INTRODUCCIÓ al llibre L'ESTAT, UN MITE INNECESSARI

INTRODUCCIÓ


Aquest escrit no és una diatriba contra l’Estat, si entenem amb aquest mot una certa estructura social construïda per facilitar la vida de les persones en tot allò referent a la cobertura de les necessitats bàsiques, amb la finalitat de procurar una convivència pacífica i enrequidora, quan aquestes persones formen grups molt nombrosos. Si depassa aquestes funcions, l’Estat es converteix en un Ens mitològic, es transforma en l’objectivació pseudoreligiosa (en el sentit de Feuerbach) més perillosa que ha engendrat mai la Humanitat. La mitificació de l’Estat inicia un procès imparable d’anul·lació de les decisions personals o de grups menors que l’Estat on viuen –de bon grat o per força- i la dominació absoluta de les persones que se li han de sotmetre, vulguen o no, cada vegada més. I en aquest sentit no hi fa res que l’Estat siga formalment democràtic o dictatorial. Des de l’estatalisme radical de Hegel, l’Estat ha esdevingut el que anomeno “topall metafísic” per als súbdits. És una violència normativada que oprimeix la massa, especialment la massa més illetrada. I, com dic, això és així iindependentment de la forma de govern que tinga l’Estat. Democràcia formal, dictadura presidencial o monàrquica, dictadura del proletariat, oligarquia.
Marx i Engels, en el famós Manifest del Partit comunista tenen aquesta frase que es refereix als Estats de la seua època sobretot:
“El poder estatal modern no és més que un comité que administra els afers col·lectius de tota la classe burgesa”. O siga, el poble veurà sempre els poderosos allunyats d’ell i propers als capitalistes. El poble sentirà paor davant dl poder mitificat dels governants. I no tindrà cap refugi per escapolir-se de les urpes del Monstre. Aquest Estat omnipresent, encisat per la riquesa i l’activisme productiu de bens materials, és la creació de la nova burgesia de l’època industrial. Fem una llarga cita del mateix Manifest, que deixa molt clar que en pensaven els dos teòrics marxistes respecte a la nova burgesia.



“La burgesia ha desenrotllat una funció altament revolucionària en la història.
La burgesia, allí on ha arribat al poder, ha destruït totes les condicions de vida feudals, patriarcals, idíl·liques. Ha esquinçat sense pietat tot l'abigarrament de vincles feudals que lligaven els homes als seus superiors naturals, i no ha deixat entre home i home cap altre vincle que no sigui l'interès nu i el < La burgesia ha arrencat l'aurèola a totes les activitats que abans d'ella havien estat considerades amb un temor religiós i dignes de veneració. Ha convertit el metge, el jurista, el capellà, el poeta, l'home de ciència en els seus treballadors a sou.
La burgesia ha arrencat el vel del sentimentalisme commovedor a les relacions familiars i les ha reduïdes a simples relacions monetàries.
La burgesia ha posat al descobert fins a quin punt la manifestació brutal de la força, que els reaccionaris admiren tant en l'edat mitjana, trobava el seu completament més adequat en la ganduleria més indolent. Ha estat ella la primera en mostrar allò de què és capaç l'activitat humana. Ha acomplert meravelles ben diferents de les piràmides d'Egipte, dels aqüeductes romans i les catedrals gòtiques, ha portat a terme expedicions ben diferents de les invasions dels bàrbars i les croades.
La burgesia no pot existir sense revolucionar ininterrompudament els instruments de producció i, per tant, les relacions socials. Ben al contrari, la conservació intacta de les velles formes de producció havia estat la primera condició d'existència de totes les classes industrials precedents. La transformació constant de la producció, la ininterrompuda commoció de totes les condicions socials , la inseguretat i el moviment eterns distingeixen l'època burgesa de totes les altres. (5) Totes les condicions de vida encarnades, rovellades, amb els seus ròssecs de punts de vista i opinions esdevingudes venerables per l'edat, són dissoltes, totes les creades de nou envelleixen abans que puguin consolidar-se. Tot allò relacionat amb els estaments i l'estabilitat socials s'evapora, és profanat tot allò que era sagrat, i els homes es creuen obligats finalment a considerar amb sang freda la seva posició en la vida, les seves relacions recíproques.
La necessitat d'una venda sempre més àmplia per als seus productes escampa la burgesia per tot el món. Ha de fer-se un niu arreu, arreu ha d'arrelar, arreu ha d'estrènyer relacions.
La burgesia, amb l'explotació del mercat mundial, ha fet esdevenir cosmopolites la producció i el consum de tots els països. Amb gran sentiment dels reaccionaris ha sostret a la indústria la seva base nacional. Les antiquíssimes indústries nacionals han estat anorreades i ho seran cada dia més.”
(N.B. La traducció catalana és de Jordi Moners i Sinyol)
Cal tenir en compte algunes característiques que dibuixen ben definidament el rostre de la burgesia.
De primer, la inseguretat i el moviment incessant “que distingeixen l’època burgesa de totes les altres”. En segon lloc, “la burgesia, amb l'explotació del mercat mundial, ha fet esdevenir cosmopolites la producció i el consum de tots els països. Amb gran sentiment dels reaccionaris ha sostret a la indústria la seva base nacional. Les antiquíssimes indústries nacionals han estat anorreades i ho seran cada dia més.” I una altra nota molt important ha estat la creació de ciutats enormes, aconseguint –o, si més no, intentant aconseguir- una submissió del camp a la ciutat.

Amb l’aparició de la nova buregsia industrial es produeix una explosió d’activisme humà de proporcions gegantines. La revolució burgesa ha posat en marxa una immensa màquina productiva d’abast mundial. I aquesta turbonada s’ha endut per davant qualsevol institució social que puga representar un fre al seu domini total. En bona parta, la força d’esta embranzida revolucionària prové de la tècnica que tot ho envaeix i ho transforma. Aquesta realitat de la Tècnica total és intengrada en diverses “superestructures ideològiques”. Alguns grups trobaran el fonament del seu activisme delerós en una concepció antropològica propera al Übermensch de Nietzsche. Altres, ben al contrari, es veuran compel·lits a aquesta acció incessant, tot basant-se en una mena d’obligació religiosa, com exposarà magistralment Max Weber. El resulta, però, és el mateix. La humanitat capitalista industrial ja només té una missió: convertir el planeta en una immensa màquina en moviment constant.
Aquest pla d’acció necessita una “seguretat social”. Sense aquesta “tranquil·litat de les masses”, la màquina universal no pot funcionar. Caldrà, doncs, anorrear qualsevol element de qualsevol mena, que puga entrebancar el seu funcionament. ¡Què hauran de fer els amos de la màquina? De primer, eliminar –físicament o mitjançant la protocensura informativa- les restes “mitològiques” que encara puguen quedar en la societat. Per exemple, els does de festa nascuts originàriament per al culte i per al descans del treball –és a dir, per al tempspersonal- seran eliminats o buidats del contingut originari. Això es manifesta actualment en els noticiaris de la televisió on les vacances degudes a festes d’origen relgiós són “uniformades” informativament en quilòmetres de coa a les autopistes farcides de cotxes, o en índex d’ocupació dels hotels, de platja o de muntanya, segons l’època.
L’altra cosa que necessiten els amos de la màquina universal és un gran vigilant, per poder aconseguir que cap element revolucionari no puga sembrar en el cap de les masses llavors de judici crític. El primer estament d’aquest “domador de feres” és la Banca, que ha esdevingut l’instrument més perfecte de subjectar (i matar, sical) la massa. El partits polítics s’han convertit en bona part en maquinàries autòmates on està prohibit pensar, i, sobretot, pensar contrar la Banca. L’Estat és a la fi el comité de gestió de la oligarquia burgesa capitalista mundial; i juga el paper que tenien antigues castes sacerdotal. Fa cerimònies públiques, té la força de les armes, deixa que les televisions i altres mitjans tornen imbècil la gran massa, i ultilitza el llenguatge críptic –en això és mestra la Banca- per tal que el ciutadà se senta perdut, esmaperdut, diríem, i faça confiança al gran Mite que acaba dictaminant sobre tot: la ciència, la economia, la moral sexual, la vida i la mort des súbdits.
Aquestes pàgines sí que són una diatriba contra aquest Estat- Mite.