lunes, 25 de enero de 2016

L'hort de la Sort

L'HORT DE LA SORT
  
No és, l'hivern, l'estació de la mort, sinó, de la dormició. Els qui dormen no estan morts; i, de tant en tant, es desperten.

És un capvespre de les darreries de gener, quan ja la gent no es desitja un bon any nou, perquè ja no és nou del tot. Ja han passat prou dies per haver-se complit els nous naixements i les morts dels benvolguts. Inexorable, el temps no fa marxa enrere.
Estem a l'Hort de la Sort, intentant fotografiar algun ocell. Caminem curosos damunt la terra tova del troç on encara és petit i tendre el planter d'hortalisses. Ni la terra ni els arbres estan formigats: les formigues reposen a les galeries del formiguer, gaudint del menjar que hi van guardar durant els dies llargs i calorosos de l'estiu, mentre les cigales malfeineres no paraven de cantar escondides en l'ombra dels arbres ben fullats. Passem per la vora d'un favar ufanós que dóna els primers fruits. Les faveres estan florides; mai hauria pensat que tinguessen unes flors tan delicades i hermoses; una planta plebeua amb ornamentacions de princesa.
Al costat de l'hort n'hi ha un altre, amb un casalici blanquejat. Hi creix un pi sempre vestit amb fulles perennes, i també un arbre despullat de les fulles caduques. Entre les rames retallades al cel es veu un niu gran i ben construït. Serà un bon lloc per covar els ous i criar els pollets nou-nascuts, quan arribe el temps de primavera. Surt de la casa una senyora d'amable càracter i de narrativa fàcil i clara. Ens fa saber que en aquell niu habiten les tòrtores. "Al meu home, que me se va morir fa poc, sempre li ho dia, que no matare les tòrtores, pobretes. El meu home era caçador, però les tòrtores no les matava".
Se'ns presenta "Platxetes", un gos jovenet, blanc, amb platxes de colors. Lladrugueja sense parar. La senyora diu que li fa molta companyia. "Si se'm moria, ja pluc plegar gàbies". "És que, de quan se va morir l'home, tinc una pena molt gran; això és una pena molt grossa; més que quan no tens què posar a l'olla."
Acabem la xarratola i seguim recorrent l'hort. El sol s'ha post darrere la serralda del Caro i envermelleix tènuement uns núvols plans i trencats. Una parella de gats quiets ens miren de reüll, desconfiats. A poc a poc, gradualment, s'espessa la foscor, mentre la lluna s'eleva pel Coll de l'Alba, una mica emboirada, a dos dies de fer el ple.

El ronc d'un tractor -només això- em recorda que el món de les màquines i la pressa segueix allà fora. 

0 comentarios:

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

<< Página principal