jueves, 28 de septiembre de 2017

Una esquela a Ventimiglia

El primer viatge dels molts que vaig repetir durant tres anys entre Tortosa i Roma, vaig fer parada i fonda a VENTIMIGLIA , una ciutat fronterera amb el territori francès, però amb idiosincràsia intaliana.
L'hostaler era una mica panxut, xarraire i cara-contenta. Amb quatre frases que jo duia preparades, amb algun ressó de la llengua llatina, i amb una atenció ferma a la gesticulació de l'hostaler -els italians parlen amb les mans-, ens vam entendre, i vaig sopar el primer plat de spagetti en terra italiana.
Fins aquí, tot com m'ho havia imaginat. Vaig sortir a passejar abans d'anar a dormir. Em vaig quedar sobtat en girar una cantonada: a una paret hi havia apegades unes esqueles mortuòries -tinta negra sobre paper blanc- que notificaven el nom del mort i el lloc i l'hora de l'enterrament. Més endavant vaig descobrir la veneració que senten pels avantpassats, en compliment d'una tradició pervivents des de la Roma antiga. El dia de difunts els cementiris són un eixam de llumetes enmig de la foscor nocturna.
Ventimiglia és ciutat protagonista en el butlletí de setembre de 2017 editat per l'ONG Metges Sense Fronteres. Molts dels africans que arriben per mar al sud d'Itàlia van pujant cap al nord, amb mil dificultats, en direcció a l'Europa central. Segurament el més difícil és travessar la frontera estatal; en aquest cas, la frontera ítalo-francesa. En l'informe del butlletí es parla d'una persona concreta que s'anomena Gebreel. Té 28 anys. Son pare va ser assassinat en un lloc del Sudan. Ell va partir del seu país; no podia romandre ennierat a casa; havia de guanyar algun diner per ajudar a la nombrosa família. Va fer cap a Líbia, on va treballar com un esclau durant 3 anys. Quan ja havia reunit algun diner, va ser segrestat pels carronyaires que estan sempre a l'aguait i actuen massa sovint. Segrestat i tancat durant un any en un calabós fosc, i maltractat sense pietat mentre exigien a la seua família que els paguessin un rescat. Quan va poder desempallegar-se d'aquella colla de bandits, va embarcar-se en una pastera i va fer cap al sud d'Itàlia, que malauradament no donava abast per acollir dignament els africans més miserables arribats a la costa.
Molts emigrants feien cap a Ventimiglia i vivien en condicions deplorables durant el dia i la nit. Dormien sota un pont.
Els van ajudar gent de la parròquia de Sant Antonio alle Gianchette que van donar refugi a un centenar d'emigrants i fins i tot serveis de salut per part d'un metge voluntari. Són la gent del poble els qui posen en pràctica el que jo anomeno "moral utòpica global".
Si anaven en tren o cotxe a França, la majoria de vegades eren descoberts i els feien tornar a Itàlia. Finalment alguns li pagaven a un guia que els menava per senderols ocults dels Alps marítims i entraven secretament en territori francés.
Si un dia torno a Ventimiglia, espero no trobar cap esquela mortuòria amb el nom de Gebreel. Que visca llargs anys i la seua família.

2 comentarios:

  1. l'exemple d'aquesta gent del poble ITALIANS i GRECS que posen en pràctica el que anomenes "moral utòpica global" és el petit i no menys important pas endavant i en contra de les "in-morals tòpiques locals, étniques o tribals" dels meus americans o europeus "els primers"

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Obro poc el blog. Ara he vist el teu comentari essencial. Quan recupere "energia pensant" vull aprofundir el concepte "moral u-tòpica global". Seran benvinguts els teus comentaris i suggeriments

      Eliminar