miércoles, 30 de marzo de 2016

Aigua enverinada

Un dia -pels anys noranta- vaig fer cap a Lichtenstein, un petit país, enclavat entre Suïssa i Alemanya, que té el Rin a una vora, i a l'altra, la serralada dels Alps. És conegut sobretot com un paradís fiscal, on estan inscrites 80.000 empreses, atretes pels baixos impostos que han de pagar. Però no faré una descripció de la seua història, ni de la seua geografia on viuen 35.000 persones, circa. Us parlo d'una sorpresa única. Quan vam acabar de dinar a un restaurant de Vaduz, vaig anar al wàter. En prémer el botó de descàrrega de la cisterna, a més de la baixada de la petita cataracta, una mena de paper plastificat mogut per un motoret elèctrit va recórrer tot l'aro del seient per netejar-lo i desinfectar-lo, encara que estés net.
Per millor fer-me entendre adjunto unes paraules de l'inventor Ramiro Martínez Cabello que, en la sol·licitud de patent presentada del 29/10/1999, com inventor d'un sistema de neteja del seient del W.C., escriu aquestes paraules:

Antecedentes de la invención.
No se conocen Tapas de Wateres con sistemas de limpieza. Sí están difundidos algunos sistemas de protección de la parte inferior o asiento para las Tapas de Wateres. Estos sistemas referidos son muy diferentes al que aquí se describe.
Así, podemos referir las hojas de papel con forma de aro, pensadas para cubrir la parte de asiento de la Tapa.
Otro sistema menos difundido y posiblemente ya desaparecido, es el constituido por una bolsa de plástico continua y sin fondo que cubre a modo de funda la parte de asiento y que de modo automático se desplaza, de modo que se recoge la parte ya usada y despliega una nueva cuando se requiere el uso del Water.

El sistema que em va sorprendre és el darrer que descriu el senyor Ramiro.
Fa vint anys ja teníem la humanitat dividida en dos parts: la que feia invents versallescos per dotar l'excusat de mètodes inversemblants, com per exemple el del restaurant de Vaduz, i la que no tenia ni aigua per beure. I avui tenim al voltant de mil milions que no tenen accés a l'aigua potable. Beuen aigua insalubre, que és un verí enlloc de ser un aliment fonamental. Segons dades de ONU, 884 milions de persones no tenen accés a aigua potable, i 2600 milions no tenen accés a instal·lacions sanitàries. I, al voltant d'un milió i mig de xiquets moren cada any per la consumició d'aigua infecta.
Avui per avui ens sembla que el fet d'obrir l'aixeta i rebre un raig d'aigua neta és quelcom tan general que ho considerem gairebé com un fet de la naturalesa. Les dades que acabo d'exposar ens han de fer veure que no és així.
Jo mateix, nascut el 1947 a Cinctorres, un petit poble muntanyenc dels Ports de Morella, he conegut una gran evolució en la relació de l'home i l'aigua. Al temps de la meua infantesa, el poble estava envoltat de fonts, totes en la rodalia, però cap dins del poble. Calia anar a buscar l'aigua amb atuells buits, i dur-los plens a casa. Molta gent tenien "argadells": una mena de coves o petits banastos fets de vímet que es col·locaven damunt de l'albardó, dos a cada costat del llom de l'animal, i s'encabia un cànter a cada cove. Quan això no era possible, les dones es posaven un cànter al cap d'amunt de la cuixa, recolzat sobre una capsana de roba per no sentir el ròssec que feia mal, i el duien cap a casa, amb fatiga, especialment si anaven a la font de la Vila, situada al cap de baix d'una llarga costera. De fet, un dels "tacos" més repetits en la conversa cinctorrana era: "mecagon la costera de la font"!
A totes les cases hi havia "el canterer", una mena de pessebre, amb un ampit de fusta retallada en diverses corbes, a cada una de les quals corresponia un cànter d'aigua potable. Més tard, potser cap als anys seixanta, en lloc d'anar el poble a les fonts, les fonts "van vindre al poble". Calia anar a la font, però en trobaves una a poques passes de casa! I la sequera? Era un problema alguns anys durant alguns mesos. Es van excavar pous i construir dipòsits com a reserva. Finalment, totes les cases van tindre la possibilitat de gaudir d'aigua corrent.
Aquesta seqüència que ha estat igual per a milers de pobles de l'Europa del sud encara no s'ha produït en milions de llogars dels països més empobrits. Senzillament, no tenen aigua i moren de set o per les infeccions que produeixen les aigües brutes que han de beure perquè no en tenen de netes. Quan dic, moren de set, ho dic literalment. El 31/10/2013 van patir pana, al desert del Níger, dos camions que transportaven emigrants; la gent va ser abandonada, i el resultat fou: 47 xiquets, 32 dones i 7 hòmens morts de set al mig del desert. Éssers humans entregats als xacals! Això va produir en algunes consciències une émotion profonde mais fugitive, com deia una revista africana.
L'any 1967 va ser feta des d'un satèlit la primera foto de tota la Terra. El nostre Planeta cobert majoritàriament per l'aigua dels oceans, en rebre la llum del sol, brillava perdut en la immensitat del cosmos com un diamant blau. Els morts al desert mai van poder imaginar que en aquest planeta blau hi havia aigua de sobra en els països rics habitats per gent de "consciència fugitiva".

[Com que els escrits del blog no han de ser massa extensos, tanquem en aquest punt una primera entrega]. Continuarà.

0 comentarios:

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

<< Página principal