lunes, 21 de septiembre de 2009

fragment del llibre EL TEMPS I LA MIRADA

LA CARA AMABLE DE LA TARDOR

En agafar el desviament de la carretera que duu a Catí, després d’uns revolts, entrem en un paisatge sereníssim. A mà dreta, un poltre saltironeja al costat de sa mare, mentre altres cavalls juguen a barallar-se. Llueix un sol retillent; l’aire és tanslúcid; el cel, blau. En travessar el poble, la planúria és immensa; a la banda esquerra hi ha una ermita, al mig del pla, gairebé mimetitzada amb el terreny. A l’altra banda hi ha alguns masos, a l’inici d’unes muntanyes baixes, situades al final de la gran plana. Acarats cap al sud, reben la llum del sol de mig matí, com un do. En un altironet veig un edifici que reconec com el de les escoles. Cap als setanta en van construir algunes de noves als pobles rurals, i totes tenien el mateix patró arquitectònic. Degueren reunir-se els xiquets de la contrada, i aixina no els calia desplaçar-se cada dia al poble. Tot aquest paisatge està puntejat per carrasques solitàries, o petits carrascars ombrívols. Els arbres es mostren sans i ufanosos. Del cotxe estant, em sembla reconèixer algunes plantacions d’oliveres jóvens. Fem cap a la carretera que va de Castelló a Vilafranca, i en resseguim uns pocs quilòmetres. A mà dreta veig un mas de pedra assolellada, amb torre de defensa, quadrada, rematada amb merlets. Girem a l’esquerra, i enfilem la carretera que ens duu a Benassal. És un poble net, ordenat. Al costat de la murada i fins a una plaça de terra, on fan curses de bous a les festes, hi ha unes paradetes de mercat de carrer. A Benassal també ha arribat l’algaravia de pobles. Veig un matrimoni jove, marroquí, que té una paradeta de sabates i espardenyes. Una vilatana de tota la vida se n’emprova un parell, mentre comenta que les altres que els va comprar li van tan bé. Els marroquins entenen perfectament el bell i cert valencià de la vilatana. Tota la clientela d’una altra paradeta, de roba, són europeus de l’Est; parelles be jóvens que volen que les fotografie, mentre riuen i fan comentaris.
Travessem l’arc del mur; l’arc més famós del País valencià, i passegem sense pressa per els carrers silenciosos. L’església està tancada. Veig una mena de bosses de plàstic penjades d’uns cordells estesos de balcó a balcó. No sé què pot ser. Casualment llegiré més tard en un diari que, el dia de San Nicolau, els xiquets d’escola encara celebren la festa del Gall-Gallet. En l’antigor els que penjaven de les cordes eren galls de veres. Ara això faria lleig, i han estat substituïts per aquelles bosses pintades, tot i que ens seguim menjant els galls de veres.
A moltes parets del poble veig unes plaques de metacrilat amb una representació de la cara del gran mestre Carles Salvador, i explicacions de tradicions benassalenques que tan bé descriu el gramàtic valencià. Ja tinc una edat en què els viatges consisteixen moltes vegades en reviscolar vivències hagudes en visites anteriors als llocs que ara torno a recórrer. I recordo avui altra companyia, i la filla del mestre, i llibres i coses i racons de la seua casa. I proclamo novament la meua admiració pel seu treball, immers en el poble.
Hi ha una carretera que va de Benassal a Vilafranca. Condueixo sense cap pressa. En girar una revolta, veig a mà dreta tres casetes de pedra juntes, i a mà esquerra, un roure magnífic, amb les fulles mortes però encara no caigudes. Eiche es diu en alemany est arbre, segons em fa saber Markus; i em fa saber també que per als germànics és un arbre mític. És immens, amb bastants cimals grossos, tot formant un conjunt proporcionat. ¿Plató o Hume? Tenim la idea de la bellesa i la proporció innates, i reconeixem en algunes coses una ombra d’aquella prèvia configuració ideal, ens diu –piú meno- Plató. Hume diu, en canvi, que les idees no són altra cosa que memòria afeblida, representativa de les sensacions que hem tingut en directe, les quals són la font del nostre coneixement, i en conformen al mateix temps el seu límit. En aquest moment, davant d’aquest arbre, em sento fill de la terra i admirador de la terra i del roure fill de la terra. I deixo de banda les teories dels dos filòsofs. Càtula no para de recórrer el camp, sempre olorant l’aire i el sòl. Què lluny queden les urbs i els urbanites i les seues presses; què lluny queda la caterva d’imbècils prostituïts a la televisió-negoci, barata uns milions de pessetes. Què poca cosa és l’home i la paraula seua front al paisatge immens i el silenci imperant.
Seguim la ruta. Allà, al darrere de les muntanyes més properes, veig el cap de Penyagolosa, el cim més alt del País Valencià. Té un color blavós, tant a penes mitigat per una suau calitja. Quan eixim a la carretera principal, deixem Vilafranca a l’esquerra, i torço cap a la dreta. Hi ha una recta llarga. El paisatge s’assemella a l’altiplanície peruana; només uns eriçons ressecs fan present la vida en estes llomes feréstegues. Als indrets amb una mica més de terra solen sembrar pataques de secar, que són molt bones. Abans d’arribar al Coll d’Ares, agafem una pista alquitranada que duu cap a Morella. Una rabera d’ovelles pastura encalmada. A banda i banda creixen pinars que he recorregut moltes vegades, al temps del rovelló. Ja hem agafat el ram que porta cap a Cinctorres. Hi ha alguns bancals llaurats. No conec res més humà que la terra llaurada; segurament genera evocacions mítiques i profundament naturals –radicals, m’atreviria a dir- de la maternitat original de tota vida. Passem pel costat d’una edificació gran i ben feta: l’Hostal nou, a la vora mateixa del camí. El temps s’encarrega, sense cap esforç, de destruir l’adjectiu; tot ho fa vell. Entre les lloses i els cantals de la llera del riu es poden veure, de tant en tant, alguns tollets d’aigua escassa.
Cap a migdia, fem cap al poble. El sol il·lumina el fossar de parets blanques i xiprers foscos. Allí dormen –“kementerion” vol dir dormitori- els que van donar la vida i la paraula. Alguns d’ells sempre presents al cor del meu cor.
Vaig al corral del pati, agafo llenya grossa, i encenc el foc. Les flames ballen en un caos bellugadís, i em recorden Heràclit. I, més que res, avui em recorden el foc del forn on es coïa aquell pa tan bo que havia pastat ma mare.
Em retrobo amb la família més volguda i amb amics de la infantesa. Sento la bonor de les fonts on vaig beure la vida, ara després de mil batalles interiors i exteriors de resistència al sistema i al seu inexorable imperialisme. Small is beautifull; sí, és bonica la petitesa, la proximitat, el despullament de tot, la puritat dels orígens. Dormo ben a gust. Estranyament no fa fred en estes serralades que passen els mil metres molt sovint. Quan m’alço, a les vuit de relotge, que són les sis de sol, una llum lleugerament daurada, fresca i neta, il·lumina la muntanya del Pi redó, com una carícia. L’aire és pur. Els arbres del pati, ja sense cap fulla, estan en la dormició hivernal; me’n vaig a les eres, amb Càtula. Maria de Matietes –els renoms són més perdurables que els cognoms oficials escrits als llibres de la Parròquia i de la Sala- està despellotant un conill, el cap del qual està enganxat a un clau de la porta de la pallissa. Se sent un sorollet suau a mesura que la pell girada se separa del sagí que cobreix el llom i el panxó de l’animalet. Maria comenta que quan ja no posen carn, només mengen i, per tant, cal matar-los. És una mort tan integrada en la naturalesa que no provoca cap sentiment dramàtic. Mors illorum, vita nostra, deien en llatí. En el procés natural la mort no existeix; només hi ha traspassos entre organismes desintegrats i organismes de nova organització... la presa morta es torna lleó viu. Quan era xiquet, ajudava a ma mare a matar els conills. Estirat cap per avall, l’animalet es conformava al destí; un cop precís i sec al bascoll amb les estenalles del foc li produïa una mort immediata. Després li arrancàvem la pell, el desventràvem i, fins i tot, netejaven els budellets per fer-ne trenetes que eren molt bones a la cassoleta d’arròs; s’aprofitava també el cap, hemipartit amb una destraleta, i els cartílags de les orelles. Càtula, moguda per un instint estructural, salta parets i bancals, perseguint un parell de gats. Tornem a casa, i anem amb la família a esmorzar al bar de Gallina.
Emprenc el viatge de tornada. La plaça major del Forcall està atapida de cotxes. Me’n vaig cap a Morella. A mà dreta, la Mola Garumba, immensa, plana com la mà. A l’esquerra, els turons rogencs amb covatxes poc profundes. En algunes d’elles hi ha pintures rupestres, el conjunt més conegut de les quals està al costat d’un mas anomenat Morella la Vella. Quan jo tenia uns divuit anys, hi vaig anar amb mon pare per fer un tracte de cavalleries. Recordo l’avuelo Efrén, el patriarca de la casa, retallant la cansaladeta rància d’un pernil. Algú em va contar que tenia unes garbetes d’herbes a la falsa, i que, a la primavera d’estiu i a la d’hivern, els feia fer una novena a tots els habitats del mas. Durant nou dies, en dejú, tots havien de beure bons tassons d’una “pòcima” secreta que ell havia preparat. Això era bo per al canvi de sang d’estes èpoques de l’any.
Una néta d’ell em va mostrar unes quantes destrals i altres peces, que pertanyien al neolític, crec. Després em va dur per uns carrascars fins una cova amb restes de les velles civilitzacions, diferent a la que coneix tothom. Mentre recordo tot això, hem arribat a l’alçada de la fàbrica de Giner, una edificació industrial notabilíssima, que avui és utilitzada com hotel. Fem una breu parada a Morella per visitar una llibreria. Els carrers estan plens de turistes. Només sents converses de preus i de compres. Són com una plaga necessària. Ens n’anem.
Passem el port de Torre Miró, a més de mil dos-cents metres, que a l’hivern queda sovint tapat per la neu. No molt lluny de Montroig m’aturo per fer una visita a un mas magnífic. Està tot ell reforçat amb diversos contraforts de pedra. El bancal ha estat llaurat recentment. Damunt d’una llometa hi ha uns boscatges. Una parella d’àguiles sobrevola el territori, ataüllant el terra per descobrir una víctima de les seues urpes.
Dinem a Montroig i, després, ens n’anem cap a Vallderoures. Hi fem cap a hora de sexta. El canyar de la vora del riu, tan verd i ufanós este estiu, ara està sec. Pugem fins al castell i l’església vella. Dos o tres parelles jóvens esbufeguen exageradament, mentre pugen pels carrers costeruts. Des de l’esplanada del castell es veuen les muntanyes cobertes per uns núvols prims i estirats.
Fem una parada a Arnes. Markus queda impressionat per l’edifici de l’Ajuntament, i em pregunta com pot ser que un poble tan petit tinga aquell magnífic edifici. Jo no ho sé tampoc.
Encara entrarem a Lledó per fer una visita a uns amics. Des d’un balcó de sa casa contemplem tota la serralada dels Ports de Beseit, com una murada inexpugnable, precedida de les vinyes i altres conreus d’Orta i Arnes. Fineix el dia i ens acomiadem. Ha estat un bell viatge.

0 comentarios:

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

<< Página principal