El nus de la corbata

Acaben una reunió de ministres i el portaveu surt a la palestra. Duu corbata ben lluenta, neta, i amb un nus perfecte. Ara, amb el nus ben fet, ja pot parlar i explicar les excel•lències del seu govern. 

Hi ha, però, milions d’humans que no tenen corbata, ni vestit, ni sabates lluentes, ni camisa neta i planxada. Viuen i moren en la misèria.

Vespreja. La ciutat no té estructura; només és un nombre de cases disperses. Són petits habitacles construïts amb toves rogenques, en harmonia amb el terra, la pell del desert. Una mesquita pobra, construïda també amb toves, es fa notar una mica amb el seu minaret.

Un traficant de persones africà, però no negre, rep els bitllets de mans de jóvens negres. A poqueta nit cada viatger es prepara per suportar la duresa del trajecte, tot travessant l’infinit desert. Es posa un passamuntanyes i unes ulleres de sol. Cal protegir el cap i, sobretot, els ulls, de la fina arena que aixecaran les furgonetes amb les rodes girant a gran velocitat. Els emigrants pugen a la caixa dels vehicles. La majoria es posen uns guants per agafar-se fortament a unes estaques i poder aguantar els sotracs de la cursa. Viatgen de nit, tota la nit, sense coronar mai l’horitzó del desert que és com un mar de sorra. En fer-se de dia, pugen tots a la caixa d’un camió gran que continuarà la marxa. En un punt concret s’atura i un “equip d’emergència” llança botelles d’aigua a la caixa que són enxampades al vol per les mans encondolides. No se sap si aquest és un acte de misericòrdia, o una acció calculada per tal que no es mori de set cap d’aquells emigrants que encara no han pagat el viatge marítim.

Quan arriben a la costa líbia, si tenen prou diners, embarquen en una d’aquelles llantxes inflades, arrestellats fins que no en cap ni un més i es llancen a la incerta aventura. Els traficants de persones han posat el combustible just perquè la pastera puga superar la distància del mar libi i, un cop situats en mar obert, se suposa que algú els rescatarà de les urpes del naufragi.

El senyor de la corbata manté el nus impecable; ni una arruga desfà la llisor de la seda.

La gent sap que han mort ofegats més de trenta mil emigrants en el Mediterrani, i alguns els pregunten als polítics què fan, de què parlen en les sessions parlamentàries, si encara s’atreveixen a proclamar el lema fonamental: “liberté, egalité, fraternité”. 

El senyor del nus de la corbata parla de les fronteres. Que no vinguen els miserables. Tenen una planificació els senyors del nus de la corbata: “l’esclavatge negatiu”. Pagaran als països de l’altra riba per tal que mantinguen els emigrants dins del seu territori, en centres que esdevenen presons dissimulades on, especialment a Líbia, es cometen tota mena d’abusos contra els emigrants, especialment contra les dones. 

Els del nus de la corbata han trobat la solució: “l’esclavatge negatiu”. No volen comprar esclaus; paguen perquè no travessen les fronteres “nostres” aquella gent que put. Encara put més el senyor del nus de la corbata.