lunes, 18 de abril de 2016

La pluja no és virtual

Ha criat panxa, de tantes hores que passa assegut al sofà. A mà dreta, damunt d'una tauleta de fusta, botelles de cervesa, unes ja buides o altres que acabaran buides. Menja pataques fregides que va traient sense pressa, però sense pausa, d'una bosseta de plàstic; és adir, pataques de supermercat. Pot passar hores mirant futbol i bàsquet a la tele.
La dona es troba a una altra habitació, capficada en les seues coses. Sent un lleuger tabaleig i li pregunta al sedentari.
Que plou?
Ara ho miro al mòbil. Sí; a la pantalla hi ha núvols i ratlletes que cauen de dalt cap a baix.
Però, home. Surt al balcó i estira el braç, a veure si et mulles!
Ui! Fa humitat i fresca! Em puc constipar.

L'home virtual és afectat per la pluja virtual. Mai més no sabrà (assaborirà) com n'és de plàcid caminar sota la pluja en una nit de primavera. Això està reservat per a l'home natural que experimenta la pluja real.
Plou; els caragols passen de la dormició al passeig; lent segons el nostre parer; perfecte i rítmic per a ells que podran menjar herba entrendida i lluenta. Per a la seua desgràcia, uns quants seran agafats pels hòmens i moriran a la cassola, però altres salvaran la pell.
Plou. Revénen les fonts i els rierols. Ronquegen els gripaus i les ranes, en la nit profunda, quan ha passat la tronada.
Plou. Els arbres i les plantes brillaran ufanoses quan ixca el sol.
Plou. Es mullen els gossos de carrer, sense sopluig.
Plou. L'aire s'omple d'olor de terra.
Plou. S'assaonen els bancals i ploren els vidres de les finestres. Somia la xica els primers amors.
Plou. Els xiquets més miserables de la terra, que no tenen aigua neta per beure, surten al carrer i beuen, àvids, aquella aigua pura, vinguda del cel, que regalima per tota la cara.
Plou. La pluja és l'ànima de la terra que, sense ella, es torna esquarterada, morta.

La pluja virtual en la pantalla del mòbil és una pobra mentida front a la pluja real de la vida real.

1 comentarios:

Blogger Federico Diego Espuny ha dicho...

És un text del Rovira poeta, el que vam conèixer fa tantes pluges enrera...Gràcies per aquestes paraules
Que ens rememoren l' autenticitat de les coses, de la vida.

3 de mayo de 2016, 20:09  

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

<< Página principal