lunes, 13 de marzo de 2017

El Gulag africà


Resultat d'imatges de gulag

Literalmente, «Gulag» es un acrónimo para denominar a la Dirección general de Campos de Trabajo; con el tiempo, y según explica la escritora Anne Applebaum en su libro Gulag: Una historia, la palabra Gulag ha venido a denominar además no sólo la administración de los campos de concentración sino también al sistema soviético de trabajos forzados en sí mismo, en todas sus formas y variedades: campos de trabajo, de castigo, de criminales y políticos, de mujeres, de niños o de tránsito. O incluso más, los prisioneros en alguna ocasión lo llamaron triturador de carne: las detenciones, los interrogatorios, el transporte en vehículos de ganado, el trabajo forzoso, la destrucción de familias, los años perdidos en el exilio, las muertes prematuras e innecesarias.

"Les morts prematures i innecessàries". La mort és necessària, sí; però la mort "imperada" pels amos de l'Imperi és una mort immoral. La mort "natural" és el final d'una vida que segueix el ritme particular de cada persona. Cada dia moren milions de persones al món, de mort "natural"; és la neteja inevitable que permet la renovació de la vida global. Hi ha, però, una diferència bàsica entre els qui poden viure la vida com un enfrontament a la mort i els qui naixen ja morts, perquè la falta d'aliment converteix la llum del despertar en la foscor del somni profund, en incapacitat de percebre la bellesa de la Terra i el goig de viure. Una garba d'ossos i pell; això són els pobres xiquets a qui les mares no poden alletar, ni donar-los aliment.
¿On estan els polítics que puguen aturar la catàtrofe? Us parlo d'aquesta nota apareguda al diari:
"El responsable d'Afers Humanitaris de l'ONU, Stephen O'Brien, ha advertit davant del Consell de Seguretat que hi ha 20 milions de persones en risc de morir d'inanició en països en conflicte.
"Estem en un moment crític de la història. Des de principis d'any ens estem enfrontant a la major crisi humanitària des de la creació de les Nacions Unides"
Els quatre països més afectats són el Iemen, el Sudan del Sud, Somàlia i Nigèria. Fa una setmana, Somàlia va denunciar la mort per fam de 110 persones.
"Sense un esforç global col·lectiu i coordinat, la gent simplement morirà de fam."
O'Brien ha reclamat una ajuda internacional de 4.400 milions de dòlars abans del juliol per evitar una catàstrofe."

Ja sé que la culpa de la situació no és directament nostra; però sí que ho és indirectament. Sabem que l'Àfrica és actualment un immens Gulag del que no poden escapar milions i milions de gent mísera, famolenca, brutalment oprimida pels grups armats que es maten entre si i maten els innocents habitants de la terra eixuta i els camps cremats. Avui no parlarem de la culpa ni dels culpables que han originat aquesta situació. El que està clar és que moriran com gossos famolencs, si no fem res. I nosaltres també morirem perquè se'ns morirà la consciència, i un home amb la consciència morta és com un tronc podrit on la saba no genera vida.
Ajuntem-nos, proclamem amb la veu dels qui no en tenen que no hi ha dret, destapem la misèria moral dels Chicago Boys i de les multinacionals del menjar que han convertit els aliments en valors de la Borsa, indiferents als qui no en tenen, d'aliments. Tinguem la dignitat de no fartar-nos com bèsties en els nostres banquets. Cridem ben fort: Es lebe die Revolution!




martes, 28 de febrero de 2017

Les cares de la vida

A primera hora del matí, quan encara no t’has espolsat la son de les parpelles, ja sou el ronc dels motors. Comença la jornada. Els autocars inicien un torn de viatges que durarà tot el dia.
Podeu trobar tota mena de viatgers. Els més matiners solen ser hòmens de negocis que tenen concertada alguna reunió matutina a la capital catalana, o bé, treballadors i treballadores que “enganxen” molt d’hora.
És gran la diversitat. Aquí tens el drogata farfallós que no sap on es troba, com aquell que diu, i pregunta preus i horaris repetidament, sense aconseguir fixar-los a la ment, talment emboirada que no pot regir-lo.
Un grup de jóvens negres esperen a les andanes. Han d’anar a terres lleidatanes, a collir pomes i altres fruits. Molts d’ells es van jugar la vida fent la travessa del Mediterrani, amuntegats com si foren una mercaderia. La fam i la taca del desert que s’estén cada any i anorrea les pastures i els cultius, els van empènyer cap al paradís europeu, un lloc on la gent menja quan te gana! Treballaran al camp i estalviaran quatre xavos per poder ajudar a sobreviure la seua gent que els queda tan lluny.
En un banc seu una dona encara jove. Duu el cap cofat amb un mocador policrom ben ajustat i lligat a la part del clatell amb una llaçada. És fàcil endevinar que li ha caigut el cabell; és un efecte de la quimioteràpia. Ella, que tenia els pits més bonics del món, els ha hagut d’entregar al bisturí, que hi ha furgat i retallat per exterminar les tossudes cèl·lules del càncer. Manté una postura digna; té una mirada ferma, pròpia d’aquelles persones que no s’arronsen quan vénen maldades. Està convençuda que guanyarà la partida.
Una dona petitíssima i els seu company van vestits amb equip de ciclistes. Pleguen les bicicletes, les guarden al maleter i pugen a l’autocar. Al cap d’una estona cabotegen; els guanya el cansament. Han somiat fa dies en fer una escapada fugint de la ciutat sorollosa, i ara tornen al solc, perquè han de treballar a la ciutat sorollosa, si volen menjar.
En un racó, la noieta amb cara de fàstic. No pot alliberar-se! Un altre cap de setmana a les tenebres! Va dir que no hi aniria, però hi va anar. El soroll explosiu, les llums canviants i llampegants, les primeres copes... fins sortir de la discoteca, i fumar i prendre el que havia dit que no prendria mai més, i la carn sense amor, fastiguejant. El cap a punt d’esclatar. S’adorm finalment sense voler saber res de ningú.
Avui hi ha un xivarri a tota l’estació. Els escolars van d’excursió. No importa si van a la muntanya o a la ciutat. Els il·lusiona el fet de trencar la rutina de les classes. Les mares jóvens i algun pare, xarren en petits grups; esperen que l’autocar inicie la marxa.
Unes dones han anat a la ciutat a fer compres, perquè és temps de rebaixes, o perquè necessiten algun atuell o alguna tela, o canviar les ulleres. Xarren contentes, animades.


A l’estació d’autobusos, ja veieu, podem contemplar les cares de la vida.

lunes, 13 de febrero de 2017

Les ovelles devoren els hòmens

Al blog d’avui trobareu un text de “Utopia”, de Thomas More. És clarivident i descarat front als capitalistes anglesos de principis del segle XVI.
Només cal que ho apliquem a les terres devastades d’Àfrica i altres territoris del planeta, i trobarem explicació a moltes situacions d’injustícia global que semblen inexplicables.


Las ovejas -contesté- vuestras ovejas. Tan mansas y tan acostumbradas a alimentarse con sobriedad, son ahora, según dicen, tan voraces y asilvestradas que devoran hasta a los mismos hombres, devastando campos y asolando casas y aldeas. Vemos, en efecto, a los nobles, los ricos y hasta a los mismos abades, santos varones, en todos los lugares del reino donde se cría la lana más fina y más cara..., y no bastándoles lo que tenían para vivir con lujo y ociosidad, a cuenta del bien común -cuando no en su perjuicio- ahora no dejan nada para cultivos. Lo cercan todo, y para ello, si es necesario derribar casas, destruyen las aldeas no dejando en pie más que las iglesias que dedican a establo de las ovejas. No satisfechos con los espacios reservados a caza y viveros, estos piadosos varones convierten en pastizales desiertos todos los cultivos y granjas. Para que uno de estos garduños -inexplicable y atroz peste del pueblo- pueda cercar una serie de tierras unificadas con varios miles de yugadas, ha tenido que forzar a sus colonos a que le vendan sus tierras. Para ello, unas veces se ha adelantado a cercarlas con engaño, otras los ha cargado de injurias, y otras los ha acorralado con pleitos y vejaciones. Y así tienen que marcharse como pueden hombres, mujeres, maridos, esposas, huérfanos, viudas, padres con hijos pequeños, familias más numerosas que ricas, pues la tierra necesita muchos brazos. Emigran de sus lugares conocidos y acostumbrados sin encontrar dónde asentarse. Ante la necesidad de dejar sus enseres, ya de por sí de escaso valor, tienen que venderlos al más bajo precio. Y luego de agotar en su ir y venir el poco dinero que tenían, ¿qué otro camino les queda más que robar y exponerse a que les ahorquen con todo derecho o irse por esos caminos pidiendo limosna? En tal caso, pueden acabar también en la cárcel como maleantes, vagos, por más que ellos se empeñen en trabajar, si no hay nadie que quiera darles trabajo. Por otra parte, ¿cómo darles trabajo si en las faenas del campo que era lo suyo ya no hay nada que hacer? Ya no se siembra. Y para las faenas del pastoreo, con un pastor o boyero sobra para guiarlos rebaños en tierras que labradas necesitaban muchos más brazos. Así se explica también que, en muchos lugares, los precios de los víveres hayan subido vertiginosamente. Y lo más extraño es que la lana se ha puesto tan cara, que la pobre gente de estas tierras no puede comprar ni la de la más ínfima calidad... De esta manera, mucha gente sin trabajo cae en la ociosidad.
Por si fuera poco, después de incrementarse los pastizales, la epizootia diezmó las ovejas, como si la ira de Dios descargara sobre los rebaños su cólera por la codicia de los dueños. Hubiera sido más justo haberla dejado caer sobre la cabeza de éstos. Pues no se ha de creer, que, aunque el número de ovejas haya aumentado, no por ello baja el precio de la lana. La verdad es que, si bien no existe un «monopolio» en el sentido de que sea uno quien la vende, sí existe un «oligopolio». El negocio de la lana ha caído en manos de unos cuantos que, además, son ricos. Ahora bien, éstos no tienen prisa en vender antes de lo que les convenga. Y no les conviene sino a buen precio. Por la misma razón, e incluso con más fuerza, se han encarecido las otras especies de vacuno. La destrucción de los establos y la reducción del área cultivada, ha traído como consecuencia que nadie se preocupe de su reproducción y de su cría. Porque estos nuevos ricos no se preocupan de obtener crías de vacuno o de ovino. Las compran flacas y a bajo precio en otros sitios y las engordan en sus pastizales para venderlas después al mejor precio.

viernes, 20 de enero de 2017

El silenci de la neu

A la llar es mantenien vives les brases d'un color vermellós, il·luminades quan les revifàvem i en fèiem saltar espurnalls, fent anar l'aire dels pulmons a través del bufador, un tub de metall, o, en cases més pobres, alguna canya. A banda i banda de la braserada es col·locaven dos tronques de carrasca que es consumien molt lentament i mantenien la calor fins i tot quan les brases s'anaven convertint en punyats de cendra. El pare i la mare seien a cada costat de la llar; això, sí: cadascú, al seu; sempre, al seu.
L'estovor del foc i el cansament d'un dia ple de corredisses ens vencien, als xiquets. Se'ns anaven tancant les parpelles. O siga que dèiem bonanit i anàvem a dormir.
A l'hivern més crugo, quan el fred era molt intens, després de sopar, les mares posaven botelles de xampany plenes d'aigua bullint, ben tapades, al llit, entre el matalap i les mantes cobertores i l'edredó. Ens posàvem al llit com petits cabirols al jaç, amb la caldoreta de les botelles encomanada als peus. A poc a poc s'escalfaven els llançols gebrats i ens adormíem plàcidament.
En ser el demà, del llit estant, ja sabíem que havia nevat durant la nit; es percebia el silenci de la neu. No se sentien les ferradures dels matxos ni l'esquelleig del bestiar. No se sentia la xarratola de les veïnes ni la garleria dels pardalets vilers. No se sentia res. El món estava cobert pel sileci de la neu. Abans de nevar, l'aire s'encalmava i el cel es tornava uniforme, gris, una mica blanquinós. Quan vèiem caure la neu, quedàvem badocs davant d'aquell fenomen tan especial; la neu era silenciosa, monacal, contràriament al gotellam sorollós de la pluja. Nevava durant hores seguides; el mantell que tot ho cobria anava creixent sense pausa. Obries el finestró del balcó i veies el pardalet tot estarrufat, posat damunt del fil de la llum.La teulada de la casa d'enfront, coberta de neu; i uns llargs "caramels" de gel que penjaven del ràfel. Quedaven també nevats uns rams de panisses col·locats en un balcó. Segur que el pardalet ja els tenia ataüllats per poder menjar-se'ls.


Els matalaps eren de llana. De tant en tant es descosien per estovar la llana endurida. Al poble venia sovint el matalaper de la Cuba, un llogarret de l'Aragó fronterer amb el País Valencià. Era un home no molt gran, sarmentós, que venia caminant des del seu poble i emprenia una dura jornada de treball. Duia una fina vergueta de corronyer, amb la qual colpia la llana que s'anava convertint en flocalls esbufats. Després calia tornar a lligar la roba del matalap, que tenia vint puntades, si era per a un llit de matrimoni, i algunes menys, si era més petit. La primera nit del matalap nou t'enfonsaves, literalment, en un somni suau i profund. 

lunes, 2 de enero de 2017

El calendari

El calendari és un memorandum fonamentat en el gir que fa la Terra sobre si mateixa al voltant d'un eix imaginari i en el camí que recorre en una elíptica imaginària al voltant del sol. Per entendre aquesta descripció, sempre he tingut present el joc de la sarrompa; és el mot que donem als Ports de Morella al que en altres llocs s'anomena baldufa, trompa o trompitxol. És aquella mena de pera, de fusta, a la qual se li enrosca un cordell. Quan ja està ben cordat, fas un cop impulsiu, desenroscant-lo totalment; la sarrompa volta sobre si mateixa, i a la vegada recorre un espai, depenent de l'habilitat del jugador.
Tornem al calendari. A cada gir que fa la Terra sobre si mateixa l'anomenem "dia", i al camí que fa per recórrer tota l'elíptica, l'anomenem "any". Com la memòria de l'home és feble, a partir de les calendes romanes (calendae ) que designaven el primer dia de cada mes, s'han imprés, al llarg dels segles, diversos tipus de calendaris que, en principi, serveixen per situar-nos en el temps i en l'espai. Actualment els calendaris més corrents estan impresos en paper, on els números indiquen el dia, la setmana, el mes i l'any.
Aquesta ficció matemàtica és "la cara exterior" del calendari. El "contingut interior" és la vida i la mort dels humans.
Per exemple: el dia 1 de gener de 2017 va ser per a molts milions de gent dia de silenci i de dormir fins a la vesprada, per desempallegar-se i desempatxar-se dels efectes de massa beure i massa menjar. El mateix dia, però, el recordaran mil africans com l'intent fracassat de superar la xarxa metàl·lica de sis metres d'alçada coronada per ganivets feridors que marca la frontera de Ceuta; només dos ho van aconseguir al preu de talls i ferides.

Aquesta pàgina us la dedico als qui teniu la paciència de llegir els escrits del meu blog. Uns desitjo un "calendari interior" que us òmpliga la vida de bones obres envers els altres i de bones obres dels altres vers vosaltres.

lunes, 19 de diciembre de 2016

Hospital “La Guerra”

L’hospital més conegut de Madrid duu el nom de “La Paz”. Un nom ben adequat. El mot “hospital”, derivat del llatí hospes, hospitis -hoste de pas- travessa molts segles i ha conservat sempre un significat de bondat, misericòrdia, acolliment. Al meu poble –igual que a molts altres de la península- hi ha un carrer que es diu “de l’hospitalet”. Els rodamóns i vola-passants tenien, si més no, un aixopluc on poder dormir arrecerats i protegits contra les sobtades vicissituds de la fosca nit.
M’ha arribat el butlletí de Metges sense fronteres per via online, amb un video que mostra el simulacre d’atac contra l’hospital La Paz, de Madrid. Les negres ombres dels avions caça bombarders passen ràpides sobre la façana, mentre se sent el repicat sec de les metralladores. Finalment, unes explosions virtuals destrueixen l’interior de l’edifici. Tot i que el muntatge és només virtual, la gent que hi assisteix, plantats al carrer, sostenint a les mans unes espelmes humils, mostra un espant en la mirada.
S’ha tornat una pràctica usual, en les guerres actuals de l’Orient Mitjà, el bombardeig dels hospitals ubicats en terreny enemic. Els estrategues militars poden argumentar a favor d’esta pràctica perquè, sota l’empara hospitalària, poden refugiar-se tropes enemigues. Aquest argument el puc tornar ad hominem. Si fos vàlid, el podríem aplicar als palaus presidencials i residències dels mandataris, i als que hi viuen als voltants, puix que allà, amb tota seguretat, sí que s’amaguen soldats.
La violència de les màquines de matar s’ha tornat tan gran, i la covardia dels guerrejadors rics ha crescut tant, que ja es busquen les víctimes més innocents i també aquells que volen ajudar-les, siguen del bàndol que siguen. Els reis o conductors de la tropa, els Condottieri, mercenaris italians ben pagats per les ciutats que defensaven, aquests conductors de la soldadesca anaven al camp de batalla, exposats a les armes de l’enemic; molts d’ells morien o eren greument ferits en aquells encontres. Ara, els manadors es queden a casa ben protegits; des d’allà, a milers de quilòmetres del lloc on ocorre la batalla, ordenen el llançament de bombes atòmiques, incendiàries, de raïm...; i ordenen que siguen llançades sobre... els hospitals, que han esdevingut llocs de mort i de terror, ben altrament del que haurien de ser i han estat fins que la perversitat d’alguns els ha destruït literalment.

Tinguem coratge per dir el NO més afirmatiu que conec: No a la guerra!

miércoles, 30 de noviembre de 2016

El mur del diner

Ha arribat el fred i la pluja.Queden lluny aquells dies tòrrids i les caloroses nits estiuenques. Era fàcil sobreviure en l’estació assolellada; només calia romandre quiet, assegut en un banc a la plaça i regar la gargamella amb vi o cervesa, cobrir-se el cap amb un barret, i deixar que el sol complís el seu viatge quotidià. Com no plovia mai, a la nit podia dormir en qualsevol lloc, a l’aire lliure. La càrrega d’alcohol consumit li emboirava la consciència i l’ajudava a vèncer l’insomni generat per la xafogor. Gaudia sempre de la companyia d’un gosset espavilat que no parava d’alenar per vèncer la calor, gitat als peus del seu amo.
Ara és diferent. L’ambient és humit i fred. Vespreja massa prompte. Plovisqueja sovint i són freqüents i sobtades les gotellades. Ell no té paraigua. S’aixopluga sota algun balcó. No té casa. Està massa desorientat per anar a cercar un centre d’acolliment on unes monges valentes i benvolents tenen cura dels exclosos socials.
Avui ha recaptat poques almoines; no soparà; s’acabarà el vi que li queda en un recipient de cartró.
Les parpelles se li tanquen; es mor de son. Entra al rebedor d’un banc. Adossades a la paret del fons, dos màquines anomenades “caixers”, reben la visita de clients que, després d’haver premut unes tecles i d’haver polzejat a la pantalla, agafen els diners que surten per un badall estret, i se’n van.
Ell es prepara el jaç: uns cartrons sobre el terra dur i polit l’aïllen del sòl; damunt col·loca dos mantes una mica mullades, i es gita vestit. No té calefacció, ni comú, ni llençols nets... Només té son; una son pesada com una roda de molí. S’adorm profundament.
Assabentaran el director del banc d’aquesta anomalia. A la nit següent la porta queda tancada amb clau. Ell no pot entrar a la seua “suite”. La seua petita venjança és que tampoc poden entrar els clients del banc, que remuguen enfurismats i impotents.
El diner és un mur que encercla en un espai de seguretat els rics, i deixa fora de la murada els miserables. Fins ara, la concreta presència d’un pidolaire remou alguna consciència de gent del carrer, que deixen anar unes monedes fraccionàries. Ell gaudeix de la llibertat de poder comprar el que més li plau que no coincideix amb el que més necessita. De fet, ho necessita tot, i, per tant, té el dret d’escollir el que més li plaga. Aprofita la ocasió! Quan tot el diner siga virtual, ja no podràs escollir. T’ompliran el sarró de barres de pa –d’eixe que asseca en poques hores- de llaunes de sardines i d’alguna botella d’aigua. De cervesa, no! Han de vetlar per la teua salut. En aquell moment el mur serà més gran que mai i no el podràs superar. El diner serà virtual, i la teua misèria serà real.

Ahir, quan sortia de sopar, ens vam encontrar a la vorera, i em vas desitjar bona nit. Jo et vaig contestar amb la mateixa salutació, sobtat i amb veu baixa, mentre el client bancari no podia obrir la porta.

lunes, 7 de noviembre de 2016

Kapitän Klaus Vogel, en España "ellos" no existen

Mientras algunos malgastan el don del habla, hilvanando discursos vacíos, otros actúan. Han convertido el Parlamento en mercadillo de la parlería. Se parapetan detrás de leyes injustas para resistir la vergüenza de la muerte de 4220 ahogados durante los diez primeros meses del 2016, ahogados, según recuento oficial, en las aguas del Mediterráneo. Para todos "ellos" no habrá Juegos del Mediterráneo ni en el 2018, ni nunca. Ellos se jugaron la vida y la han perdido.
Los políticos españoles han realizado un ejercicio supremo de esa parlería sin fin en un juego de esgrima que ha durado 315 días, hasta encender el semáforo verde -verde que te quiero verde- para que se pudiera constituir un nuevo gobierno o un gobierno remozado.
En medio de tanta controversia, nadie se preocupó de "ellos"; "ellos" no existen. Siguen muriendo sin pausa. Nada puede impedirlo; o, por ajustarnos más, nadie quiere impedirlo. Toda la miseria africana no merece el esfuerzo real de los ricos y bien armados, para salvar las vidas de los pobres e indefensos. Clamor y acción hacen falta para salvar a esos oprimidos, y para despertar nuestras conciencias del sopor que las invade. Clamor del Papa Francisco avergonzado en cierto modo de presidir "la Iglesia de los pobres" -¿quién se acuerda de ello?- y la fraternidad universal. Clamor que no ha tenido ninguna resonancia entre los parlanchines parlamentarios.
¿Acción? La Rusia otra vez imperial presume de haber construido el avión de guerra más letal, el T-50, capaz de portar misiles nucleares, y alcanzar la velocidad de 2.500 kilómetros por hora. Los del otro imperio andan envueltos en la "campaña electoral", reducida a un intercambio de insultos entre una señora de sonrisa exterior fácil y un pelirrojo vociferante.
La acción la ponen en marcha gente de conciencia viva. El capitán Klaus Vogel es uno de ellos. Es capitán de navío. Tiene 59 años. Ha surcado los océanos al mando de los Containerschiffen, esos enormes barcos que transportan, de un lado a otro del mundo, centenares, miles de contenedores llenos de productos producidos aquí y consumidos allá, o producidos allá y consumidos aquí.
Vogel tiene mujer e hijos. Ha comprendido que esos africanos que se embarcan sin ni siquiera saber nadar, a la deriva, huyendo de la muerte en tierra, aunque la encuentren en el mar, esos africanos también tienen mujer e hijos, que también embarcan buscando un futuro luminoso para sus hijos. No pueden protegerse de la lluvia de bombas; no pueden escapar de las garras del hambre. Ha pasado a la acción. Con dinero propio y de familiares y amigos, ha adquirido un barco, el Aquarius, con el que navega por el Mare Nostrum, ojo avizor para salvar a los ocupantes de barcazas o lanchas neumáticas, en trance de muerte. Como escribe la periodista Caterina Lobenstein, el 21 de abril de 2016 en el periódico die Zeit "él oye cómo gritan, ve cómo tiemblan, huele cómo huelen". Está allí, cerca, sin discursos.
Por una vez me sumo al lenguaje militar.


- ¡A sus órdenes, mi capitán!

viernes, 16 de septiembre de 2016

Una capsa de sabates

Els està esperant a l'aeroport. Vénen, en un vol transoceànic, del Perú. Apareixen els dos. Ei! En són tres! Els acompanya un infant quètxua, de pell bruna i amb el cabell molt negre i espés. Se saluden efusivament. Estan contents de retrobar-se. No s'havien vist des de feia més de tres anys; des del dia de la boda; una boda senzilla, sense exageracions. Era una parella jove i ben plantada. Tenien treball assegurat i un món d'amics per conviure feliçment. Però van decidir altra cosa. Havien entés clarament que hi ha una diferència molt gran entre dir el que s'ha de fer i fer el que s'ha de fer. El sentit de la fe catòlica els va empènyer; "katholikós" vol dir, en grec, "universal". La fe catòlica calia viure-la més enllà de les fronteres reduïdes als àmbits localistes. I calia viure-la intensament, disposats a alliberar-se de les minúcies quotidianes, i lluitar per l'alliberament dels qui vivien oprimits pel treball esclau.
Van fer cap a l'altiplà del Perú, on no arribaven ni tan sols els llargs braços de les estructures institucionals; polítiques o religioses; tant s'hi val. Es van submergir en la vida del poble escoltant la vox populi i ajudant la gent tant com podien. Calapuja era el poble on tenien casa, a tocar del llac Titicaca, a 4000 metres sobre el nivell del mar. Era una terra dura, pelada, amb variacions de temperatura entre el dia i la nit que podien anar dels -15 graus de la nit als 15 graus durant el dia.
Van coincidir cronològicament amb l'activitat gerrillero-terrorista del Sendero Luminoso que solia aparèixer per aquells indrets. De vegades, per la nit, gitats però desperts, sentien els trets de les armes. Això significava que al dia següent caldria soterrar algun pobre vilatà. A la nit tornaven a sonar trets; ara, dels soldats de l'exèrcit, anunciant un altre soterrar, és clar.
Altres morien víctimes de la misèria. Ells mateixos oficiaven el funeral. Mai no podran oblidar, encara que visquen cent anys, aquell dia que van soterrar un nadó innocent com una llàgrima. No tenien diners els seus pares. El van encabir dins d'una capsa de sabates. Després van beure cervesa amb els hòmens del poble, en un intent d'ofegar la pena infinita sota aquell cel blau i l'aire tallant com una espasa.

Van tornar a la petita ciutat. Per a alguns seran sempre un exemple d'entrega alliberadora. Per a altres, embolicats en covardies inconscients, potser són una molèstia que intenten esborrar.

miércoles, 7 de septiembre de 2016

Las golondrinas de tu risa

I

Me sobreviene la nostalgia
Como tormenta de verano,
Inesperada y recia.
Tendrá la culpa
Esa canción eterna
De Jacques Brel;
Ne me quittes pas...
Brincan los martillos
De un piano en blanco y negro
Sobre el erial
De mi pecho envejecido.
Bailan
Las golondrinas de tu risa
Ante mis ojos
Que tanto te han mirado,
Y la bandera de tu pelo al viento
Me invita a la batalla de quererte.
Voy a salir de mi trinchera;
Apunta al corazón,
No yerres,
Porque, si fallas,
Te voy a hacer
Mi prisionera.

  
II

Cuando la oscura luz
De tu ausencia argentina
Ilumine, bendita
Mis vacilantes pasos...
Cuando tu blanco amor,
Liviana mariposa
Que jugaba a inquietarnos,
En mi jardín habite,
Y mueva, caprichosa,
El aire del recuerdo...
Cuando ya me haya ido
-porque vivir es irse-
Me matará el dolor,
Pero prometo
Que no me vencerá
El frío del olvido.



III

Si lloras,
Recorreré el camino
Hacia la fuente de tus ojos.
Si ríes, me volveré paloma
Para seguir de cerca
El tierno vuelo
De tu alegría luminosa.
Si duermes,
Caminaré descalzo,
Insomne peregrino,
Sin perturbar tu sueño.
Recogeré en mis manos,
Temblorosas y abiertas,
Como limosna dulce,
El pan de tu mirada.


IV

Vuelve el canto
Del pájaro enjaulado,
Y vuelve el sol que lo ilumina.
Quizás espera
Una mano benigna
Que destroce barrotes
Y abra puertas.