jueves, 1 de septiembre de 2016

El ventre fosc del vaixell

No és un número; és un pare.
No és un número; és una mare.
No és un número; és una filla.
No és un número; és un fill.
No és un número; és un amic.
No és un número; és una vida.

No naufraguen números; naufraguen persones. Cinc-centes persones ofegades reposen en un taüt comunitari: el ventre fosc del vaixell. Altres dos-centes (o més) ofegades també, a coberta.

Ho podem reduir tot a una fitxa:
Data; a l'alba del 19 d'abril de 2015.
Lloc; a 112 km de Líbia, i a 130 de l'illa italiana de Lampedusa.
Morts (confirmats), 24; (estimats) de 700 a 950.
Supervivents, 28.
Uns taüts blancs guarden les restes dels pocs cadàvers  recuperats a la mar. Ningú sap el nom. A la fotografia se'n veuen dos: el número 92 i el 14.
Al seu poble africà, la família del 14 i del 92 mai més no sabran res d'aquell que els va prometre que tornaria amb diners guanyats en terres llunyanes, per tal que els seus fills pogueren eixir de la presó de la fam.
Els van embarcar en aquell Titànic de la misèria, que s'enfonsà en la mar blava i tranquil·la.
Mentrestant, en un transatlàntic enorme, ella està prenent el sol a la vora d'una piscina situada en la part alta del vaixell; ell llegeix desganat una revista mundana, mentre el sol lluenteja exageradament la cadena d'or que duu al coll. Tenen un problema, un gran problema: no saben quin vestit han de triar per al sopar festiu que s'ha de celebrar a la nit.
Els nàufrags del barcone no tenen aquest problema. Només tenen uns texans vells, una camisa i una dessuadora. I, és clar, en aquell vaixell desencaixat, on van comprimits com les sardines en el tonell, no se celebra res. Allí es viatja acompanyats de la por i res més.
Només tenen un desig: baixar a terra! Estan a tocar! Pujaran al vaixell que se'ls acosta i travessaran la frontera d'Europa. Tots! Tots volen saltar. Tots fan cap al lateral del vaixell, que es decanta, i cauen a l'aigua centenars de migrants. El vaixell s'enfonsa, amb cinc-cents migrants empresonats al seu ventre fosc.
Malgrat els esforços d'alguns barcos que hi fan cap, només poden rescatar vint-i-quatre cadàvers i vint-i-vuit supervivents.
No ha calgut cap iceberg per enfonsar aquest transatlàntic dels miserables. N'hi ha hagut prou amb la perversitat dels moderns negrers africans que els cobren molts diners per encabir-los dins d'aquells vells vaixells. Amb la perversitat d'ells i amb la mort de les consciències dels països rics, els dirigents dels quals només tenen discursos estopencs i falsos.
No estiguem segurs que estem segurs en els nostres castells de benestar, protegits pels soldats. 30.000 morts innocents en la guerra de la fam, i en les guerres de la indústria armamentista, ofegats en el Mare Nostrum, són prou com per generar en la "naturalesa social" algun tipus de reacció imprevisible. Quan parlo de "la naturalesa social", em refereixo a les reaccions massives i espontànies. La naturlesa social té els seus procesos, llargs de vegades, però que acaben sorgint a la superfície, tot superant fronteres i enterraments silenciosos i ocultats.
Sembla que ha mort l'esperit revolucionari en el món global. Els polítics no paren de fabricar discursos i armes. Són incapaços d'escombrar la fam que assassina cada dia milers i milers de víctimes innocents. Qui són els polítics? Els que regeixen la polis, la ciutat. En les democràcies els polítics són els representants del poble, diuen. Els polítics que fabriquen armes i discursos som, en realitat, nosaltres, el poble covard i atemorit per les veus dels manadors. ¿És possible una vaga dels treballadors de la mort, que es passen hores i més hores fabricant armes? ¿És possible una vaga dels científics que gasten la seua vida i els sous altíssims que perceben, en desenvolupar armaments atòmics, o "més refinats" -les armes químiques-? Si no hi ha una activació de les consciències, aquestes vagues mai no es faran. Avui, quan els efectes de les armes són globals, ja no serveix aquell principi: "si vis pacem, para bellum". Només val aquest altre: "si vis pacem, para panem". És un contingut de consciència fonamental: el pa global en el món global.

1 comentarios:

Blogger maria antonia antoli segura ha dicho...

Desgraciadamente evolucionamos muy despacio y a veces las respuestas no son fáciles.Mejor hacer sociología preventiva"por pura supervivencia global".Pero las voces se silencian y las buenas actitudes se adormecen esperando.Y el sufrimiento sigue y sigue...La pelota está en todos los tejados.

2 de septiembre de 2016, 8:19  

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

<< Página principal