ofegats en el Mare Nostrum, són prou com per generar en la "naturalesa social" algun tipus de reacció imprevisible. Quan parlo de "la naturalesa social", em refereixo a les reaccions massives i espontànies. La naturlesa social té els seus procesos, llargs de vegades, però que acaben sorgint a la superfície, tot superant fronteres i enterraments silenciosos i ocultats.
Sembla que ha mort l'esperit revolucionari en el món global. Els polítics no paren de fabricar discursos i armes. Són incapaços d'escombrar la fam que assassina cada dia milers i milers de víctimes innocents. Qui són els polítics? Els que regeixen la polis, la ciutat. En les democràcies els polítics són els representants del poble, diuen. Els polítics que fabriquen armes i discursos som, en realitat, nosaltres, el poble covard i atemorit per les veus dels manadors. ¿És possible una vaga dels treballadors de la mort, que es passen hores i més hores fabricant armes? ¿És possible una vaga dels científics que gasten la seua vida i els sous altíssims que perceben, en desenvolupar armaments atòmics, o "més refinats" -les armes químiques-? Si no hi ha una activació de les consciències, aquestes vagues mai no es faran. Avui, quan els efectes de les armes són globals, ja no serveix aquell principi: "si vis pacem, para bellum". Només val aquest altre: "si vis pacem, para panem". És un contingut de consciència fonamental: el pa global en el món global.

viernes, 1 de julio de 2016

Salvar vidas - Despertar conciencias

Die Ereignisse kommen zu uns, nicht wir zu ihnen.
G. ANDERS, pàgina 117 del primer volum de la seua obra Die Antiquiertheit des Menschen.

Aquesta frase, en català és: els esdeveniments vénen a nosaltres, no anem nosaltres a ells.

Aquesta pàgina que copiem de la magnífica traducció castellana feta per Josep Monter, cal que siga llegida amb interés i profunditat.
La manipulación del hombre llega a domicilio como una provisión, que no se diferencia en nada de la del gas o la electricidad. Pero lo que se envía no son sólo productos artísticos, por ejemplo música o comedias radiofónicas, sino precisamente los sucesos reales, al menos los que son escogidos, limpiados químicamente y preparados para nosotros como "realidad" o como sustituto de ésta. Quien quiere "estar enterado': quien quiere saber lo que hay afuera, ha de recluirse en casa, donde los acontecimientos, "distribuidos para su visión", ya están esperando a salir de la cañería para él al igual que el agua corriente. ¿Cómo iba a ser capaz de encontrar fuera, en el caos de lo real, algo real, que tuviera un significado más que local? Porque, de hecho, el mundo externo tapa al mundo externo. Sólo cuando se ha echado el cerrojo a la puerta tras de nosotros lo externo nos resulta visible; sólo cuando nos hemos convertido en mónadas sin ventanas, se nos refleja el universo; sólo cuando nos hemos dedicado a la torre hasta el punto de, en vez de estar presos, estamos instalados en ella, se nos ofrece y nos sobreviene el mundo.

És a dir, en el nostre món sotmés a la iconomania, no connectem amb la realitat. Els esdeveniments, allò que esdevé, ens és mostrat a la pantalla de la televisió o del smartphone, acompanyat normalment per la paraula d'un testimoni o d'un comentador allunyat del lloc dels fets, però especialitzat en embolcallar la imatge amb paraules.
"La realitat des del sofà" podria ser el lema dels consumidors de televisió, ràdio i smartphone. "La realitat in se"  és la que perceben només els qui van al lloc de l'esdeveniment i es submergeixen en ell.
Per definició, la realitat des del sofà és una falsedat servida a casa, a milions de cases en tot el Planeta. Dic 'per definició', perquè la imago mundi està sempre condicionada per la circumstància. Però el mundus real és quelcom no exacatament equivalent  a la imago mundi. La imago és una representació, una imaginació que substitueix allò que està realment més enllà de la representació.

Vull fer referència a un fet d'abast mundial i a un grup que s'acosta a l'esdeveniment i s'implica directament, vitalment.
El fet: l'interminable migració de milions de persones que fugen de la guerra, de la fam, de la misèria.

Gommone, barcone, scafisti... Aquestes paraules italianes són impreses cada dia als diaris italians, perquè cada dia arriben a les costes italianes del sud centenars -o milers- d'africans fugitius, comprimits dins d'una barca inflable, o en un vaixell mig esquarterat, sovint sense ningú que el sàpiga regir, ja que els scafisti -mariners d'ofici- , havent cobrat milers de dòlars als migrants, abandonen el vaixell per evitar ser detinguts per les forces de la Marina italiana.
Això fa més fàcil l'Esdeveniment: el gommone o el barcone s'enfonsen amb tots els viatgers. Alguns queden surant en la superfície, esperant...la mort, o la salvació, si arriben a temps alguns vaixells de rescat. Entren en acció, entre altres, els membres de 'Metges sense fronteres'. Ells van a l'entranya de l'esdeveniment, rescaten humans reals, entre plors i mirades agraïdes, protegint els més febles, duent-los a port.

Els que no som capaços d'anar a l'esdeveniment, o no podem anar-hi, però tampoc creiem en "la realitat des del sofà", podem, almenys donar suport emotiu i econòmic als qui treballen en el camp de la misèria. Apropant-nos a ells, obtenim un benefici molt gran: ens desperten les consciències ensopides per un consumisme desfermat i una submissió a les ordres dels dictadors dineraris.