viernes, 16 de septiembre de 2016

Una capsa de sabates

Els està esperant a l'aeroport. Vénen, en un vol transoceànic, del Perú. Apareixen els dos. Ei! En són tres! Els acompanya un infant quètxua, de pell bruna i amb el cabell molt negre i espés. Se saluden efusivament. Estan contents de retrobar-se. No s'havien vist des de feia més de tres anys; des del dia de la boda; una boda senzilla, sense exageracions. Era una parella jove i ben plantada. Tenien treball assegurat i un món d'amics per conviure feliçment. Però van decidir altra cosa. Havien entés clarament que hi ha una diferència molt gran entre dir el que s'ha de fer i fer el que s'ha de fer. El sentit de la fe catòlica els va empènyer; "katholikós" vol dir, en grec, "universal". La fe catòlica calia viure-la més enllà de les fronteres reduïdes als àmbits localistes. I calia viure-la intensament, disposats a alliberar-se de les minúcies quotidianes, i lluitar per l'alliberament dels qui vivien oprimits pel treball esclau.
Van fer cap a l'altiplà del Perú, on no arribaven ni tan sols els llargs braços de les estructures institucionals; polítiques o religioses; tant s'hi val. Es van submergir en la vida del poble escoltant la vox populi i ajudant la gent tant com podien. Calapuja era el poble on tenien casa, a tocar del llac Titicaca, a 4000 metres sobre el nivell del mar. Era una terra dura, pelada, amb variacions de temperatura entre el dia i la nit que podien anar dels -15 graus de la nit als 15 graus durant el dia.
Van coincidir cronològicament amb l'activitat gerrillero-terrorista del Sendero Luminoso que solia aparèixer per aquells indrets. De vegades, per la nit, gitats però desperts, sentien els trets de les armes. Això significava que al dia següent caldria soterrar algun pobre vilatà. A la nit tornaven a sonar trets; ara, dels soldats de l'exèrcit, anunciant un altre soterrar, és clar.
Altres morien víctimes de la misèria. Ells mateixos oficiaven el funeral. Mai no podran oblidar, encara que visquen cent anys, aquell dia que van soterrar un nadó innocent com una llàgrima. No tenien diners els seus pares. El van encabir dins d'una capsa de sabates. Després van beure cervesa amb els hòmens del poble, en un intent d'ofegar la pena infinita sota aquell cel blau i l'aire tallant com una espasa.

Van tornar a la petita ciutat. Per a alguns seran sempre un exemple d'entrega alliberadora. Per a altres, embolicats en covardies inconscients, potser són una molèstia que intenten esborrar.

miércoles, 7 de septiembre de 2016

Las golondrinas de tu risa

I

Me sobreviene la nostalgia
Como tormenta de verano,
Inesperada y recia.
Tendrá la culpa
Esa canción eterna
De Jacques Brel;
Ne me quittes pas...
Brincan los martillos
De un piano en blanco y negro
Sobre el erial
De mi pecho envejecido.
Bailan
Las golondrinas de tu risa
Ante mis ojos
Que tanto te han mirado,
Y la bandera de tu pelo al viento
Me invita a la batalla de quererte.
Voy a salir de mi trinchera;
Apunta al corazón,
No yerres,
Porque, si fallas,
Te voy a hacer
Mi prisionera.

  
II

Cuando la oscura luz
De tu ausencia argentina
Ilumine, bendita
Mis vacilantes pasos...
Cuando tu blanco amor,
Liviana mariposa
Que jugaba a inquietarnos,
En mi jardín habite,
Y mueva, caprichosa,
El aire del recuerdo...
Cuando ya me haya ido
-porque vivir es irse-
Me matará el dolor,
Pero prometo
Que no me vencerá
El frío del olvido.



III

Si lloras,
Recorreré el camino
Hacia la fuente de tus ojos.
Si ríes, me volveré paloma
Para seguir de cerca
El tierno vuelo
De tu alegría luminosa.
Si duermes,
Caminaré descalzo,
Insomne peregrino,
Sin perturbar tu sueño.
Recogeré en mis manos,
Temblorosas y abiertas,
Como limosna dulce,
El pan de tu mirada.


IV

Vuelve el canto
Del pájaro enjaulado,
Y vuelve el sol que lo ilumina.
Quizás espera
Una mano benigna
Que destroce barrotes
Y abra puertas.



jueves, 1 de septiembre de 2016

El ventre fosc del vaixell

No és un número; és un pare.
No és un número; és una mare.
No és un número; és una filla.
No és un número; és un fill.
No és un número; és un amic.
No és un número; és una vida.

No naufraguen números; naufraguen persones. Cinc-centes persones ofegades reposen en un taüt comunitari: el ventre fosc del vaixell. Altres dos-centes (o més) ofegades també, a coberta.

Ho podem reduir tot a una fitxa:
Data; a l'alba del 19 d'abril de 2015.
Lloc; a 112 km de Líbia, i a 130 de l'illa italiana de Lampedusa.
Morts (confirmats), 24; (estimats) de 700 a 950.
Supervivents, 28.
Uns taüts blancs guarden les restes dels pocs cadàvers  recuperats a la mar. Ningú sap el nom. A la fotografia se'n veuen dos: el número 92 i el 14.
Al seu poble africà, la família del 14 i del 92 mai més no sabran res d'aquell que els va prometre que tornaria amb diners guanyats en terres llunyanes, per tal que els seus fills pogueren eixir de la presó de la fam.
Els van embarcar en aquell Titànic de la misèria, que s'enfonsà en la mar blava i tranquil·la.
Mentrestant, en un transatlàntic enorme, ella està prenent el sol a la vora d'una piscina situada en la part alta del vaixell; ell llegeix desganat una revista mundana, mentre el sol lluenteja exageradament la cadena d'or que duu al coll. Tenen un problema, un gran problema: no saben quin vestit han de triar per al sopar festiu que s'ha de celebrar a la nit.
Els nàufrags del barcone no tenen aquest problema. Només tenen uns texans vells, una camisa i una dessuadora. I, és clar, en aquell vaixell desencaixat, on van comprimits com les sardines en el tonell, no se celebra res. Allí es viatja acompanyats de la por i res més.
Només tenen un desig: baixar a terra! Estan a tocar! Pujaran al vaixell que se'ls acosta i travessaran la frontera d'Europa. Tots! Tots volen saltar. Tots fan cap al lateral del vaixell, que es decanta, i cauen a l'aigua centenars de migrants. El vaixell s'enfonsa, amb cinc-cents migrants empresonats al seu ventre fosc.
Malgrat els esforços d'alguns barcos que hi fan cap, només poden rescatar vint-i-quatre cadàvers i vint-i-vuit supervivents.
No ha calgut cap iceberg per enfonsar aquest transatlàntic dels miserables. N'hi ha hagut prou amb la perversitat dels moderns negrers africans que els cobren molts diners per encabir-los dins d'aquells vells vaixells. Amb la perversitat d'ells i amb la mort de les consciències dels països rics, els dirigents dels quals només tenen discursos estopencs i falsos.
No estiguem segurs que estem segurs en els nostres castells de benestar, protegits pels soldats. 30.000 morts innocents en la guerra de la fam, i en les guerres de la indústria armamentista, ofegats en el Mare Nostrum, són prou com per generar en la "naturalesa social" algun tipus de reacció imprevisible. Quan parlo de "la naturalesa social", em refereixo a les reaccions massives i espontànies. La naturlesa social té els seus procesos, llargs de vegades, però que acaben sorgint a la superfície, tot superant fronteres i enterraments silenciosos i ocultats.
Sembla que ha mort l'esperit revolucionari en el món global. Els polítics no paren de fabricar discursos i armes. Són incapaços d'escombrar la fam que assassina cada dia milers i milers de víctimes innocents. Qui són els polítics? Els que regeixen la polis, la ciutat. En les democràcies els polítics són els representants del poble, diuen. Els polítics que fabriquen armes i discursos som, en realitat, nosaltres, el poble covard i atemorit per les veus dels manadors. ¿És possible una vaga dels treballadors de la mort, que es passen hores i més hores fabricant armes? ¿És possible una vaga dels científics que gasten la seua vida i els sous altíssims que perceben, en desenvolupar armaments atòmics, o "més refinats" -les armes químiques-? Si no hi ha una activació de les consciències, aquestes vagues mai no es faran. Avui, quan els efectes de les armes són globals, ja no serveix aquell principi: "si vis pacem, para bellum". Només val aquest altre: "si vis pacem, para panem". És un contingut de consciència fonamental: el pa global en el món global.