Dos herois ignorats

"3-8-1999, a les 6:15 hores. Sobre l'aeroport de Bruxel.les-Zaventem, un sol roig s'eleva cel amunt. El Boeing 747 de Sabena aterra puntual... De la caixa esquerra del tren d'aterratge surten tres dits d'una mà... El controlador s'acosta una mica més. Dins del tren d'aterratge, troba dos cadàvers d'adolescents negres, fràgils, encongits, amb la cara congelada i en expressió de terror. Eren Fodé Touré Keita i Alacine Keita, dos guineans de 15 i 14 anys, vestits amb un pantaló curt, una samarreta i unes sandàlies...

En ple vol, un Boeing 747 es troba a 11000 metres circa, i en aquesta altura la temperatura és de 50 graus negatius.

Els dos adolescents van grimpar a l'escotilla probablement a l'escala de l'avió a Conakry. A la buxaca de la samarreta de Fodé, el controlador va trobar un full curosament plegat, amb un escrit d'estil poc refinat: "Si vosaltres veieu que nosaltres ens sacrifiquem i exposem les nostres vides, és perquè a l'Àfrica hi ha massa sofriment, i nosaltres us necessitem per poder lluitar contra la pobresa i posar fi a la guerra en Àfrica. Malgrat tot, nosaltres volem estudiar i us demanem que ens ajudeu a estudiar per ser com vosaltres, a l'Àfrica... Finalment us demanem que ens perdoneu la gosadia d'escriure-us aquesta carta, a vosaltres, grans personatges, als quals devem molt de respecte."

Aquesta és una traducció al català del relat inicial del llibre de Jean ZIEGLER, Les nouveaux maîtres du monde.(Els nous amos del món).

El fet és esgarrifós i sublim, a la vegada. Quina misèria més insuportable ha de regnar en la terra màtria dels dos jovenets, per prendre la decisió de realitzar aquesta terrible aventura! I quina innocència tan profunda i pura tenien en la seua ànima: ells creien que aquells "personatges" tan importants farien una conversió radical i els regalarien llibres, enlloc de vendre-li armes, al seu país.

Ja han passat 17anys des que van morir els dos noiets. La seua Àfrica natal no ha millorat. El virus de SIDA, el virus de l'EBOLA, les guerres i la manca de democràcia en molts dels països, la fam assassina sempre present, els abusos dels dictadors més cruels... Tota aquesta collita de desastres manté en la misèria més humiliant a milions d'africans, que es juguen la vida travessant la mar embarcats en vaixells mig podrits, o en barquetes de plàstic que són poca cosa més que una closca de nou dins del mar una mica embravit. Els herois-màrtirs de la injustícia van entregar la seua tendra vida com no som capaços de donar-la els habitants de panxa plena i consciència buida.

Aquells personatges tan importants, als quals gairebé demanaven disculpes per dirigir-los aquella carta, no han estat capaços de plantar cara als qui només miren d'enriquir-se. Els ofegats són milers; els refugiats són milions. Aquells personatges multipliquen els discursos sobre la justícia i la pau, mentre en la realitat creixen les injustícies i la guerra. Els discursos, però, són només bombolles d'aire si no es fan reals en la praxis. El gran Aristòtil ho diu ben clar en la seua Ètica a Nicòmac:  "ens fem constructors construint cases, i ens fem guitarristes tocant la guitarra; de manera semblant, ens fem justos practicant la justícia."

El que ve a dir el filòsof és que la política, el bon règim de la res publica, es construeix amb fets, no amb elucubracions ni amb discursos populistes.

Després de tants anys, ¿qui parla dels dos que van morir a una altura superior a l'Himàlaia, a la panxa d'aquella màquina voladora? Potser els pares o els amics, si mai han sabut res d'ells. Els qui encara sentim vergonya per la injustícia, hauríem de vèncer la peresa i fer saber allò que molts manadors polítics no volen que es sàpiga. Altrament, experimentarem allò que deia Matin Luter King: "Les nostres vides comencen a apagar-se el dia que guardem silenci sobre allò que és realment important."