lunes, 1 de febrero de 2016

Els pelegrins de l'aigua

Aquesta carta va ser entregada personalment a Monica Frassoni diputada italiana pels Verds l'any 2002, al Parlament Europeu, al final de la Marxa que vam fer un grup de 8 persones des de Maastricht fins a Brusel·les.
Segurament té validesa, donades les intencions que ens anuncien.


Carta d’agraïment als membres polítics i tècnics del Parlament europeu, defensors de l’Ebre.

Es compleixen gairebé cinquanta anys de la famosa conferència de M. Heidegger titulada Die Frage nach der Technik, que podríem traduir, sense forçar massa el sentit, com “Qüestionament de la Tècnica”. Aquesta conferència fou una important reflexió sobre la humanitat tecnològica.

Un perill inconscientment present en el nostre món és la confusió que se sol fer entre l’essència de la tècnica i la producció, mitjançant instruments-màquines, d’objectes que són, ells mateixos, màquines. Quan aquesta confusió està vigent, les masses humanes, amuntegades en les megàpolis asfàltiques, separades físicament de la terra, es converteixen en immensos formiguers amb tasques de producció, distribució, compra i consumició dels objectes produïts per aquells instruments-màquines.
Però l’essència de la tècnica no és la multiplicitat d’objectes posats en circulació mercantil. Al contrari, l’essència de la tècnica és ben similar a l’origen de l’art; és la “poiesi”, la poètica, aquella força desvetlladora que té lloc en la creativitat inventora de l’home, més enllà de la natura, i a un altre ritme cronològic, diferent del “natural”.
Aquesta invenció és capaç de desvetllar potencialitats dels elements naturals que, sense la tècnica de l’home, no es manifestarien. En principi la tècnica, fins i tot considerada en el camp de la instrumentalitat material, és quelcom meravellós.
Però, les realitzacions tècniques suposen sempre una transformació física, i això comporta un consum irreparable d’energia, és a dir, de destrucció d’elements naturals. La pregunta és si l’home pot entendre, dominar i explotar totalment la Natura, o si aquest intent totalitari significa precisament la destrucció de la Natura i, conseqüentment, de l’home mateix. ¿Tenim carta blanca per “explotar totalment” la terra i omplir-la de fàbriques, de laboratoris i complexos químics, de centrals nuclears, de pantans que impedeixen els processos naturals dels rius?
Ho direm d’una altra manera: ¿és admissible una tècnica global subjugada a un capitalisme global?
Als nostres dies hi ha una mena de polítics  - no tots, a Déu gràcies -  que no tenen temps ni capacitat mental per a la reflexió filosòfica, que s’han convertit en testaferros de les companyies multinacionals, i tracten de convertir la faç de la Terra en una immensa màquina interconnectada on la Natura esdevinga invisible, com un fantasma del passat, només recordada visualment en pantalles de televisió. La finalitat d’aquest projecte és purament crematística: produir objectes, vendre’ls i guanyar diners per als dominadors del sistema. És una tríade mitològica absolutament letal; una perversió de la Trinitat cristiana, la qual, inclusive per als que la consideren mitològica, és una representació en el llenguatge d’un fonament metafísic, personalista i comunitari.
I davant de tot això, el que tenim per cert molta gent és que aquesta mena de polítics i aquells amos-esclaus de la mitologia monetària són gent sense saviesa ni humanisme. De fet, ni tan sols assisteixen a les reunions que tracten dels afamats del nostre món, i alguns no firmen els tractats d’ecologia més necessaris. Ells no són els nostres mestres ni els nostres dirigents.
Nosaltres invoquem per al segle XXI “l’Ecologia global” com el fonament d’una manera nova de tractar els elements naturals, que la tècnica ha d’usar amb mesura i a favor de la vida de tots els éssers humans; mai, a favor de la guerra ni per a plaer d’uns rics que volen privatitzar l’aigua i la terra per als seus jocs, en un egoisme repugnant que no té cap mirament en destruir ecosistemes bàsics per a tots els vivents.
Afortunadament existeix al món una altra mena de polítics: els que no són comparses dels amos-esclaus de les multinacionals capitalistes. Aquesta altra mena està constituïda per dones i hòmens sensibles, intel·ligents, realment demòcrates, profundament respectuosos amb els diversos blocs socials i culturals; respectuosos també amb els ecosistemes naturals que, per connexió i varietat, constitueixen el nostre planeta, que durant milions d’anys ha estat rebut i lliurat com un bé comú, de generació en generació. Aquesta mena de polítics saben perfectament que cap generació ni cap Imperi té dret a privar els nostres fills d’un planeta apte per a la vida. Aquestes dones i hòmens són els més universalistes, i ens han fet entendre que la nostra pàtria és Europa, i que els nostres representants democràtics són ells, la gent que en la seu del Parlament europeu i en les comissions tècniques que en depenen han defensat la vida lliure de l’aigua de l’Ebre, front a uns altres que volen baratar eixa aigua a canvi de favors personals en forma d’uns sous escandalosament superiors als que tenen els treballadors; o a canvi dels guanys que puguen produir de manera immediata els complexos hotelers, els camps de golf, o les indústries incontrolades, que aquella altra mena de polítics han decidit construir per a plaer o benefici de gent que viu a centenars o milers de quilòmetres del riu Ebre.
Per això, quan es compleix un any de la manifestació que vam fer a Brussel·les en defensa de l’Ebre, contra el transvasament de les seues aigües, hem vingut, en representació de milions de persones que pensen com nosaltres, un grup de gent, “els pelegrins de l’aigua”, des de la desembocadura del nostre riu, a entregar-vos esta carta d’agraïment. Som gent del poble, treballadores i treballadors, que no tenim diners ni poder. El nostre poder és la senzillesa i la clarividència que ens dóna la llibertat de consciència. Hem volgut demostrar la nostra gratitud des de la pobresa, caminant pel cor d’Europa, per respirar aquest aire de cultura i llibertat tan diferent del que intenta fer-nos respirar el caciquisme que encara vol sotmetre’ns en aquella península ibèrica on vivim.
Hem fet cinc jornades a peu, des de Maastricht a Brussel·les, i avui, aquí, confiats com xiquets indefensos, us mirem directe als ulls per dir-vos: gràcies, i no ens abandoneu!

0 comentarios:

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

<< Página principal