El goleró de la mort

El goleró de la mort

Überfahrt endet auf Friedhof in Lesbos. (D’un diari alemany). [El gran viatge acaba al cementeri de Lesbos]

Durant l’any 2015 van morir ofegats al Mediterrani més de 3.700 emigrants.

Quan era petit anava moltes vegades amb els meus amics fins al riu, i ens solíem banyar en un toll que hi ha just al costat del Pont vell. El toll té una dotzena de metres de llarg, i un punt on la profunditat pot arribar a uns tres metres o menys. Com que som gent de muntanya i aquell riu porta l’aigua soterrada, no érem experts en natació, i el toll famós podia ser realment perillós per a nosaltres. Els pares, per tal de allunyar-nos del perill, ens deien que hi havia un goleró que s’engolia la gent que s’hi acostava. Tot i la nostra imperícia, ningú no va ser engolit mai pel “famós goleró”.

La cosa ha estat ben diferent per a milers d’emigrants –molts d’ells, infants- que durant l’any 2015 han estat engolits per la mar Mediterrània, en haver-se enfonsat la barca o el vaixell  en què pretenien arribar a l’Europa somiada per escapar de les urpes de la fam i la misèria.

Fa dos anys vaig començar a anotar els naufragis i el nombre d’ofegats que es produïen sovint. Alguns tan nombrosos com aquell del 3 d’octubre de 2013 en què es va enfonsar un vaixell, front a la costa de Lampedusa, amb 500 persones a bord, la majoria de les quals van morir ofegades.  

El Papa Francesc va repetir: “Vergonya, vergonya!”. Algunes emissores de ràdio i televisió van fer programes especials, in situ.

Però el degoteig de morts no ha parat. A la fam crònica en molts països africans cal afegir el desastre de la guerra a l’orient mitjà.

A les tertúlies radiofòniques sovint s’emeten judicis i anàlisis extenses i ben intencionades.  El discurs, la xarrada, la notícia de vegades ens intenten portar el fets a nosaltres, però no ens porten a nosaltres al lloc dels fets. I, en els nostres dies, també fan aquest paper les imatges. Passa que no es deixen de produir imatges; bilions d’imatges fan de cobre-cel del planeta; unes imatges desplacen unes altres, el record s’afebleix, i les emocions immediates , sense fonament moral, canvien i perden vigència.

Cal trobar motius per a incitar a la revolució. ¿Són motius prou vàlids els 8,8 milions de persones que moriran enguany, ofegades o en terra ferma, per causa de la fam i la misèria? Deixem-nos barrinar la consciència, no visquem ensopits i consumidors, construïm la fraternitat universal. Acabo amb unes paraules de Martin Luter King, assassinat miserablement: our lives begin to end the day we become silent about things that matter. (Les nostres vides comencen a extingir-se el dia que ens quedem muts front a les coses realment importants).