El primer viatge dels molts que
vaig repetir durant tres anys entre Tortosa i Roma, vaig fer parada i fonda a
VENTIMIGLIA , una ciutat fronterera amb el territori francès, però amb
idiosincràsia intaliana.
L'hostaler era una mica panxut,
xarraire i cara-contenta. Amb quatre frases que jo duia preparades, amb algun
ressó de la llengua llatina, i amb una atenció ferma a la gesticulació de
l'hostaler -els italians parlen amb les mans-, ens vam entendre, i vaig sopar
el primer plat de spagetti en terra italiana.
Fins aquí, tot com m'ho havia
imaginat. Vaig sortir a passejar abans d'anar a dormir. Em vaig quedar sobtat
en girar una cantonada: a una paret hi havia apegades unes esqueles mortuòries
-tinta negra sobre paper blanc- que notificaven el nom del mort i el lloc i
l'hora de l'enterrament. Més endavant vaig descobrir la veneració que senten
pels avantpassats, en compliment d'una tradició pervivents des de la Roma
antiga. El dia de difunts els cementiris són un eixam de llumetes enmig de la
foscor nocturna.
Ventimiglia és ciutat protagonista
en el butlletí de setembre de 2017 editat per l'ONG Metges Sense Fronteres.
Molts dels africans que arriben per mar al sud d'Itàlia van pujant cap al nord,
amb mil dificultats, en direcció a l'Europa central. Segurament el més difícil
és travessar la frontera estatal; en aquest cas, la frontera ítalo-francesa. En
l'informe del butlletí es parla d'una persona concreta que s'anomena Gebreel.
Té 28 anys. Son pare va ser assassinat en un lloc del Sudan. Ell va partir del
seu país; no podia romandre ennierat a casa; havia de guanyar algun diner per
ajudar a la nombrosa família. Va fer cap a Líbia, on va treballar com un esclau
durant 3 anys. Quan ja havia reunit algun diner, va ser segrestat pels
carronyaires que estan sempre a l'aguait i actuen massa sovint. Segrestat i
tancat durant un any en un calabós fosc, i maltractat sense pietat mentre
exigien a la seua família que els paguessin un rescat. Quan va poder
desempallegar-se d'aquella colla de bandits, va embarcar-se en una pastera i va
fer cap al sud d'Itàlia, que malauradament no donava abast per acollir
dignament els africans més miserables arribats a la costa.
Molts emigrants feien cap a
Ventimiglia i vivien en condicions deplorables durant el dia i la nit. Dormien
sota un pont.
Els van ajudar gent de la parròquia
de Sant Antonio alle Gianchette que van donar refugi a un centenar d'emigrants
i fins i tot serveis de salut per part d'un metge voluntari. Són la gent del
poble els qui posen en pràctica el que jo anomeno "moral utòpica
global".
Si anaven en tren o cotxe a França,
la majoria de vegades eren descoberts i els feien tornar a Itàlia. Finalment
alguns li pagaven a un guia que els menava per senderols ocults dels Alps
marítims i entraven secretament en territori francés.
Si un dia torno a Ventimiglia, espero no trobar
cap esquela mortuòria amb el nom de Gebreel. Que visca llargs anys i la seua
família.