viernes, 29 de diciembre de 2017

Seguir con vida

La rica Europa ha encontrado una solución: convertir la miseria real en miseria virtual. Los náufragos reales, los esclavos reales son "traducidos" a imágenes de la realidad envueltas en el mantón de discursos tan sonoros como huecos. Una vez realizada esa "traducción", solo queda la labor de distracción: consiste en ocupar los hogares con la invasión de noticieros televisivos o radiofónicos, de mil bagatelas políticas repetidas noche y día, y en exponer alguna imagen de la miseria extrema "causada" por una catástrofe de la Naturaleza o por una ristra de guerras y masacres.
El comportamiento de la rica Unión Europea, tan egoísta, tan mezquino, tan hipócrita, parece que nos conduce a un pesimismo extremo que no quiere saber nada de la moral utópica global. Muy al contrario, cada Estado se preocupa de mantener intactos sus proyectos futuros sin atender a los fugitivos del hambre y de la guerra. No quieren acoger a esos seres humanos derrotados ante la vida, ante la guerra y las injusticias, ante el Sistema Capitalista Global que parece haber nacido para producir sin parar objetos que son arrastrados por el tifón de la especulación monetaria hasta las grandes redes del consumo programado. En eso pasamos la vida: en producir y consumir, soterrados bajo un alud de "cosas", olvidando a las personas. Cosas que se convierten en juguetes para distraernos y entretenernos, aniquilando toda capacidad de reacción o revolución global. Así estamos.
Parece imposible la moral utópica global.
A punto de perder toda esperanza, llegan al hall del hotel cuatro jovencitas serenas y limpias, sin tatuajes ni zarandajas. Llevan pañuelo cubriendo el pelo, pero dejando a la vista sus caras inocentes. La portavoz pregunta el precio de una habitación individual. Supone que en TORTOSA no hay albergues para vagabundos. Cuando saben que hay uno atendido por unas monjas, deciden ir a visitarlo. Si está lleno, volverán al hotel y entre las cuatro reunirán el importe para que aquel sin-techo y sin-nombre pueda contemplar las estrellas desde el cobijo de una habitación con calefacción.

A punto de perder toda esperanza, sucedió el hecho que describo. Un hecho "tan sencillo" rompió el hielo del pesimismo. Y pensé o soñé -dejadme soñar- que una moral utópica global es posible. Una moral que les permita a los pobres algo tan necesario, tan básico, como es "seguir con vida".

miércoles, 6 de diciembre de 2017

Un vent nocturn i gelat

Fa fred, un fred nocturn, un fred sonor, acompanyat per la inclemència d'un vent insistent. He encès una barreta de les dos que té una petita estufa elèctrica que m'escalfa els peus i les cames. No puc deixar de pensar en els emigrants que ara mateix es troben en una situació dramàtica, perduts sense guia en la mar fosca i amenaçadora.
Una dessuadora amb caputxa i uns pantalons texans és tot el que tenen; poca roba per fer una llarga travessada; poca, i mullada, que fa més insuportable el fred.
"En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se'n". Això és el que diu l'article 14.1 de la Declaració universal dels drets humans. Em semblen paraules mortes, només escorça de paraules, sense contingut, difícils de pronunciar per la gent acomodada, sense avergonyir-nos profundament. Vaig a dormir.
M'aixeco d'hora. Segueix bufant el vent gelat. No s'ha calmat en tota la nit. Quan surt el sol, l'habitació acarada a migdia s'escalfa  a poc a poc. L'astre sol és ambivalent; causa la vida o, de vegades, la mort. Ho comprovo en les plantes del balcó. N'hi ha que estan ufanoses; cerquen el sol i es giren cap al balcó per on entren els tebis raigs hivernals. Altres s'assequen perquè no poden assumir tanta energia. I moren alguns emigrants en intentar travessar el desert.
A estes hores primerenques els emigrants, apinyats en la llanxa de goma, agraeixen la presència del sol matiner. L'aigua és, però, molt freda. Els ulls lleganyosos, fits en l'horitzó, per veure si es perfila la terra anhelada. La nit els ha posat la por al cor. Tremolen de fred. Una mare embolcalla la seua criatura amb una manta i l'envolta amb els braços. Ningú d'ells no ha llegit la Declaració sobre els drets humans. Tant s'hi val, perquè una cosa és saber-se de memòria els trenta articles, i una altra, posar-los en pràctica.

Per als qui arriben a la terra d'acolliment, bones festes en la fraternitat. Per als qui no hi han arribat, la promesa que seguirem lluitant perquè la justícia i la fraternitat esdevinguen reals, més enllà dels discursos oficials.

jueves, 28 de septiembre de 2017

Una esquela a Ventimiglia

El primer viatge dels molts que vaig repetir durant tres anys entre Tortosa i Roma, vaig fer parada i fonda a VENTIMIGLIA , una ciutat fronterera amb el territori francès, però amb idiosincràsia intaliana.
L'hostaler era una mica panxut, xarraire i cara-contenta. Amb quatre frases que jo duia preparades, amb algun ressó de la llengua llatina, i amb una atenció ferma a la gesticulació de l'hostaler -els italians parlen amb les mans-, ens vam entendre, i vaig sopar el primer plat de spagetti en terra italiana.
Fins aquí, tot com m'ho havia imaginat. Vaig sortir a passejar abans d'anar a dormir. Em vaig quedar sobtat en girar una cantonada: a una paret hi havia apegades unes esqueles mortuòries -tinta negra sobre paper blanc- que notificaven el nom del mort i el lloc i l'hora de l'enterrament. Més endavant vaig descobrir la veneració que senten pels avantpassats, en compliment d'una tradició pervivents des de la Roma antiga. El dia de difunts els cementiris són un eixam de llumetes enmig de la foscor nocturna.
Ventimiglia és ciutat protagonista en el butlletí de setembre de 2017 editat per l'ONG Metges Sense Fronteres. Molts dels africans que arriben per mar al sud d'Itàlia van pujant cap al nord, amb mil dificultats, en direcció a l'Europa central. Segurament el més difícil és travessar la frontera estatal; en aquest cas, la frontera ítalo-francesa. En l'informe del butlletí es parla d'una persona concreta que s'anomena Gebreel. Té 28 anys. Son pare va ser assassinat en un lloc del Sudan. Ell va partir del seu país; no podia romandre ennierat a casa; havia de guanyar algun diner per ajudar a la nombrosa família. Va fer cap a Líbia, on va treballar com un esclau durant 3 anys. Quan ja havia reunit algun diner, va ser segrestat pels carronyaires que estan sempre a l'aguait i actuen massa sovint. Segrestat i tancat durant un any en un calabós fosc, i maltractat sense pietat mentre exigien a la seua família que els paguessin un rescat. Quan va poder desempallegar-se d'aquella colla de bandits, va embarcar-se en una pastera i va fer cap al sud d'Itàlia, que malauradament no donava abast per acollir dignament els africans més miserables arribats a la costa.
Molts emigrants feien cap a Ventimiglia i vivien en condicions deplorables durant el dia i la nit. Dormien sota un pont.
Els van ajudar gent de la parròquia de Sant Antonio alle Gianchette que van donar refugi a un centenar d'emigrants i fins i tot serveis de salut per part d'un metge voluntari. Són la gent del poble els qui posen en pràctica el que jo anomeno "moral utòpica global".
Si anaven en tren o cotxe a França, la majoria de vegades eren descoberts i els feien tornar a Itàlia. Finalment alguns li pagaven a un guia que els menava per senderols ocults dels Alps marítims i entraven secretament en territori francés.
Si un dia torno a Ventimiglia, espero no trobar cap esquela mortuòria amb el nom de Gebreel. Que visca llargs anys i la seua família.

martes, 12 de septiembre de 2017

El nus de la corbata

Acaben una reunió de ministres i el portaveu surt a la palestra. Duu corbata ben lluenta, neta, i amb un nus perfecte. Ara, amb el nus ben fet, ja pot parlar i explicar les excel•lències del seu govern. 
Hi ha, però, milions d’humans que no tenen corbata, ni vestit, ni sabates lluentes, ni camisa neta i planxada. Viuen i moren en la misèria.
Vespreja. La ciutat no té estructura; només és un nombre de cases disperses. Són petits habitacles construïts amb toves rogenques, en harmonia amb el terra, la pell del desert. Una mesquita pobra, construïda també amb toves, es fa notar una mica amb el seu minaret.
Un traficant de persones africà, però no negre, rep els bitllets de mans de jóvens negres. A poqueta nit cada viatger es prepara per suportar la duresa del trajecte, tot travessant l’infinit desert. Es posa un passamuntanyes i unes ulleres de sol. Cal protegir el cap i, sobretot, els ulls, de la fina arena que aixecaran les furgonetes amb les rodes girant a gran velocitat. Els emigrants pugen a la caixa dels vehicles. La majoria es posen uns guants per agafar-se fortament a unes estaques i poder aguantar els sotracs de la cursa. Viatgen de nit, tota la nit, sense coronar mai l’horitzó del desert que és com un mar de sorra. En fer-se de dia, pugen tots a la caixa d’un camió gran que continuarà la marxa. En un punt concret s’atura i un “equip d’emergència” llança botelles d’aigua a la caixa que són enxampades al vol per les mans encondolides. No se sap si aquest és un acte de misericòrdia, o una acció calculada per tal que no es mori de set cap d’aquells emigrants que encara no han pagat el viatge marítim.
Quan arriben a la costa líbia, si tenen prou diners, embarquen en una d’aquelles llantxes inflades, arrestellats fins que no en cap ni un més i es llancen a la incerta aventura. Els traficants de persones han posat el combustible just perquè la pastera puga superar la distància del mar libi i, un cop situats en mar obert, se suposa que algú els rescatarà de les urpes del naufragi.
El senyor de la corbata manté el nus impecable; ni una arruga desfà la llisor de la seda.
La gent sap que han mort ofegats més de trenta mil emigrants en el Mediterrani, i alguns els pregunten als polítics què fan, de què parlen en les sessions parlamentàries, si encara s’atreveixen a proclamar el lema fonamental: “liberté, egalité, fraternité”. 
El senyor del nus de la corbata parla de les fronteres. Que no vinguen els miserables. Tenen una planificació els senyors del nus de la corbata: “l’esclavatge negatiu”. Pagaran als països de l’altra riba per tal que mantinguen els emigrants dins del seu territori, en centres que esdevenen presons dissimulades on, especialment a Líbia, es cometen tota mena d’abusos contra els emigrants, especialment contra les dones. 
Els del nus de la corbata han trobat la solució: “l’esclavatge negatiu”. No volen comprar esclaus; paguen perquè no travessen les fronteres “nostres” aquella gent que put. Encara put més el senyor del nus de la corbata.

viernes, 16 de junio de 2017

Hic et nunc, illic et tunc; la revolució moral

Hic és un mot llatí que significa "aquí"; nunc vol dir "ara"; illic, allà; tunc, llavors. L'expressió que hem sentit tantes vegades hic et nunc vol dir "ara i aquí". I la que construeixo amb els altres mots, illic et tunc vol dir "llavors i allà".
La diferència entre les dos pel que fa a les coordenades d'espai i temps és evident; al menys, en el sentit gramatical i lingüístic. Però aquesta diferència gairebé desapareix del tot en la realitat física que suporta l'expressió gramatical. La velocitat de les màquines de transport i la instantaneïtat del sistema informàtic anul·len pràcticament la diferenciació. Ara bé, la moral té motivacions espirituals-intel·lectuals, però només és vàlida quan actua en la vida real dels humans.
Per tant cal entendre que, als nostres dies, no podem limitar el comportament moral a l'hic et nunc. Sabem què passa a qualsevol punt del globus terrestre en qualsevol moment del dia o de la nit. Per tant, no tenim excusa per amagar-nos en la nostra closca de caragol. Si encara som persones nuclears
i no pobres espantalls-additamentum, hem de reaccionar i empènyer la revolució moral. Hi ha gent que ho fa.
En aquest món instanti i global no podem fonamentar la nostra vida moral o, si voleu, la moral de la nostra vida sobre les curtes coordenades de l'hic et nunc. Jean ZIEGLER sol repetir en les conferències que dóna o en els intervius que li fan, que cada cinc segons de rellotge mor de fam un xiquet del món oprimit; i afegeix que en el nostre món on cada dia es llancen a la brossa tones d'aliments sobrers, cada mort d'aquests xiquets és un assassinat. Efectivament, el menjar és sobrer en el món dels rics, i tan escàs en el món empobrit, que milions d'humans moren directament de fam o, indirectament i prematura, de malalties que sorgeixen quan l'alimentació -menjar i aigua- és insana o molt deficient.
Cal, doncs, -ho hi ha altre camí- iniciar una revolució moral que naix del reconeixement que aquestes morts són assassinats, i els habitants del món ric, en som, en part, els botxins. La revolució moral; vet ací el que cal emprendre urgentment per salvar la vida de tants infants innocents i per salvar les nostres ànimes que brutegen, tal com expressa la dita catalana: "la vida del burgès: menjar, beure i no fer res". No pot ser que visquem guiats per aquest lema; és necessària la revolució moral que ha d'enfortir el nostre esperit debilitat per la superficialitat i el consumisme.

lunes, 13 de marzo de 2017

El Gulag africà


Resultat d'imatges de gulag

Literalmente, «Gulag» es un acrónimo para denominar a la Dirección general de Campos de Trabajo; con el tiempo, y según explica la escritora Anne Applebaum en su libro Gulag: Una historia, la palabra Gulag ha venido a denominar además no sólo la administración de los campos de concentración sino también al sistema soviético de trabajos forzados en sí mismo, en todas sus formas y variedades: campos de trabajo, de castigo, de criminales y políticos, de mujeres, de niños o de tránsito. O incluso más, los prisioneros en alguna ocasión lo llamaron triturador de carne: las detenciones, los interrogatorios, el transporte en vehículos de ganado, el trabajo forzoso, la destrucción de familias, los años perdidos en el exilio, las muertes prematuras e innecesarias.

"Les morts prematures i innecessàries". La mort és necessària, sí; però la mort "imperada" pels amos de l'Imperi és una mort immoral. La mort "natural" és el final d'una vida que segueix el ritme particular de cada persona. Cada dia moren milions de persones al món, de mort "natural"; és la neteja inevitable que permet la renovació de la vida global. Hi ha, però, una diferència bàsica entre els qui poden viure la vida com un enfrontament a la mort i els qui naixen ja morts, perquè la falta d'aliment converteix la llum del despertar en la foscor del somni profund, en incapacitat de percebre la bellesa de la Terra i el goig de viure. Una garba d'ossos i pell; això són els pobres xiquets a qui les mares no poden alletar, ni donar-los aliment.
¿On estan els polítics que puguen aturar la catàtrofe? Us parlo d'aquesta nota apareguda al diari:
"El responsable d'Afers Humanitaris de l'ONU, Stephen O'Brien, ha advertit davant del Consell de Seguretat que hi ha 20 milions de persones en risc de morir d'inanició en països en conflicte.
"Estem en un moment crític de la història. Des de principis d'any ens estem enfrontant a la major crisi humanitària des de la creació de les Nacions Unides"
Els quatre països més afectats són el Iemen, el Sudan del Sud, Somàlia i Nigèria. Fa una setmana, Somàlia va denunciar la mort per fam de 110 persones.
"Sense un esforç global col·lectiu i coordinat, la gent simplement morirà de fam."
O'Brien ha reclamat una ajuda internacional de 4.400 milions de dòlars abans del juliol per evitar una catàstrofe."

Ja sé que la culpa de la situació no és directament nostra; però sí que ho és indirectament. Sabem que l'Àfrica és actualment un immens Gulag del que no poden escapar milions i milions de gent mísera, famolenca, brutalment oprimida pels grups armats que es maten entre si i maten els innocents habitants de la terra eixuta i els camps cremats. Avui no parlarem de la culpa ni dels culpables que han originat aquesta situació. El que està clar és que moriran com gossos famolencs, si no fem res. I nosaltres també morirem perquè se'ns morirà la consciència, i un home amb la consciència morta és com un tronc podrit on la saba no genera vida.
Ajuntem-nos, proclamem amb la veu dels qui no en tenen que no hi ha dret, destapem la misèria moral dels Chicago Boys i de les multinacionals del menjar que han convertit els aliments en valors de la Borsa, indiferents als qui no en tenen, d'aliments. Tinguem la dignitat de no fartar-nos com bèsties en els nostres banquets. Cridem ben fort: Es lebe die Revolution!




martes, 28 de febrero de 2017

Les cares de la vida

A primera hora del matí, quan encara no t’has espolsat la son de les parpelles, ja sou el ronc dels motors. Comença la jornada. Els autocars inicien un torn de viatges que durarà tot el dia.
Podeu trobar tota mena de viatgers. Els més matiners solen ser hòmens de negocis que tenen concertada alguna reunió matutina a la capital catalana, o bé, treballadors i treballadores que “enganxen” molt d’hora.
És gran la diversitat. Aquí tens el drogata farfallós que no sap on es troba, com aquell que diu, i pregunta preus i horaris repetidament, sense aconseguir fixar-los a la ment, talment emboirada que no pot regir-lo.
Un grup de jóvens negres esperen a les andanes. Han d’anar a terres lleidatanes, a collir pomes i altres fruits. Molts d’ells es van jugar la vida fent la travessa del Mediterrani, amuntegats com si foren una mercaderia. La fam i la taca del desert que s’estén cada any i anorrea les pastures i els cultius, els van empènyer cap al paradís europeu, un lloc on la gent menja quan te gana! Treballaran al camp i estalviaran quatre xavos per poder ajudar a sobreviure la seua gent que els queda tan lluny.
En un banc seu una dona encara jove. Duu el cap cofat amb un mocador policrom ben ajustat i lligat a la part del clatell amb una llaçada. És fàcil endevinar que li ha caigut el cabell; és un efecte de la quimioteràpia. Ella, que tenia els pits més bonics del món, els ha hagut d’entregar al bisturí, que hi ha furgat i retallat per exterminar les tossudes cèl·lules del càncer. Manté una postura digna; té una mirada ferma, pròpia d’aquelles persones que no s’arronsen quan vénen maldades. Està convençuda que guanyarà la partida.
Una dona petitíssima i els seu company van vestits amb equip de ciclistes. Pleguen les bicicletes, les guarden al maleter i pugen a l’autocar. Al cap d’una estona cabotegen; els guanya el cansament. Han somiat fa dies en fer una escapada fugint de la ciutat sorollosa, i ara tornen al solc, perquè han de treballar a la ciutat sorollosa, si volen menjar.
En un racó, la noieta amb cara de fàstic. No pot alliberar-se! Un altre cap de setmana a les tenebres! Va dir que no hi aniria, però hi va anar. El soroll explosiu, les llums canviants i llampegants, les primeres copes... fins sortir de la discoteca, i fumar i prendre el que havia dit que no prendria mai més, i la carn sense amor, fastiguejant. El cap a punt d’esclatar. S’adorm finalment sense voler saber res de ningú.
Avui hi ha un xivarri a tota l’estació. Els escolars van d’excursió. No importa si van a la muntanya o a la ciutat. Els il·lusiona el fet de trencar la rutina de les classes. Les mares jóvens i algun pare, xarren en petits grups; esperen que l’autocar inicie la marxa.
Unes dones han anat a la ciutat a fer compres, perquè és temps de rebaixes, o perquè necessiten algun atuell o alguna tela, o canviar les ulleres. Xarren contentes, animades.


A l’estació d’autobusos, ja veieu, podem contemplar les cares de la vida.

lunes, 13 de febrero de 2017

Les ovelles devoren els hòmens

Al blog d’avui trobareu un text de “Utopia”, de Thomas More. És clarivident i descarat front als capitalistes anglesos de principis del segle XVI.
Només cal que ho apliquem a les terres devastades d’Àfrica i altres territoris del planeta, i trobarem explicació a moltes situacions d’injustícia global que semblen inexplicables.


Las ovejas -contesté- vuestras ovejas. Tan mansas y tan acostumbradas a alimentarse con sobriedad, son ahora, según dicen, tan voraces y asilvestradas que devoran hasta a los mismos hombres, devastando campos y asolando casas y aldeas. Vemos, en efecto, a los nobles, los ricos y hasta a los mismos abades, santos varones, en todos los lugares del reino donde se cría la lana más fina y más cara..., y no bastándoles lo que tenían para vivir con lujo y ociosidad, a cuenta del bien común -cuando no en su perjuicio- ahora no dejan nada para cultivos. Lo cercan todo, y para ello, si es necesario derribar casas, destruyen las aldeas no dejando en pie más que las iglesias que dedican a establo de las ovejas. No satisfechos con los espacios reservados a caza y viveros, estos piadosos varones convierten en pastizales desiertos todos los cultivos y granjas. Para que uno de estos garduños -inexplicable y atroz peste del pueblo- pueda cercar una serie de tierras unificadas con varios miles de yugadas, ha tenido que forzar a sus colonos a que le vendan sus tierras. Para ello, unas veces se ha adelantado a cercarlas con engaño, otras los ha cargado de injurias, y otras los ha acorralado con pleitos y vejaciones. Y así tienen que marcharse como pueden hombres, mujeres, maridos, esposas, huérfanos, viudas, padres con hijos pequeños, familias más numerosas que ricas, pues la tierra necesita muchos brazos. Emigran de sus lugares conocidos y acostumbrados sin encontrar dónde asentarse. Ante la necesidad de dejar sus enseres, ya de por sí de escaso valor, tienen que venderlos al más bajo precio. Y luego de agotar en su ir y venir el poco dinero que tenían, ¿qué otro camino les queda más que robar y exponerse a que les ahorquen con todo derecho o irse por esos caminos pidiendo limosna? En tal caso, pueden acabar también en la cárcel como maleantes, vagos, por más que ellos se empeñen en trabajar, si no hay nadie que quiera darles trabajo. Por otra parte, ¿cómo darles trabajo si en las faenas del campo que era lo suyo ya no hay nada que hacer? Ya no se siembra. Y para las faenas del pastoreo, con un pastor o boyero sobra para guiarlos rebaños en tierras que labradas necesitaban muchos más brazos. Así se explica también que, en muchos lugares, los precios de los víveres hayan subido vertiginosamente. Y lo más extraño es que la lana se ha puesto tan cara, que la pobre gente de estas tierras no puede comprar ni la de la más ínfima calidad... De esta manera, mucha gente sin trabajo cae en la ociosidad.
Por si fuera poco, después de incrementarse los pastizales, la epizootia diezmó las ovejas, como si la ira de Dios descargara sobre los rebaños su cólera por la codicia de los dueños. Hubiera sido más justo haberla dejado caer sobre la cabeza de éstos. Pues no se ha de creer, que, aunque el número de ovejas haya aumentado, no por ello baja el precio de la lana. La verdad es que, si bien no existe un «monopolio» en el sentido de que sea uno quien la vende, sí existe un «oligopolio». El negocio de la lana ha caído en manos de unos cuantos que, además, son ricos. Ahora bien, éstos no tienen prisa en vender antes de lo que les convenga. Y no les conviene sino a buen precio. Por la misma razón, e incluso con más fuerza, se han encarecido las otras especies de vacuno. La destrucción de los establos y la reducción del área cultivada, ha traído como consecuencia que nadie se preocupe de su reproducción y de su cría. Porque estos nuevos ricos no se preocupan de obtener crías de vacuno o de ovino. Las compran flacas y a bajo precio en otros sitios y las engordan en sus pastizales para venderlas después al mejor precio.

viernes, 20 de enero de 2017

El silenci de la neu

A la llar es mantenien vives les brases d'un color vermellós, il·luminades quan les revifàvem i en fèiem saltar espurnalls, fent anar l'aire dels pulmons a través del bufador, un tub de metall, o, en cases més pobres, alguna canya. A banda i banda de la braserada es col·locaven dos tronques de carrasca que es consumien molt lentament i mantenien la calor fins i tot quan les brases s'anaven convertint en punyats de cendra. El pare i la mare seien a cada costat de la llar; això, sí: cadascú, al seu; sempre, al seu.
L'estovor del foc i el cansament d'un dia ple de corredisses ens vencien, als xiquets. Se'ns anaven tancant les parpelles. O siga que dèiem bonanit i anàvem a dormir.
A l'hivern més crugo, quan el fred era molt intens, després de sopar, les mares posaven botelles de xampany plenes d'aigua bullint, ben tapades, al llit, entre el matalap i les mantes cobertores i l'edredó. Ens posàvem al llit com petits cabirols al jaç, amb la caldoreta de les botelles encomanada als peus. A poc a poc s'escalfaven els llançols gebrats i ens adormíem plàcidament.
En ser el demà, del llit estant, ja sabíem que havia nevat durant la nit; es percebia el silenci de la neu. No se sentien les ferradures dels matxos ni l'esquelleig del bestiar. No se sentia la xarratola de les veïnes ni la garleria dels pardalets vilers. No se sentia res. El món estava cobert pel sileci de la neu. Abans de nevar, l'aire s'encalmava i el cel es tornava uniforme, gris, una mica blanquinós. Quan vèiem caure la neu, quedàvem badocs davant d'aquell fenomen tan especial; la neu era silenciosa, monacal, contràriament al gotellam sorollós de la pluja. Nevava durant hores seguides; el mantell que tot ho cobria anava creixent sense pausa. Obries el finestró del balcó i veies el pardalet tot estarrufat, posat damunt del fil de la llum.La teulada de la casa d'enfront, coberta de neu; i uns llargs "caramels" de gel que penjaven del ràfel. Quedaven també nevats uns rams de panisses col·locats en un balcó. Segur que el pardalet ja els tenia ataüllats per poder menjar-se'ls.


Els matalaps eren de llana. De tant en tant es descosien per estovar la llana endurida. Al poble venia sovint el matalaper de la Cuba, un llogarret de l'Aragó fronterer amb el País Valencià. Era un home no molt gran, sarmentós, que venia caminant des del seu poble i emprenia una dura jornada de treball. Duia una fina vergueta de corronyer, amb la qual colpia la llana que s'anava convertint en flocalls esbufats. Després calia tornar a lligar la roba del matalap, que tenia vint puntades, si era per a un llit de matrimoni, i algunes menys, si era més petit. La primera nit del matalap nou t'enfonsaves, literalment, en un somni suau i profund. 

lunes, 2 de enero de 2017

El calendari

El calendari és un memorandum fonamentat en el gir que fa la Terra sobre si mateixa al voltant d'un eix imaginari i en el camí que recorre en una elíptica imaginària al voltant del sol. Per entendre aquesta descripció, sempre he tingut present el joc de la sarrompa; és el mot que donem als Ports de Morella al que en altres llocs s'anomena baldufa, trompa o trompitxol. És aquella mena de pera, de fusta, a la qual se li enrosca un cordell. Quan ja està ben cordat, fas un cop impulsiu, desenroscant-lo totalment; la sarrompa volta sobre si mateixa, i a la vegada recorre un espai, depenent de l'habilitat del jugador.
Tornem al calendari. A cada gir que fa la Terra sobre si mateixa l'anomenem "dia", i al camí que fa per recórrer tota l'elíptica, l'anomenem "any". Com la memòria de l'home és feble, a partir de les calendes romanes (calendae ) que designaven el primer dia de cada mes, s'han imprés, al llarg dels segles, diversos tipus de calendaris que, en principi, serveixen per situar-nos en el temps i en l'espai. Actualment els calendaris més corrents estan impresos en paper, on els números indiquen el dia, la setmana, el mes i l'any.
Aquesta ficció matemàtica és "la cara exterior" del calendari. El "contingut interior" és la vida i la mort dels humans.
Per exemple: el dia 1 de gener de 2017 va ser per a molts milions de gent dia de silenci i de dormir fins a la vesprada, per desempallegar-se i desempatxar-se dels efectes de massa beure i massa menjar. El mateix dia, però, el recordaran mil africans com l'intent fracassat de superar la xarxa metàl·lica de sis metres d'alçada coronada per ganivets feridors que marca la frontera de Ceuta; només dos ho van aconseguir al preu de talls i ferides.

Aquesta pàgina us la dedico als qui teniu la paciència de llegir els escrits del meu blog. Uns desitjo un "calendari interior" que us òmpliga la vida de bones obres envers els altres i de bones obres dels altres vers vosaltres.